Columna Edicions (Barcelona), 2011
A la llarga galeria blanca de la tercera planta del Clínic tothom esperava alguna cosa. Era un matí de diumenge de finals d'estiu. Jo hi havia anat ben d'hora, perquè suposava que a primera hora del matí d'un dia de festa no hi hauria cues a Urgències. No tenia cap pressa ni res més a fer, ara sospito que em volia deixar lliscar pel temps mòrbid d'un hospital, com m'hauria agradat també lliurar-me al tedi d'un balneari o d'un sanatori. Duia un llibre sota el braç, recordo ben bé que era El món d'ahir, les memòries que va escriure Stefan Zweig quan ja sabia que tot el seu món s'havia enfonsat, que ja no existia. M'havia de servir per protegir-me del tedi de les esperes, de les converses no desitjades i per poder seure l'estona que calgués en un dels bancs de fusta pintada de blanc de la galeria sense que ningú em demanés per la meva malaltia, per tal de poder-me explicar immediatament la seva.
Diria que la vaig veure per primer cop al fons d'un dels passadissos que donen a la galeria interior, rere unes portes batents i silencioses, però no n'estic segur del tot. La memòria inventa, i es pensa que reconstrueix. En qualsevol cas, si és que vaig arribar a veure-la llavors, només la vaig endevinar. La devia mirar: el calfred de la bellesa que fuig, un cos de dona, uns cabells bruns, uns ulls negres, tota envoltada de blancor. Només un flaix. Va ser després quan vaig saber-la, en sortir d'Urgències i buscar un lloc per estar-me a la galeria, a esperar. Vaig anar a seure en un dels bancs de més al fons, en un lloc solitari i ple de llum, i em vaig posar a llegir, no gaire atent. Sense voler, sentia totes les converses, però no alçava els ulls perquè no m'hi involucressin. Entre la palla de moltes frases inofensives s'hi podia escolar, de tant en tant, com una agulla d'acer, la imatge precisa dels meus malsons.
La galeria s'havia anat omplint. Algú, despistat, podia arribar a pensar que era un lloc de passeig i de visita. Oblidar que era el lloc dels malalts i de les malalties. Gent que camina amunt i avall per un passadís blanc, sota motllures de guix, sobre rajoles cridaneres, d'un verd o d'un blau fosc impossible, farmacèutic, ortopèdic, que no existeix en cap pedra de la naturalesa, jaspiades de taques clares. Gent que s'asseu en bancs de fusta com els dels parcs, però que no és a cap parc, i camina en cercles a l'espera d'alguna cosa o envolta algú amb batí i un tub que entra pels esparadraps del coll. Homes i dones que es miren amb desig, la bellesa dels cossos, el joc de seducció d'un uniforme. Això no s'atura mai, enlloc. Ni als passadissos ni als quiròfans. Potser al contrari: carpe diem; aprofita els dies, perquè saps que s'acaben i no tots seran bons. Hi ha gent que escolta les converses dels altres. Gent que s'aguanta la mirada. Fins i tot una dona que camina, com si fos una prova esportiva, entre dos cons de plàstic palplantats enmig del passadís, mentre una infermera li controla de tant en tant el pols, pista de curses atlètiques, pista d'experiments i de proves.
Gairebé mai no hi ha ningú tot sol, fora dels pavellons, a les galeries. Ni aquell dia ni els altres que hi he tornat. Es mouen pel passadís bombolles familiars, de dos en dos, de cinc en cinc, i en cadascuna hi ha una història, algunes que riuen, algunes que senten les rialles del costat com una profanació o una blasfèmia. De vegades dues bombolles entren en contacte, es fonen per un moment, intercanvien emocions i esperances, però després cadascuna se'n va pel seu cantó, paint les novetats, adaptant-les a la seva història i la seva necessitat. Res no hi és rutinari.
Fa uns quants anys, no gaires, en aquella mateixa galeria, davant d'aquest mateix pavelló, en tot l'hospital, hauríem trobat senyals de Déu a cada cantonada. Pel passadís —molt més alt, sense el fals sostre— passejarien les monges de la Caritat de Santa Anna, amb les còfies fosques i el davantal ben blanc damunt de l'hàbit, la creu penjant sobre la falda. Damunt de les portes del pavelló, capelletes de la mare de Déu amb el seu mantell blau, mirífica i saludable. Crucifixos a les cambres. Santa Llúcia a Oftalmologia, els ulls en un plat. Una església enorme enmig de 1'edifici. Llavors, Déu i la mort eren més a tocar, eren més visibles. S'han anat amagant, enretirant. Déu s'ha encongit fins a 1'oratori de la planta baixa, no res, una mena de cambra gran i plana, d'una estètica una mica tenebrosa, com si anés deixant els passadissos i les cambres a la ciència i la raó. Potser perquè Déu no contesta les preguntes de Job, o no les contesta bé, pura xerrameca consolatòria. És Job qui té raó, quan es queixa.
Abans la gent anava als hospitals a morir, i per això calia que Déu hi fos ben visible. Ara hi anem a reviure, calen uns altres déus i uns altres sacerdots de bata blanca i l'estetoscopi en el lloc del rosari. Uns altres miracles. Però a les sales d'espera dels hospitals, a les cambres dels pavellons, juguen les seves partides d'escacs Déu i la ciència, les esperances i els mirades, la raó i la màgia. Per això els hospitals són el centre del món. Per això hi fan tantes sèries de televisió i tantes pel·lícules.
Quan s'obren les portes de metall dels ascensors del Clínic, mai no saps què hi trobaràs a dins. Per això jo mai no els agafo. Són unes capses opaques i allargassades, per encabir els llits amb rodes que els zeladors, mastegant xiclets i de vegades insinuant tatuatges camioners sota la màniga curta, duen constantment amunt i avall. Pots trobar-hi una visita de vint-i-un botó o un agonitzant que porten camí del quiròfan. No són els ascensors d'un balneari. Les galeries ho poden semblar; els ascensors, no. Devia ser jo qui va optar per baixar per les escales, amb un pendent suau i sanitari, gairebé sempre solitàries. Ella em va seguir, tot i estar cansada, i de fet es va aturar al replà, com si haguéssim arribat a un espai protegit i discret on es podien dir els secrets sense que ho enregistressin uns micròfons inexistents que tot ho escolten.
A mi em feia l'efecte que en aquelles salutacions i en aquelles mirades es deien moltes més coses de les que jo entenia, a partir d'un codi només seu, d'una mena de morse subtil i ocult sorgit de les coses extremes compartides. Aquella comunitat de malalts i d'infermeres que m'observava, a la qual pertanyia la Maria i jo no, era un clan, una família en la qual és possible barallar-se i retreure's coses, però seria impensable que ho fes qui no es de la sang, el foraster. La malaltia no anestesia els sentiments, sinó que els excita i els fa sensibles, de vegades més tendres i ploraners, de vegades més àcids, com el nervi d'un queixal o un fil elèctric pelat, sempre a punt de fer contacte. Era el món d'ella i no el meu, i jo m'exhibia totalment indefens a la seva curiositat.
Vaig sortir de la cambra encara amb claror de dia, però la galeria del tercer pis ja s'havia buidat del tot. No em calia sortir a la planta baixa per arribar a Urgències: podia caminar per la mateixa galeria sense canviar de pis i mirar pels finestrals la gent que marxava pel pati de Casanova o la que s'esperava al replà de les escales exteriors, zona de fumadors. La tercera planta devia tenir la galeria més bonica, la més clara. Ja ho comprovaria a casa amb el google (a la nit ho vaig mirar, però no vaig saber trobar-ho), perquè em feia l'efecte que en l'edifici original les galeries només devien tenir dues plantes, altes i magnífiques com en una vella pel·lícula victoriana, i que en algun moment de la història les havien tallat per la meitat per tal de fer-ne quatre. Dos caps sense cos, absurdes, com unes golfes. Dos cossos escapçats, que havien perdut el seu sostre natural.