Consorci per al Foment de la Llengua Catalana (Palma), 2007
I ara aquell maleït temporal de nord. Si haguessin tancat el port d'Alger o el capità hagués decidit quedar-se a Marsella, encara hauria anat a París a veure la seva dona. Però ara eren dins l'aigua i la mar tenia les seves pròpies regles.
Sentí un fort fregament contra els flancs o sota el mateix vaixell i tingué un pressentiment. Es posà l'armilla salvavides i sortí de la cabina i decidí pujar a coberta. Preguntà als seus companys de tripulació què havia passat i li digueren que no sabien què era. Les ones fregaven l'esplanada i s'emportaren la passarel·la i la gent que hi estava agafada. Les onades eren terribles. Onades gegantines passaven per damunt del vaixell i l'escombraven. De sobte, de l'escala que conduïa al pont, van aparèixer una trentena de passatgers. Estaven embogits i van demanar pel capità. No hi havia ningú de la marineria a coberta. Marcel Bodel es va estranyar que el corredor de l'oficial de guàrdia i del timoner restés silenciós. D'allà no arribava cap ordre, cap indicació que guiés els passatgers o la tripulació. Després de contemplar els penya-segats que es dibuixaven amenaçadors davant la proa, els passatgers van decidir baixar per l'escala del pont i refugiar-se a l'interior del vaixell. Marcel Bodel va trobar la seva acció com extremament insensata i perillosa, però davant les pors de cada persona no s'hi podia fer res. Va poder convèncer cinc o sis homes de llançar un bot a l'aigua ja que era evident que el vaixell s'estava enfonsant. Mentre realitzaven les maniobres per desencallar el bot, tres onades enormes s'estavellaren contra el pont, escombrant-lo una altra vegada sense pietat.
El vaixell sembla suspès en l'aire durant uns segons i baixà amb estrèpit i caigué sobre les onades com si s'hagués partit per la meitat. Marcel Bodel s'agarrà a la palanca de l'escotilla del pont de comandament i ja no va dubtar més. Una ona menys forta que les anteriors cobrí novament la coberta de proa i Marcel Bodel es llançà de cap a la mar. Es deixà xuclar per l'abisme blanc i, tractant de sortir a flor d'aigua, nedà cap a la superfície per espai d'uns dos o tres segons. Quan pogué recuperar el precari control, nedà cap a la terra que s'entreveia enmig de la claror vaporosa que desprenien les boires costaneres. Llavors la caldera del vaixell esclatà i el buc s'acabà de partir per la meitat i il·luminà el mar durant uns instants. La claror provocada va ser engolida per l'aire, però les seves restes van fluir cap a la costa esborrant la imatge quimèrica d'un far. L'embarcació s'esmicolà i trossos de llenya i metall passaren sobre el cap de Marcel que, doblement sorprès per la sensació diürna i la desaparició de l'edificació costanera, no sentí cap dolor, tan sols una escalfor tallant que anà refredant-se, envoltada per les aigües gelades. Aconseguí agafar-se a un bocoi que havia sorgit juntament amb les estelles del vaixell, però la força del mar l'hi arrabassà. Llavors es concentrà en el record dels llums de la costa que havien desaparegut xuclats pel fum i continuà nedant. [...]
Cercà desesperadament el far, però les ones el tiraven cap a les roques i no podia agafar-se a cap sortint. Les arestes i minerals li obrien la carn com si estiguessin poblades de ganivets tallants. Aconseguí agarrar-se a una roca i posar els peus dintre una encletxa. Les mateixes onades el projectaren dins una cova submarina que tenia un respirador natural i, després d'escalar uns metres, s'enfilà per una roca i intenta recuperar l'alè. Aconseguí construir-se un petit refugi amb les deixalles del vaixell que flotaven dins la cova i en el lloc més pujant de la caverna hi trobà un llit de fulles seques amb les quals es cobrí protegint-se del fred. Hi estigué més de quaranta-vuit hores, a l'interior de la caverna. Quan cregué que el temporal havia amainat i havia recuperat les forces, inicia l'ascensió tot dirigint-se a l'obertura per la qual havien caigut les fulles seques. No veia el forat, però la claror il·luminava tènuement la cova i pogué escalar els trenta metres de penya-segat fins a sortir a la superfície.
L'hereu d'Algendar, propietari del barranc i de tota la falzia que aquest contenia, visità el Molí d'Aigua de Can Gomis, que era el lloc on els científics havien instal·lat el seu laboratori campestre. Els dos investigadors aixafaven frenètics la falzia dins morters, ajudants seus bullien dins enormes marmites el verd vegetal i un home dibuixava una noia vestida amb robes monacals. Es convertí en un visitant habitual, l'hereu. Passejava amb les mans rera l'esquena, esquivant les marmites, tropissant amb els científics enfeinats, disculpant-se educadament. Es perdia pels canals i visitava les fonts i els canyars. Vorejava el casal de Can Gomis i fugia apressat quan sentia els lladrucs dels gossos.
Tenia un segon costum, Rosaura Morlà, a més de mastegar falzia, que li havia tenyit de verd la llengua: es banyava nua a les nombroses fonts del barranc. L'àvia de la noia, que tenia fama de bruixa, havia escampat per la zona que la persona del sexe masculí que espiés la bellesa banyant-se es convertiria en una figura de sal que la pluja fondria i portaria al mar. El fals sortilegi havia produït efecte fins aleshores i els joves barranquers desviaven el pas quan sentien els xapotejos de la noia rera el canyar. L'Hereu no estava assabentat d'aquesta superstició poca-solta i es topà amb ella quan caminava pel barranc. Es quedà entre les canyes, mirant la noia nua, bocabadat. Quan els científics decidiren alçar el campament i abandonar la quimera de l'elixir de la falzia, l'hereu seguí rondant la casa de la noia i els gossos, que primer li lladraven, acabaren per conèixer-lo i li llepaven les mans i s'ajaçaven al seu costat. Un dia, el pare de la noia el sorprengué i creient que era un lladre que li robava la fruita s'hi dirigí brandint el vell gaiato de pastor. L'Hereu li digué que estava comptant els gínjols de l'arbre i que fins aleshores n'havia comptat mil vint-i-cinc. Abans de marxar li digué que tornaria ensoldemà per comptar les fulles dels arbres fruiters.
Es passava hores, l'hereu, al seu Casal d'Algendar, contemplant l'ampolla verdosa amb el dibuix de la noia estampat. La vella dida li portava el sopar i aquest es refredava al voltant de l'ampolla, el contingut de la qual anava fermentant com una melmelada mal bullida. De dia tornava al casal de Can Gomis i, des de sota el ginjoler, contemplava la finestra de l'estudi on dormia la noia. Quan un dels seus germans passava a la seva vora camí del Molí d'Aigua o del corral, l'hereu feia veure que comptava les fulles i recitava els números en veu alta. Al quart dia de fer-ho l'aigua caigué a betzef sobre el barranc i un dels germans de Rosaura sortí del casal amb un sac de drap dalt el cap i l'invità a entrar. Frederic Torres, que havia heretat una fortuna en quedar orfe als divuit anys, es llevà les sabates i les posà a eixugar devora la foganya i tots miraren capficats com el vapor sortia del cuiro de les sabates i s'enlairava fumós cap al respirador. I l'hereu digué:
—Vint mil
I mirà Rosaura Morlà per entre les flames i la veié com cosia roba blanca i mossegava en silenci els seus llavis carnosos. La veié com es punxava els dits amb l'agulla i com se'ls portava a la boca i els xuclava. Veié com el seu pit s'inflava quan sospirava i imaginava els botons saltant dels traus de la brusa convertint-se en abellots de fibló breu i vol pesat i renouer. I agafà les sabates i sortí de la casa descalç i corregué enfollit sota la pluja i aparegué a mitjanit al casal i la dida li preparà un brou de gall, li llevà les robes i el posà dins el llit. La dida mateixa fou la qui anà al casal de Can Gomis a demanar la mà de la dona que cosia amb els dits prims o desgranava blat de moro amb els llavis mossegats.
Uns homes muntant cavalls mig salvatges anaren a buscar-lo. Cavalls negres i vermells, salvatges en el piafar, s'apoderaren del poble de carrers abandonats, eguinant sobre els carrers blancs, que feien olor de calç i soroll de gossos magres que lladrucaven porucs a la comitiva, refugiant-se en les ombres. El sacerdot s'havia vestit de cavaller negre com el dol i suava sobre la muntura amb la cara gelatinosa i brillant. La música esquerpa del tamboriner es mesclava amb els renills dels corsers i amb el bram de l'ase abillat amb guarniments de coloraines. Uns al·lots els sortiren al pas, els fitaren i es perderen, com els gossos, rere les cantonades de la plaça, on bullia la gernació. La plaça de Semblancat es trobava en un pendent, sota un sol abrusador. Les autoritats, esclafades per la calor, es remenaven inquietes dins els seus vestits blaus.
Davall el mateix tendal, els músics afinaven els seus instruments i esguardaven la gernació sota el sol de la plaça. Els homes es protegien amb els frescos panamàs i les dones amb les ombrel·les de mil colors. Eixugaven la set bevent llimonada fresca mesclada amb el gin, bevent ginebra seca o la mateixa llimonada extreta de llimones del barranc i mesclada amb aigua i sucre blanc. Es palpava la tensió de l'espera, que explotava en espasmes breus, nerviosos. Els braços es tensaven, es desballestaven les cames i algun insensat s'interposava entre els homes que deixaven d'empentar-se i es disculpaven amb sornegueria, continuant la gresca com si res hagués passat. L'home que posava pau solia ser el sereno Corbató. En veure aparèixer la comitiva, donà avís als músics i aquests desentumiren els instruments, se'ls posaren als llavis, agafaren les maces i esclatà una música infernal. L'estranya comitiva entrà dins la plaça. La capellana féu una volta festiva per l'àgora. El petit cavall a penes podia enlairar l'enorme pes del clergue i feia uns bots breus, suaus, ràpids. La capellana s'enlairava i la gent aplaudia, condescendent. Llavors s'enretirà i li toca el torn a Manel Llabrés. Els apostants feien les seves messions. Apostaven contra Manel Llabrés i el veien incapaç de saber dominar el salvatgí i aconseguir arranar-lo a l'estridència de la banda, que destrossava amb una potència ensordidora pas-dobles i peces tradicionals.
A una finestra que guaitava a la plaça hi havia Maria Sbert i Rosaura Morlà. Les finestres obertes estaven curulles de dones i nens que guaitaven. Els terrats n'anaven plens, sobre les teulades de l'església, dins la torre del campanar. La gent esguardava la plaça i les evolucions dels caixers. Manel Llabrés picà el cavall i els homes s'apartaren al seu pas. El cavall giravoltà violentament i el caixer aguantà les regnes i li donà una forta estrebada. El cavall aconseguí girar i galopà entre la gent fins a sortir de la plaça. Es sentiren alguns tímids xiulets, la massa humana es fusionà i el corser retornà esperonat pel genet. S'endugué per endavant un home i sentí com el seu cap tupava contra el pis de llambordes i es confonia amb el so dels unglots espurnejant el terra. Cregué que havia matat un home però en aquell moment no li importava, mantingué tensades les regnes i arrapà la muntura al tendal de la música estrident. El cavall eriçà la punta de les orelles, enreveixinà la pelussa del cap i s'empinà, aguantant-se durant uns segons sobre les dues potes del darrera. Destravà les potes del davant i aquestes copejaren l'aire blau. Manel Llabrés, aguantant-se fortament de les regnes, saludà les autoritats espaterrades sota el tendal i mirà cap a la finestra que guaitava a la plaça.
L'enterrament de la vídua Borràs va ser un dels més fastuosos que es recorden en el poble. La banda conservadora anava al davant i la banda republicana tot just rere el seguici tocant precioses marxes fúnebres. Les tres campanes repicaren alhora quan sortí la creu de l'església seguida del taüt, que era portat per l'exalcalde conservador Pau Janer, el barber Pere Aparici, el farmacèutic Nadal i el frare libanès, compungit i destrossat car considerava la difunta com una mare.
Els clergues, vestits amb les robes rituals, acompanyaren el fèretre fins al fossar mateix i els escolans feien borinar el rotllo de campanes i el seu dring se sentia, suau com el cant d'un rupit, entre la riuada estereofònica de les dues bandes. El poeta Borràs, que es deia Joan de nom de naixença, suportà amb molta serenor el ritus de les condolences i, segons confessà després als seus íntims, aquell dia se sentia estupefacte i ni que el punxessin podria recordar el que li havia dit el diputat Sales quan passà pel seu davant en senyal de condol.