Nits de taverna

Garsineu - 1995 - Tremp

Autor: Joan Obiols i Puigpinós
Indret: Plaça del Casino (Alp)

La placeta del casino era abans la placeta de les cabres —va continuar el Pere—. Antigament, el cabrer del poble tocava el corn cap allà a les vuit del matí. La gent engegava les seves cabres i totes soles feien cap a la plaça. El cabrer se les enduia a pasturar fins que a la tarda es colgava el sol. Llavors, era l'hora de tancar i el pastor i el bestiar arribaven a la plaça, des d'on cada cabra se'n tornava tota sola al seu corral.

Els dos viatgers van aprofitar un mirador natural que hi havia al costat de la carretera, just abans de passar un pont romànic que s'alçava sobre un riuet gelat, per estirar les cames sota un sol que lluitava contra un fred glacial.

—Escolta, Pere, i de l'Alpi, què se'n va fer?

—La història de l'Alpi és una història especial, única i probablement irrepetible, amb un final trist —va començar el Pere, tot iniciant el passeig—. L'Alpi era un cérvol (alguna versió parla d'una daina mascle; un "gamo", en castellà) que va arribar a Alp quan tenia uns sis mesos. El van portar d'una reserva cordovesa l'any 1958 amb cinc femelles per repoblar el bosquet d'Alp. Un dia d'entrada d'hivern, van trobar el cérvol ferit i el van baixar a cal Pascalet per guarir-lo. La recuperació va durar tot l'hivern. Per això l'Alpi va aconseguir aclimatar-se al poble, i es va estalviar més d'un dia de fred i de neu. Quan ja va estar bé del tot, el van tornar al bosc amb les seves companyes, però cada vespre baixava tot sol a dormir a cal Pascalet. A poc a poc, es va convertir en un element més del paisatge d'Alp. Anava al casino, a l'estació del tren, jugava amb els nens, empaitava les senalles de les dones... i, sobretot, va fer un gran amic: el secretari de l'ajuntament, el senyor Josep Bassols, a qui visitava cada dia i de qui rebia llet i menjar. La relació entre l'Alpi i el senyor Bassols fou molt intensa, fins al punt que el dia de l'enterrament del segon, l'Alpi va anar a casa seva i el va voler acompanyar fins al cementiri. Ningú no li ho va poder privar. La mort del seu amic fou un cop molt dur per al cérvol. Un dia, un ban de l'ajuntament va prohibir que la gent li donés menjar. Algú li havia gastat bromes pesades, a l'Alpi, li havien donat pedres embolicades o burilles enceses, i aleshores ell reaccionava violentament. Des d'aquell moment, el veterinari es va ocu­par de la seva alimentació. Mentrestant,  l'Alpi continuava el seu fet, sortia a passejar per la muntanya, anava a veure les seves companyes al bosc, fins que un dia un tret li va segar la vida. Un caçador li va disparar, i el va abatre quan feia més de tres anys que ja vivia a Alp. Les causes de la seva mort no foren aclarides del tot. Avui, de l'Alpi, en queda el record i el seu cap exposat a l'entrada de l'ajuntament d'Alp.

Autor: Joan Obiols i Puigpinós
Indret: Cal Balart d'Escadarcs (Fontanals de Cerdanya)

I cal Balart, també, eh. Potser era la casa més bona en patrimoni, cal Balart. Tu, Pep, deus saber prou quina és?... És aquella casa gran, esquitxada de finestres petites, algunes amb reixes, que dóna a la car­retera general. També té la seva història cal Balart. Tot comença amb el casament d'un cabaler d'Alp amb la pubilla de cal Sastre d'Escadarcs. Aquell cabaler era traginer de vins, entre altres productes, i, amb el temps, el nom de la casa va canviar de Sastre a Vinater. Com que el negoci li anava rodó —la seva ruta principal era la de Puigcerdà a Ripoll i va arribar a tenir quaranta-vuit matxos—, si va voler continuar l'ofici va haver de fer una casa nova amb les quadres i els magatzems més grans. I, és clar, com que ell es deia Francesc Balart, doncs a la casa nova li van començar a dir cal Balart, i fins avui. I cal Vinater, la van arrendar a una altra gent que van con­tinuar el negoci del vi, però ja no feien de traginers...

Autor: Joan Obiols i Puigpinós
Indret: Cal Bep i cal Ferrer d'Escadarcs (Fontanals de Cerdanya)

—...El bestiar el tancaven a cal Bep, l'hostal d'Escadarcs que no era pas el mateix que hi ha ara, sinó un altre que tenia uns corrals molt grans. Sempre hi havia gent, sobretot a la tardor i a l'hivern. L'hostalera era la Bepa. Tu, Jofre, que havies voltat per la Cerdanya, no n'havies sentit a parlar de cal Bep i de la Bepa?... Quina dona, la Bepa! Una vegada —això ho he sentit explicar, eh— diu que va parar un home a esmorzar a l'hostal i quan es va haver atipat ben tip, va preguntar a la Bepa quan hi havia, a peu, d'Escadarcs a Puigcerdà. L'hostalera diu que va fer com si hagués sentit ploure; el passant, cregut que la mestressa no l'havia sentit, li ho va tornar a preguntar, però ella va tornar a fer com si ho hagués dit a una post. El client no en va fer cas, va pagar el compte i va agafar el camí ral cap a la Vila, però encara no havia deixat les envistes de cal Bep que l'hostalera va sortir a la porta i li va cridar: "D'Escadarcs a Puigcerdà hi posareu cinc quarts llargs, bon home... Bé havia de veure com caminàveu per saber quant hi posaríeu... I si haguéssiu anat enterc?".

L'hostalera lluïa per la festa major. Aquell dia, la Bepa feia una tripa guisada que feia parar la gansa als estómacs. Cal Bep era una casa molt coneguda...

Autor: Joan Obiols i Puigpinós
Indret: Església d'Estoll (Fontanals de Cerdanya)

Estoll no ha passat de ser un poblet d'una desena escassa de cases, aposentades còmodament a la plana cerdana, que viuen dòcilment entre dues grans torres: la Tor­re d'Estoll, a una banda, i la torre de Santa Eulàlia, a l'altra. La primera, una de les grans torres de la Cerdanya, és una casa pairal, antiga, de gran presència exterior i d'amples i alts espais interiors, en un dels quals –la cuina– hi ha una taula llarga que a l'hora dels àpats s'hi arrengleren les quatre generacions de la casa: el besavi, que compta els seus anys amb el segle i que –un dia qualsevol– afirmava que "si no hagués pogut viure a la Cerdanya, hauria triat Salamanca", ciutat que havia visitat quan hi anava a comprar bestiar i de la qual admirava la seva extraordinària plaça major per on "passejaven les senyores i les seves filles, ben acabades, amb els vestits llargs i cordades fins al coll"; el pare –l'avi, el padrí– i la seva dona, que tenen l'edat de les respostes pausades i serenyes, que quan ell recordava el pas pel consistori, tots dos afirmaven que "ser de l'ajuntament no és pas tot agraïment"; l'hereu, que amb la seva dona, la Rosa, lamentava –aquell dia qualsevol– la mala travessa que ha tocat viure als pagesos aquests últims anys; i el nen i les nenes, a qui no posava gaire be haver d'entretenir les hores amb els deures, i se'n queixaven.

La segona torre és la de l'església de Santa Eulàlia, on va ser batejat el virrei, segons afirma ell mateix en el seu manuscrit. I on va deixar la seva empremta mossèn Enric Cot, un capellà que va voler viure i morir a Estoll i que va deixar escrit al damunt de la porta de l'església un reclam definitiu: "Déu us estima", per si un dia els estollencs oblidaven la conveniència d'adobar la benèvola i protectora actitud del Creador.