Edició de l'autor - 1997 - Girona
I FAIG CAMÍ AMB UN BRI DE MICARELLA
de la claror d'aquella teva llum
que et va brodar sense l'urc de cap fum,
i faig camí amb un bri d'aquesta estrella.
I em fa sentir en el cor la meravella
de veure-ho tot dins d'aquesta besllum,
si és dintre el temps d'aquest tacte i consum,
tot en un tot d'amor, cercle i anella.
Obre'm, tapís, la llum del teu enigma,
tu que de temps ens n'ensenyes l'estigma
que ha tatuat per sempre més el llenç.
Cicles, rius, vents, de qui sou paradigma?
Qui guanya en tu, només l'art que convenç,
o el Crist Senyor, i l'home que en Ell venç?
NO TOT ENCAR HO ÉS TOT, NI D'ARRIBAR-HI
se'ns n'ha donat l'abast. Talment hi són
els homes, en la trama d'aquest món,
com punts d'un sol ganxet i ric mostrari.
Adolescent al clos del Seminari,
enyorava el camí de la vall on
teixia els primers a la font
que encara bec, camí tan solitari.
No tot encar ho és tot, i em fa ben lliure
aquest batec del cor que empeny a viure
i m'obre un nou camí cada matí.
Fus que refà i desfà la contextura
d'aquest vaivé de fràgil criatura.
Sóc punt teixit d'un tapís sense fi.
I EM FAN FELIÇ ELS DIES DE LES FIRES
de Sant Narcís, quan tot és un recer
de la tardor que es filtra pel carrer
amb la llangor de càlides guspires.
I sóc feliç rere el mur d'altes mires
on l'aldarull festiu no és baladrer.
Si el fred comença a fer-ne el seu glacer,
amb el foc de pregueres ens fem pires.
Tots Sants, Difunts de les llànguides postes
i camins xops de fulles descompostes,
roig viu de la castanya encara fi.
Com d'aigua endins, la lluna et duu el misteri,
oh catedral, i te'n fa el presbiteri.
Puríssima i Nadal ja són aquí.