Mots propis i altres proses

Edicions 62 (Barcelona), 1975

Autor: Joan Salvat - Papasseit
Pàgines: 101-102
Indret: Portal de la Vila (Centelles)

Està sofrint un verdader calvari aquest arc que avui reproduïm, degut a la deixadesa dels veïns cultes de Centelles i la mala obra dels que frueixen tot fent-lo enderrocar. Aquest arc, únic, podríem dir, a Catalunya, com a record de la fortificació migeval, es troba quasi en runes i acabarà per desaparèixer si no s'hi posa una immediata i molt enèrgica esmena.

Es puja al monument —s'entén, a ço que en queda encara— per una històrica i curiosa escala de caragol, la qual serveix també d'esbarjo als ignorants iconoclastes. Es pot dir que ja no en queda res d'aquesta escala. I no parlem de la importància que donava a Centelles el posseir una veritable joia d'arquitectura a la mateixa entrada vella del poble, i de pur estil gòtic català.

La Mancomunitat de Catalunya deuria fer-se'n eco. Per sota del portal passa la carretera de Sant Feliu de Codines, de la Mancomunitat. Com sembla que ningú vol declarar-se'n propietari, seria bé que els diputats catalans acordessin quelcom per la restauració o conservació de ço que mereix tant de respecte. De l'arc de Centelles, ço que no malmeten els seus fills ingrats ja comença a enrunar-se i a caure per si sol.

Autor: Joan Salvat - Papasseit
Pàgina: 77
Indret: Església de Santa Madrona (Poble Sec) (Barcelona)

Vaig néixer el dia 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d'aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: «Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser...». Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l'Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, i Un Enemic del Poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.