Editorial Planeta (Barcelona), 1988
Perquè ja era clar que moririen tots. S'organitzà l'evacuació. Leonila va veure partir la columna, immòbil, serrant el seu trabuc, dones, infants, ferits, gent inútil, desfilant en trista processó. Jasmina, que s'havia allunyat un poc d'aquella anciana, tampoc no se'n va anar amb els desallotjats, perquè sabia que en Valent no estaria entre els desertors. Sortiren, però no arribaren molt lluny, perquè els assaltants s'adonaren de la fuga i hagueren de tornar a corre-cuita, perquè ja començaven a atacar-los de pel front. Llunanegra, observant tots els moviments des de la muralla, va pensar que allò havia estat una equivocació, perquè Mustafà tindria ara idea clara de la situació llastimosa en què es trobaven els assetjats, i sens dubte ordenaria el cop final. Efectivament, no trigà a produir-se la darrera envestida. Els turcs aconseguiren forçar la porta d'en Sales i irrompiren amb ràbia ferotge a la ciutat. Els ciutadallencs encara es defensaven a garrotades, però eren pocs, i ara Llunanegra ja no mogué un dit pels seus antics conciutadans; sabia que la sort estava decidida i que si havien de morir, millor que fos ràpid. Les hordes enemigues arribaren a la plaça del Born, doblegaren els pocs que encara els plantaven cara amb masses i verdancs, i es feren finalment amb el domini de la ciutat. El saqueig fou una orgia de sang que durà tres dies amb les seves nits, durant els quals no cessaren els assassinats, violacions, incendis, la profanació de temples i altars i la destrucció de qualsevol recinte habitat, fins i tot dels llocs situats moltes llegües enfora. Després foren embarcats cap a Constantinoble prop de quatre mil captius, entre ells malalts de l'hospital, frares de Sant Francesc i monges i novícies de Santa Clara, mentre l'abadessa, sor Àgueda Martí, era crucificada a les portes del convent. Leonila Mamerta ho va veure, encara abraçada al seu trabuc, i l'emprengué a coces contra els bàrbars que perpetraven tan innoble acció, els quals, divertits davant aquella vella que potejava, lenta de moviments com una gallina, la immolaren també al peu de la creu, acorant-la d'una bona punxada al clatell.
Se sabé que el procurador fiscal de Ciutadella s'havia traslladat a Maó, per acusar l'alcalde Scalà i els cavallers Antoni Olivar, Francesc Mir, Jordi Uguet, Gil Calderer, Nicolau Calderer, Bernat Scalà i Bartomeu Mir, arrestar-los i menar-los a la presó reial de Ciutadella, on sofriren un dur any de presó i de turments interiors. Carles V nomenà governador al senyor Pere de Figuerola, i essent Rafel Ballester advocat fiscal de Sa Majestat se celebrà judici contra els encausats, que vegades confessaren sota tortura i les dones dels quals hagueren de suportar més d'una brutalitat. Per fi, el 20 d'octubre de 1536, es llegí la sentència a la plaça del Born. Foren confiscats tots els béns dels reus, exclosos els seus fills i filles de prerrogatives, privilegis i oficis, i els processats condemnats a mort. El 24 d'octubre foren arrossegats bàrbarament pels carrers de la vila i hom els portà al cadafal, bastit a la mateixa plaça del Born. Allí li fou tallada a Antoni Olivar la mà amb què havia obert la porta de Maó a l'enemic, i a Jordi Uguet el peu dret amb què entrà a la ciutat en companyia del turc, i tot seguit foren degollats i esquarterats, i el cap i la mà de n'Olivar, amb el peu de n'Uguet, foren exposats damunt el portal que havien deixat lliure a Barba-rossa; i el cap de Jordi Uguet fou col·locat al bell mig de la plaça del poble de Maó. Igualment, la testa segada de Francesc Mir se situà en el precís lloc del bastió per on havia davallat a parlamentar amb Keir Eddin, i la de Gil Calderer fou penjada a la portalada de la casa de la Universitat. I, a més, les despulles de tots els encausats, degudament trossejades, varen ésser distribuïdes per tots els emplaçaments públics de la població.