Tipografia L'Indústria (Barcelona), 1902
Instal·lat en una espaiosa cambra oberta a les afraus del Tibidabo i a on tot rossejava: el llit i el mobiliari de Viena, el paviment empostissat i la creu de marfil que lluïa a la capçalera, convidant el seu esperit a esplaiar-s'hi davant d'una capella que enfront l'habitació li obria de bat a bat les portes, mentres les galeries de cristalls que a una i altra banda s'estenien, endinsaven en son cos agonitzant, revifant-lo, els aires purs i perfumats de muntanya i les clarors d'un somni blau i verd de primavera.
En va eixint del llit, sortia a cercar-hi el sol, sentat en un balancí, puix aquell sol amb prou feines escalfava sos entumits membres i quan cap al tard se li ponia darrera Sant Pere Màrtir, ell aprofitava encara sos últims esclats, llambregant amb ullada moridora les muntanyes de la Moreneta, despedint-se'n cada tarda, temerós de no veure-les l'endemà.
El 26 de maig, creia ja morir-se: la tisis que li havia minat els dos pulmons l'aclaparà tant que fins se li sentia a cada accés de tos la ranera de l'agonia. Mes encara que l'imminent perill s'allunyà, seguia progressant l'enfermetat i el dia 1 de juny, quan els metges que 1'assistíem, junt amb el doctor Torrents de Sarrià, ens reunírem en consulta, comprenguérem que ja no hi havia res a fer.
Rodejat de romaní, espígol i flors boscanes, nos preguntava panteixant si li podia fer mal aquella olor i si li era bo respirar amb la boca tan oberta. ¡Pobre Mossèn Cinto!
Aquella mateixa nit tornà a rebre els Sants Sagraments i tranquil i resignat amb el cap serè, esperà la mort que compassiva li sobrevingué després de vàries alternatives i commovedores peripècies, el dia 10 de juny a dos quarts de sis de la tarda, quan els qui el cuidaven, allunyant-lo de sa benvolguda germana, no respectant sa agonia sisquera, no permetien als metges i als amics que el visitéssem, donant-se fins el cas de que el qui tan generosament els hi havia ofert estatge en sa torre, hagués de demana'ls-hi permís per visitar el cadavre isolat de Mossèn Cinto, que ignominiosament abandonaven ells, després d'haver satisfetes ses mesquines ambicions.
Fou el 7 d'abril, quan, trobant-me jo a les déu del matí a casa el malalt, un fort colapso cardíac que li sobrevingué m'obligà a prestar-li els socors que 1'imminència del perill feia necessaris.
Allí, en un quarto fosc i tufejant, el més humil de la casa, en què tot era negre, el santcrist, la tauleta de nit, el cobrellit, els marcs dels quadros de sants i santes, la sotana i el manteu penjats a la paret; jeia 1'il·lustre poeta en un llit de fusta, també negre, sense pols a les venes ni coneixement i amb les extremitats que se li refredaven.
Quan de bell nou, s'il·luminà amb la mirada son rostre cadavèric xuclat per la febre de tants dies, girant-la envers mi, mostrà la seva satisfacció, però sense recordar-se de l'accident passat.
—¿I doncs, Mossèn Cinto—vaig fer-li—és molt cançonerot això? ¿No li sembla que si aquí poguéssem entaforar-li unes quantes alenades del Montseny o del Canigó, tot plegat no fora res?
—Serà e1 que Déu vulga —va contestar-me amb un somrís de resignació.
El cor me deia que no en sortiria d'aquella, i aixís al eixir del quarto vaig dir-ho a Mossèn Cardona; puix un malalt d'aqueixa mena, que s'entrega passivament al mal sense lluitar contra ell, fa l'efecte de durar mentres tinga força, però no de curar-se.
Des de llavores jo assistia a les consultes que tots els vespres celebraven els metges de capçal amb el doctor Robert, fins al dia 10 d'abril, en què poc després de la consulta, finà l'eminent metge i esclarescut patrici. ¡I tan campant com havia pujat el nostre idolatrat mestre els quatre pisos de l'escala, mostrant-se'ns senzill i afectuós com sempre i eixorivint, alegre d'haver-lo trobat millor, amb tendres i graciosos acudits el seu malalt predilecte!