Som al juliol encès com una brasa. L'herba jeu seca com un cos sense esperança, buit, pels faldars del turó des d'on Mont-ral domina des del mar fins a les terres de Lleida: el mar davant —als matins clars, diuen, des del campanar es veu l'ombra del Llucmajor—; a la dreta els Motllats; a l'esquerra les serralades litorals, Montserrat, i el Cadí, en una gradació d'intensitats. Darrera, des de les Puntes del Blau, ja davalla el terreny, seguint tallats, comalades i pujolars fins a trobar les comarques de ponent, les Garrigues, potser l'Urgell... Èlitres incansables foraden l'aire envigorit de pi, estepa, romaní, orenga i sajolida, que ara floreix alçant l'aspre caparronet blau dret sobre les tiges punxoses. Les Puntes del Blau són els límits d'un camp que pertanyia al Blau, pagès de la contrada. El nom és molt suggerent, però és ben exacte i adaptat al terreny, sota el cel sencer, i l'ombra dis- tant que blaveja la muntanya, amb les herbes florides blau cel, blau lila, blau moradenc... fins i tot els abellerols que solquen el migdia amb el seu crit alternat per tot l'estol i que pinten de blau i daurat, en una colo- ració bellíssima, gràcil i lleugera.

Mont-ral. Nit fredíssima i estelada. Totes les cases del poble ja havien tancat llums i finestres, i nosaltres remuntàvem la carretera, a poc a poc. A baix, la refineria s'estén com una ciutat d'encanteri, com una teranyina perlada de tritlleigs distants. La foscor de l'obaga oculta les lleus fregadisses nocturnes, i el crit dels rapinyaires rebota esmorteït pels marges herbosos. Ens trobem amb uns amics a la voreta del foc i la conversa és amable de cara als tions i les brases. La vida enceta una altra dimensió al voltant del foc, fins l'alimentació pren un caire més natural, acostat al terrer, primitiu: carxofes a la brasa, de cor plomós i fulles aflautades, patates al caliu, la carn amb brasa de ginebrons i ramets de sajolida i romaní, les torrades... cadascú explica els seus petits secrets i mira d'afegir el tronc més escaient, els branquillons per a l'equilibri adequat. No oblidem que la llenya ha de ser buscada, tallada i carregada en una sortida al bosc que comporta tot un ritual. Disposarem les eines, destral, xerrac, càvec, lligams i bosses. Un cop a la clariana elegida, sortirem a buscar l'arbre mort, aterrat, que creiem més idoni. I a la feina. L'olor de la fusta tallada és una flaire inoblidable, viva àcida, companya de la roba on queda el polsim i que després resta a la llenyera i allarga el record del bosc. El transport a tracció, anava a dir animal, cap a l'auto i carregar. L'aixadeta servirà per a descolgar l'arbust, planteta o arbrissó que replantarem vora casa, embolcallat en un pa de terra, fosca i fèrtil. Si trobem arrels de boix o ginebre, intentarem polir-les i obtenir una figura capriciosa: el cap del cérvol, del gos, l'home en diferents positures, que cal afinar perquè no quedi un braç enlairat infinitament o una cama clavada a l'altra part del món. El bosc és tota una lectura especial.

Mont-ral i sempre vora el foc. Tot és aponcellat, flors i arbres. La ginesta, les roses, mareselves, herba comuna, malves i prunes. Boira llenegosa; quina eufonia, la del mot boira! Tan exacta. Plou per endolcir l'aspror de mates i arbusts. La vida va madurant sota l'aigua i puja la ufana, la saba i el color. Violeta sobre verd, tapissos inimitables, gratuïts, efímers, i per això mateix meravellosos en la seva exaltació tan breu.

Hem portat llenya del bosc, olorosa, amb un punt d'humitat que endolceix els líquens de l'escorça. La posem a eixugar vora el foc. Hem fet un ramet de boix ben verd i plantetes liliàcies. A la vora del camí llanguia una múrgola, ja pansida, amb el seu aspecte de rusc, de cate- dral futurista, de panís desgranat. Cal que retrobem tant l'una cosa com l'altra, perquè no es contra- diuen, i la possessió completa eixampla el nostre cos i l'esperit fins a aquells límits que voldríem traspassar. Poetes de carrer, urbans, de bar i vapors, de vòmits i cansaments de llençol rebregat a qualsevol cambra. En algun moment blasmen l'oreneta que ja ha aparegut o el vol pausat d'un estol de gavines mentre aquells colors especials enrosseixen una cantonada i la fan amable. ¿Qui no ha enyorat un reflex irisat sobre el mirall de la cambra trista?

Vora el castell de Tamarit he vist arbres de postal romàntica, d'estampa nòrdica, pelats, rodons, desoladament dolços, gris fum, randa natural; també hi havia dos ramats, quan jo ja no pensava en les ovelles, obsessionada com he estat entre morts, atemptats, accidents, duresa, lluita, desamor, malenconia. Un boc preciós, gris i altiu, vorejava un marge. El jove pastor duia un sarró. Les onades arribaven clares i fredes per esborrar les primeres petjades dels ocells marins. El castell vigila, com una mare desenfeinada al capvespre.

Pujo a la Part Alta, a les Coques, on decidim un premi d'investigació i folklore. A casa de la Mª Aurèlia i el Jaume la fresca és agradosa a causa de l'alçada de sostre i les amples balconades obertes que encaren la catedral per la banda dreta, pujant. Sonen les dotze, repetides i acompanyades en tons i densitats diverses. Ha plogut una mica i l'espai net acosta les pedres daurades i els teulats de majòlica. Els llibres, la pau, els tarongers que voregen les Coques i les veus apressades del dissabte.

A l'extrem de la catedral per aquesta banda, santa Tecla la Vella escolta el trànsit adormida en un son de color de canyella. M'han encomanat un poema en forma de goig que sortirà en una publicació local per Santa Tecla, aplegat amb altres coses de Tarragona; el poema serà il·lustrat per Saumells, el de les meditatives figures allargassades que reben l'or de la vida interior i la llum més bella de les hores que es viuen a Tarragona.

Baixem a l'amfiteatre, que han netejat d'herba i on ara es poden contemplar les pedres a la perfecció; comença al parc del Miracle i cau sobre les vies del tren, amb arcades que es desdibuixen i entre les quals el blau del mar obre perspectives d'aventura.

Tota la quitxalla s'ha envestit des de sempre a cops de pedra entre aquestes ruïnes. Canalla que assaboreix gratuïtament la sang d'aquells màrtirs amb aire de llegenda blanca, com una vela de cara a mar, com una torxa encesa a ponent. Quitxalla que s'enfila als carreus daurats, que s'amaga entre els enderrocs de l'església visigòtica i de la romànica que s'hi sobreposa.

Cops de pedra, genolls sagnants, cossos bruns i cridòria al vast recinte tot obert a la sal i al sol que han eixugat els plors més antics, que s'han endut les pregàries a llevant, mestral, nord-est, qui ho sap, com una vela llatina de ràpida aparició i camí fugaç.

Les veus s'encalcen d'un cap a l'altre, de les grades més altes fins als amagatalls ombrosos, les dependències sinistres, ara receptors de xiscles de gavina i falciot, de sondrolls de trens de càrrega, lents perquè surten de l'estació i repuntegen amb ferralla el camí lluent cap a Barcelona.

Som hereus lleugers d'un passat que ara i aquí ens porta molta feina si tractem d'omplir-lo: hauríem de donar tant de nosaltres mateixos que ens buidaríem, caldria enderrocar la ciutat i amuntegar passat i més passat, pedres daurades, marbres, inscripcions i sepulcres, columnes, capitells i mosaics. Però hem de viure, ara som vius sota aquest sol, i ens passegem per la magnitud d'un món desfet, amb l'alegria del qui va a la platja propera i no ha de pensar res més sinó prendre el sol i escoltar la mateixa remor que sobreviu a les pedres i als homes i nens que hem estat.

A l'habitació groga on escric, la finestra, que ocupa tota la paret frontal, s'obre al mar en tota l'amplària. La vista imme­diata és el passeig, limitat pel Balcó del Mediterrani, de trenta metres d'alçada, on la tradició és arribar des de la Rambla a «tocar ferro».

Molts anys enrere alguns suïcides havien fet des d'aquí el seu vol final; altres l'havien intentat, i el dubte els feia evidents; per això més d'un cop hem procurat la dissuasió, amb un acostament confiat. Quan se sabia el fet la gent s'abocava a guaitar, en una morbosa i esgarrifada atracció; esperaven l'arribada de l'autoritat i el que se'n deia la pastera, que s'emportava el cos del suïcida. Els avis, des del menjador, havien vist com es tirava una dona, crec que era jove. Anava vestida de blanc i les faldilles li voleiaven com una campànula: l'única flor per a una mort ben sola. Alguna vegada els pins de sota paraven la caiguda, o podia ben ser que trossegessin el cos, amb la forca de l'embranzida. Els ulls al cel o a la terra, què hi fa!, la sang pasta la pols, potser alguna salvatgina fa la vetlla nocturna.

Moren els plàtans de la Rambla. Els últims anys els vèiem llanguir i els jardiners municipals els esporgaven a gratcient. Enguany els han deixats reposar, i molts ja no han brostat. Els que ho han fet perden les fulles a la primera ventada, com una anticipació de la mort, una tardor en el moment de l'esclat de la vida.

Moren els arbres que m'han vist néixer, i això em produeix una sensació de pena al fons de tot d'algunes vivències interiors, recòndites, que ara emergeixen per ofegar el respir al moment del record. Quan perdem els amics, i ja és vella constatació i tema repetit, alguna cosa nostra marxa amb ells, precisament l'espai que ens contenia, allò que mai no podrem copsar, perquè era seu i original, una extensió diferent de nosaltres mateixos.

Els arbres són plàtans grans, dels quals he seguit l'evolució, testimonis ells de tantes experiències. Comencen davant de casa, en fileres a banda i banda de Rambla; entre cada dos arbres hi ha un rengle de baladres, i algun roser que la gent no malmet arriba a florir sobre les velles escorces; la pluja els humiteja i llavors prenen coloracions verdoses, estovades. Són un indici de la direcció del vent i un refugi per als pardals i els tords de temporada. Algun d'aquests silenciosos acompanyants vegetals havia estat foradat cruelment per la metralla, i els operaris municipals els ompliren de ciment; altres ferides ara ja cicatritzades servien de nius ocasionals. Han estat acompanyats de fanals d'estructura diversa: els de ferro treballat que feien conjunt amb les fonts i que tenien petites jardineres a mig aire, plenes de geranis. I ara uns alts elements que amb el vent es bambolegen i que els sobrepassen en alçada. Sota l'escalfor d'aquests últims s'arreceren els tords quan al vespre baixen en volades harmonioses des de les terres fredes de Lleida, tips d'olives i lluitant per una branca confortable.

El balcó sobre el mar. És el meu, però hauré de ser més exacta i dir que dóna al passeig i que en aquest moment als jardinets que voregen el monument a Roger de Llúria, sobre la gespa hi ha clavells de moro i petúnies. Les reguen amb aigua especial, perquè la d'ús públic no és potable, i mata tota vida vegetal. La vida animal és tota una altra cosa.

A la saleta on tenim el balcó la decoració és verd de molsa i les parets gairebé no es veuen, perquè hi ha una gran llibreria i a la resta quadres i objectes diversos. Les cortines són verdes i del vidre penja una transparència que vam comprar a Amsterdam i representa un vaixell antic. Com que el travessa la ratlla de l'horitzó, sembla que arribi a port, però hi ha alguna cosa maligna que li impedirà la recalada feliç; les veles són vermelles i podria ser que fos l'embarcació de l'holandès errant, condemnat a vagar set anys sense repòs. El vidre emplomat és preciós quan el sol el penetra.[...]

Al balcó, hi tenim plantes molt migrades, perquè l'aire de mar i l'aigua de Tarragona són dos factors nefands, i sols resisteixen alguns tipus de cactus, heura i atzavara. Hi ha una tórtora que sempre parrupeja i que de tant en tant deixem anar pel pis. Un colom nouvingut, fruit d'unions diverses, donat el seu color. I tres periquitos que deuen tenir vuit o deu anys i mai no han fet cap ou. Potser l'aigua...

És dissabte i alguns iots s'acosten a la platja, vagaregen i se'n tornen a port. Des de la meva talaia observo les evolucions amb els prismàtics; hi ha una petita barca de vela blanca; dins, un home amb roba d'esport, assegut, i una dona nua, dreta. Alguna gavina plana sobre els estols de xanguet que es mouen per la costa. Tot s'unifica amb el to grisós d'una boira que avança sense gaire esma.

Quan Brecht, un matí, repassa les bones coses del dia no descriu el que es veu des de la seva finestra. És clar que en un altre poema diu que veu el saüquer del jardí. A mi em corre el mar pels ulls; la seva humitat, la porto als ossos i a les tecles del piano, que s'encallen, i la remor vetllarà la meva vida i la meva mort. L'he trobat, ell ja hi era i vaig néixer al davant seu. Sols una paret de pedra de seixanta centímetres de grossària feia de frontera. En aquesta paret, s'hi han arrapat llessamins molts anys, i els vespres que la lluna sobre el mar m'ha consolat d'amors impossibles, serena i freda sobre el meu front, que cremava, l'olor dels llessamins de nit era una constant, ara ja associada per sempre.

El bat de sol del matí és alleujat pel llevant, que no cessa de bufar un dia i un altre. Arribem al Serrallo i seiem a la terrassa de la Puda, on els pescadors, espardenyes a retaló, camisa i pantalon nets i planxats, juguen a dòmino i cartes a grans veus i cops de fitxa sobre les taules. Les embarcacions a recer veuen un vol de gavines sense ànsia, balandregen compassades i esperen els visitants que ens acostem a tocar una fusta, un llibant, una xarxa, un suro; el peix rebutjat sura fat i blanquinós en una mena de dansa semimacabra, oliosa i clapada de colors talment un Sorolla que ens presenta un matí festiu.

Passat el Pòsit, una colla de dones sota un para-sol fan malla per adobar les xarxes malmeses; enraonen alçant molt la veu i comentant particularitats familiars. El sol cau de ple, però cal avançar el treball, perquè a la nit sortiran les barques.

Vall d'Aran. Començava a escriure amb la pluja perquè es una forma envoltant i amiga. Com l'aigua que s'escorre de la neu i amoixa els prats. A Salardú i Arties una placa recorda els sojorns de la poetessa Palmira Jaquetti.

El dia s'arrossega sobre l'herba lent, pujant les muntanyes i descobrint cada raconet de maduixes, el voltar de les gralles i el planar dels falcons i la gratuïta, bellíssima i fugaç floració de les valls. Hem comptat quaranta classes d'herba.

Al cementiri d'Arties hem trobat ossos i un crani que mig sortien de les herbes, flors de plàstics i desferres de pissarra del teulat, fusta i vidres. L'olor és blanca, seca, aspra, sota els til·lers i saücs, que em recorden l'elegia a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Joan Llacuna: «Til·lers, saücs, et fan l'ombreta flonja?»

A les masies tràgiques de Prudenci Bertrana, s'hi descriuen uns drames que poc podem ara reconstruir des de les ruïnes ocultes a les bardisses. Pocs metres més avall de la Mussara, gairebé amagades a les fondalades de fenàs, oblidades a les rases naturals del vessant esquerre, trobarem un seguit d'edificacions enrunades, que ara són refugi de salvatgines i de ramats ocasionals. Són fosques, amb petites finestres obertes al gruix considerable de la pedra. Hi ha un escalfapanxes amb certa elegància, de pedra groga, en una habitació que sent xiular ventades seques en­tre els cingles, de cara a la plana gloriosa que s'obre com una terra de promissió. A les masies, el vent fa créixer garrells i xaparrats els pins i els ginebres. Del xalet de les Airasses, no en queda el rastre, perquè la mà destructora dels visitants es rabeja també en una fúria inútil, que eixuga els esperits i els deixa erms. No arribo a comprendre per què aquestes feres abandonen els seus cataus i s'aventuren als aires lliuures i nets de camp i muntanya.

Si la vida que ens explica Bertrana arraulia de misèria i mancances la pobra gent que esdevenia esquerpa en la seva soledat, ara la nova corona són les espines d'arç i romeguera, la sang de la «vitis quinquefolia», verda a l'estiu i encesa a la tardor, i el plor escàs de pluja avara que no entendreix un terreny argilós i calcari.

Ara l'església de la Mussara és una vertadera mostra de mots encreuats: les sigles polítiques fan memòria de sang al rostre de la pau. Les pintades vermelles van tenir el contrapès d'un intent bastant reeixit que decorava l'absis, fet per un noi estranger. La fúria local també l'ha destruït.