No miris enrere

Proa - 2002 - Barcelona

Autor: David Castillo i Büils
Indret: Pont de Mühlberg (Horta Guinardó, Can Baró) (Barcelona)

La ciutat se m'obre sota els peus com un immens cargol esclafat. El vent que xiula entre les antenes se sent encara més poderós que la remor dels carrers, que la intensitat de les sirenes de les ambulàncies o dels clàxons dels cotxes, que arriben aquí dalt com una música de fons, aliena però constant, monòtona. La ciutat quadriculada, com un exèrcit de soldadets format, l'escenificació d'un gran teatre, no deixa de ser una broma davant el caos urbanístic general, aquest Camp de Mart on no queda lliure ni el cel, ocupat pels avions que busquen les pistes d'aterratge del Prat i els helicòpters de la policia que no paren de travessar una vista davant la qual se m'incrementa la miopia. A l'esquerra, les xemeneies del Besòs, poc més enllà del Poblenou, el meu barri natal; a la dreta, lluny, les pistes de l'aeroport. I jo aquí com un estaquirot entre les ruïnes de l'antiaeri que defensava Barcelona com jo l'he estimada, enmig de bombes, desolació i caos. Ha estat aquesta la meva sort? És això una mentalitat romàntica? Foteses.

Autor: David Castillo i Büils
Indret: Carrer de Pallars, 210 (Poblenou, Sant Martí) (Barcelona)

El barri on vaig néixer també havia estat el barri de la meva perdició. Per aquests carrers vaig deambular en la meva joventut, immers en nits com aquesta en què els punks que es reunien als bars dels carrers del vell Poblenou buscaven brega en tuguris negres i acabaven la nit barallant-se amb les bosses d'escombraries. Deien que el barri era la Manchester catalana, però jo recordava l'ambient de final dels setanta i començament dels vuitanta i s'assemblava més al Brixton londinenc. En el canvi de segle, sense indústries, sense obrers i sense punkies, els vells que es concentraven al centre i les famílies benestants instal·lades a la Vila Olímpica donaven una imatge d'una mena de decadència sublim, civilitzada, a pocs quilòmetres de les zones de combat del Besòs i a anys llum de la moreria de la Ribera, el veí desballestat. Tot eren obres, com si els polítics no consideressin acabada la ciutat. Aquí manaven les immobiliàries i les constructores. Eren els contrastos barcelonins, els que havien convertit la nostra ciutat en una vulgaritat per a turistes avorrits i africans en espera que els canviés la sort.

El Poblenou canalla i bord, el Poblenou de la Columna Durruti, el Poblenou del Somorrostro i de Carmen Amaya, havia mort i havia estat substituït pel barri del disseny, un barri burgès de nou-rics, de professionals liberals, un barri mut per a un ciutat muda enmig del soroll de les piconadores i la cara de fora de joc de l'alcalde. Vagarejant fins al carrer Almogàvers em vaig enfilar al bar que hi havia a sobre del Zeleste i a la barra vaig demanar un chupito de whisky i un gintònic.

Autor: David Castillo i Büils
Indret: Bateries antiaèries del Turó de la Rovira (El Carmel, Horta Guinardó) (Barcelona)

Aquest antiaeri brut i abandonat podria ser com el príncep feliç d'Oscar Wilde. Primer va intentar defensar la ciutat dels bombardejos dels avions alemanys i italians i dels vaixells franquistes.Devia rebre molts impactes dels cabrons que van castigar la ciutat durant tres anys. Només cal veure la quantitat de sots que encara es conserven al cim de la Muntanya Pelada, la germana del Carmel, allà a la dreta. Després, la fortificació de l'antiaeri havia de ser el nucli per aixoplugar la gent més pobra que havia vingut buscant sort. Al voltant de l'antiaeri, s'hi alçarien centenars de barraques que s'anirien convertint en un dels campaments més grans de Barcelona. Construïen les edificacions de nit perquè la policia no ho impedís. On és, ara, aquella gent? Han prosperat? S'han catalanitzat? Han creat una família? Sí. Aquest era l'objectiu: la família, perpetuar-se, fer-se un racó en el món, tenir un nínxol de propietat per poder-hi arxivar el silenci entre els quatre ossos artrítics de tant treballar.

Autor: David Castillo i Büils
Indret: A tocar del dipòsit de les aigües (Horta Guinardó, El Carmel) (Barcelona)

El dipòsit de la muntanya del Carmel està, encara, més abandonat que les restes de l'antiaeri. Ara diuen que ho acabaran d'enderrocar tot plegat. A qui li molesta la voyeurista i desendreçada muntanya del Carmel? D'entrada, van caure les barraques i les casetes que no disposaven de plànols. Ara atacaran el que no van poder liquidar el 1992. A causa dels Jocs Olímpics, aleshores tenien pressa, havien de demostrar que Barcelona era una ciutat civilitzada. No podien pujar un mur com es va fer per a l'Exposició del 1929 a Montjuïc perquè els visitants no veiessin les barraques dels obrers que havien bastit els pavellons. Actualment, tot depèn de les comunicacions i res millor que una muntanya que no vol ningú per instal·lar-hi unes antenes. El pretext serà el mirador, l'excusa políticament correcta per posar fi als forats, plens de pintades i d'obscenitats, i a les escales que abans es movien entre les construccions atrotinades. Se'n salvarà alguna cosa, de tots nosaltres?

Autor: David Castillo i Büils
Indret: Emplaçament antiaeri del cim (El Carmel, Horta Guinardó) (Barcelona)

La línia de l'horitzó és una barrera des d'aquesta panacea del Carmel, una frontera a la immensitat que et sedueix des del primer dia amb una estranya complicitat. Diuen alguns habitants del Guinardó i d'aquí sota, de Can Baró, que els feien més por els obusos de l'antiaeri que les bombes dels avions i dels vaixells franquistes, fins a l'extrem que anomenaven l'antiaeri «la Boja». No som perfectes, ni els immaculats perdedors republicans poden maquillar els seus múltiples defectes. La història els ha donat la raó mentre tothom els oblidava de pressa. Jo mateix havia idolatrat la gent fins a crear una literatura idealitzada a la qual més valdria no acostar-s'hi. L'oblit és un plaer pornogràfic.

Em fa mal el cul de seure al ciment de la fortificació i comença a fer-se fosc. Potser seria millor mirar-s'ho tot plegat des del darrere, no de cara a la ciutat oficial de l'Eixample, que s'escampa tot ridícul, o a les torres de la Vila Olímpica, no. Des de la muntanya del Carmel, a quatre passes de la vista de la gran Barcelona, pel darrere, hi ha els Nou Barris, les avingudes olímpiques que travessen els antics terrenys del Martí Codolar, amb els llumins gegantins de Claes Oldenburg i les muntanyes de Collserola que semblen el decorat de fons dels hospitals de la Vall d'Hebron. Canvio de direcció i em deixaré caure cap a Santuaris. A quatre passes, hi ha la gran vista, la que jo prefereixo: la part del darrere, potser perquè és més a prop de la sortida.

Autor: David Castillo i Büils
Indret: Escultura dels Llumins (La Vall d'Hebron, Horta) (Barcelona)

Des de la cantonada del carrer del Pantà de Tremp amb Farners, vaig veure el sot on resisteix el barri de la Clota, darrere del Martí Codolar i al costat mateix dels llumins gegantins de Claes Oldenburg. Pocs dels meus amics, dels que ens reuníem aquí mateix abans de baixar corrents fins als camps de futbol on els capellans organitzaven lligues per als nois dels barris pobres, havien sobreviscut. Vam patir el doble mentre el país anava fent via aliè a la nostra combustió. La injustícia, la realitat, es va presentar de sobte i els va mossegar i arrencar l'ànima. Em vaig cansar de veure el sofriment i la mort, la por que els devorava i que els torturava fins a deixar-los indiferents. Dalt de la Vall d'Hebron, vaig sentir la humitat i el fred a través de la camisa i ja no sabia on eren les llàgrimes, on eren les paraules.

Què en quedava, de tot plegat? Recordava encara l'amor cap a noies que ens van ensenyar que valia la pena continuar. Matisant, caldria repetir els versos d'una cançó de Lou Reed: «La vida val la pena però és del tot injusta». Abraçats a la destrucció, molts es van quedar pel camí. Primer van ser les drogues dures (l'heroïna que es va endur la mare d'Eva, l'àcid, l'alcohol i la velocitat) i després vindrien les toves (el tabac, el treball i la rutina). Hi havia hagut moltes baixes, però no calia entestar-s'hi més. Només oblidar. No caure sota el poder hipnotitzador de la nostàlgia.