Niobe

Edicions 62 - 1985 - Barcelona

Autor: Josep Pin i Soler
Indret: Rambla Vella (Tarragona)

Les rambles de Tarragona, la rambla vella i l'altra que més avall s'estén paral·lela amb ella no menos llarga, si bé més ampla, foren construïdes sense cap necessitat, per esperit d'imitació, per a fer com a Barcelona.

Llur nom de rambles, que per tota terra on visqueren gent de llengua aràbiga vol dir siti on ha passat o passa aigua corrent, platges de riu, és a Tarragona una ironia. Mai en lo siti per les rambles ocupat, ha corregut ni correrà més aigua que la de la bóta 1'estiu, o la que raja de les ca­nals los dies de forts aiguats. Anomenar aquells carrers ele­vats, que ha sigut precís aplanar a barrinades, fuetejats per ventades que s'emporten les teules, rambla... de San Juan o de Sant Cristòfol nano! és no tenir cap noció de lo que les paraules representen, és com si haguessin anomenat carrer de muntanya la riba de vora mar.

La col·lectivitat, que troba sempre els noms apropiats a les coses, dóna el nom d'Esplanada a la rambla nova; mes les taules de la llei havien sigut collades als cantons, i ram­bla de San Juan deien les taules municipals, rambla de Sant Joan ha quedat.

A Barcelona, qual caseriu anava creixent en pisets migrats l'un damunt de l'altre, havien enderrocat les darreres muralles, i a Tarragona, on hi havia més habitacions que famílies, fou també precís fer com a Barcelona.

Posaren lo pic a les muralles, i xano-xano (puix encara en queden trossos) les aplanaren, i en son siti s'aixecaren cases pretensioses i sense caràcter, tant o més altes que les de Barcelona, que és lo que convenia demostrar.

Quant mes hermosa no fóra la ciutat antiga amb tota la cintura que pobles successius li havien feta!

Autor: Josep Pin i Soler
Indret: Convent de Sant Francesc (Tarragona)

Al bell mig de la rambla vella, en la mateixa rengla que el teatre, los convents i iglésies de Sant Francesc, de Santa Clara, Sant Agustí, lo quartel que fou casa de la Companyia de Jesús, lo seminari de capellans (avui desaparegut), l'Instituto provincial de Segunda Enseñanza, lo govern civil, lo militar, l'hostal del Nen i la casa del sabater Canuto, s'aixeca l'hospital de malalts pobres... Un edifici llis de parets, senzillíssim, foradat per una rengla de finestres sense caràcter, amb les precises obertures a rans del carrer per a entrar a la capella, a cal senyor Pelegrí, l'apotecari, i a un pati per on se munta al departament de soldats malalts.

Al primer pis, un llarg corredor rep directament l'aire i la claror de totes les finestres de la fatxada. Unes quantes portetes a l'envà que el forma donen accés a les sales... grans, espaioses, altes de sostre, amb finestres que s'obren damunt lo jardí.

Entre finestra i finestra hi ha llits. En l'envà de davant tots estan renglerats, la capçalera a la paret, sense més separació entre un i altre que l'espai ocupat per una cadira-necessària amagada per cortinetes d'indiana penjades a un cèrcol de ferro sostingut a alçària d'home.

Lo malalt que hi jau té el recurs de tapar-se cap i tot per a no veure al veí de la dreta o esquerra muntant, baixant de son llit, les robes penjant, les tristes carns mig descobertes. En quant a no oir-lo gemegar, a no sentir les misèries de la cadira amb cortinetes, a menos d'ésser sord o cego, tals moviments i veus estranyes seran la distracció de sos mals i hores mortes.

A un dels costats estrets de les sales hi ha un altaret que, llevat los dies de combregar general, visites oficials i altres solemnitats grosses, sols és allí pro forma, per a do­nar probablement idea als malalts d'un altre món sense vells ni joves, dolents ni sans, on tothom gosa de beatituds que no terminen...

Damunt de l'altar hi ha un santcrist, floreros de paper i una llàntia que crema nit i dia.