La Temerària Editorial - 2014 - Sebadell
L'aire de la tarda és diàfan, fred. A fora, ha afluixat la ventada que escometia els carrers però, tot i així, Portbou a l'hivern continua sent un lloc espectral, inhòspit. En certa manera, també ho és aquest vestíbul de l'Estació Internacional. Un nom solemne, excessiu, quan ja són lluny els anys d'esplendor. Desapareguda la frontera, què resta del tràfec de passatgers i mercaderies? El poble i la seva estació ara són indrets per a la quietud, i potser també per al desassossec, sobretot en aquesta època de l'any.
Mentre hi pensava, al meu costat en Marcel em digué que allí, en aquell minúscul cementiri, hi havia un dels grans misteris de la nostra història més fosca. Jo no sabia de què em parlava i, per la cara que feia, ho devia notar. La tomba de Walter Benjamín, a això es referia. Havien passat quasi cinquanta anys i ningú no havia sabut localitzar les restes del filòsof en aquell ínfim recinte, malgrat que va ser-hi enterrat. Hi havia una tomba, és clar, però era falsa, un muntatge barroer d'algun funcionari local d'anys enrere per aconseguir una propina dels visitants estrangers que, cada vegada més sovint, apareixien buscant el rastre d'un dels pensadors més importants del segle.
Vaig conduir lentament la meva DKW els escassos quilòmetres de carretera plena de revolts que separaven els dos pobles i, abans d'arribar a Portbou, vaig aturar-me uns minuts al mirador panoràmic que s'obria sobre el poble, la seva badia i els penya-segats de la costa. Havia plogut durant la nit de dissabte i a l'atmosfera es mantenia una espessor freda, humida. Jo estava una mica marejat i, a més a més, m'ofegava, així que vaig aplicar-me l'aerosol del medicament per a l'asma quan vaig baixar de la furgoneta. Per sota del mirador, les vessants de les muntanyes pelades queien sobre el mar quiet, fosc, de la badia. El nucli del poble s'escampava entre la platja negra i l'Estació Internacional, més amunt. Des de la meva posició, la presència del ferrocarril era aclaparadora. Bona part dels edificis eren construccions barroeres, lletges, que jo suposava habitades per treballadors de Renfe, duanes i altres serveis relacionats amb la frontera. De lluny estant, però, s'endevinaven algunes cases sòlides, amb un cert encant, probablement de famílies benestants.
Al final d'una riera, amb construccions desordenades barrejades amb alguns horts, i amb el pont elevat del ferrocarril que creuava el poble, Colera era un indret desmanegat i estrany com el veí Portbou, però sense una història com la de Walter Benjamín i sense la presència de la frontera, la «ratlla» que diuen la gent de Portbou, amb els negocis i el moviment que fins i tot podien deixar entreveure un cert cosmopolitisme.
Quan vaig acceptar la feina del càmping, jo tan sols havia vist a la premsa el nom de Colera una vegada, i era perquè l'únic civil detingut amb motiu del frustrat cop d'Estat del 23-F era un falangista veí d'aquesta població, crec que l'alcalde. Era una notícia desgraciada, que no devia omplir d'orgull la gent del poble. De totes formes, al càmping jo tenia molta feina i gens de temps per xerrar amb ningú. Encara que sobretot feia de recepcionista, rebent els clients i acompanyant-los fins al lloc on havien d'acampar, també m'ocupava del lloguer de bicicletes i motos, i fins i tot donava un cop de mà al petit bar. Quan arribava la nit estava baldat i agraïa poder-me tancar en el meu bungalou i mirar una estona la televisió, encara que sovint no aconseguia concentrar-me en la programació. Tan sols badava, amb una cervesa a la mà i els medicaments no gaire lluny, mentre a fora podia sentir la remor del mar i els sorolls de les famílies a les seves tendes i caravanes mentre jugaven a les cartes, sopaven o xerraven fins a les tantes.