Llibreria Catalònia (Barcelona), 1931
I pensar que l'Edèn Concert representa tota una època de la galanteria barcelonina! Som en els temps dolços del lerrouxisme, de les postals pornogràfiques, dels automòbils solemnement ridículs, dels bigotis agressius, de les senyores amb la cintura de vespa... El senyor Mir i Miró reparteix pessetes, cigars i somriures, i al Cu-cut! li publiquen una caricatura presentant-lo, triomfal, a l'Edèn:
«A la luz de las estrellas
os hemos reconocido.»
Les estrelles de l'Edèn són unes noies grosses i sentimentals, que beuen xampany, porten mitges negres, i produeixen uns drames terribles en els interiors burgesos, on cada dos per tres s'ha de reunir el consell de família per aguantar pels elàstics al cap de casa esbojarrat.
Els senyors que es diverteixen han descobert que el món de les conquistes fàcils no s'ha acabat als corredors de l'escenari del Liceu. El music-hall comença a fornir cuplets a les criades i convida a l'esgarriament als amos de les tals criades. Una onada de disbauxa passa per la Rambla, creix, s'ageganta i s'afirma sota el signe precís del famós sopar de duro. Mentres els russos i els japoneses fan guerra, les primeres cocottes franceses es deixen caure a l'Edèn i posen una mica de vermell en els bigotis enternits dels barcelonins.
Les nits de l'Edèn Concert aixopluguen els primers desvergonyiments de la societat local, i la seva fama s'escampa per tot Catalunya. Quan el marit se'n va a Barcelona, les dones de l'Empordà, de l'Urgell, del Camp de Reus i del Pla de Bages, resen un gran parenostre perquè Nostre Senyor el preservi de caure a les mans de les artistes del carrer Nou...
En les matinades galants de Barcelona hi ha un nyic nyic de botines pecadores i un baf de luxúria amb polacres.
* * *
Més tard, la guerra féu entrar diner jove a l'Edèn i aquest va viure la segona època brillant. La nit de l'Armistici, en Manuel Fontdevila i l'Eugeni Xammar varen presidir La Marsellesa des de l'escenari encara xop de castissos passos dobles i d'alguna rumba cubana. Però l'Edèn ja no és sol i ha perdut el prestigi que tenia de principi i fi de la galanteria barcelonina. Passen els anys i les variacions es succeeixen amb una rapidesa al·lucinant. Ara tancat, ara obert, aquí caic i aquí m'aixeco, l'Edèn s'envernissa les xacres i encara té prou pit per ésser l'altaveu fabulós que llença sobre Barcelona la pegadolça del tango. Perquè el tango no ha estat mai una epidèmia implacable fins que Irusta, Fugazot i Demare l'han cantat des de l'escenari de l'Edèn Concert.
Actualment, aquesta santa casa acull tots els noctàmbuls malhumorats a la recerca de sensacions cendroses. L'alegria va marxar del local amb el darrer escàndol que varen produir-hi els socis del "R.C.D. Espanyol" i avui dia només hi queden cares llargues, un equip de cambrers que pateixen tots del fetge, tres «bis-sonyés» que s'han errat de casa i unes noies tristes i apagades que han posat les darreres il·lusions de la seva vida en treure, qualsevol nit, una d'aquelles nines que hi ha a les vitrines de l'entrada i que els amos rifen, de tant en tant, per posar una mica de somni en el gran badall que domina i resum la festa.