Columna Edicions (Barcelona), 2008
No era una persona gaire puntual, però a la cita de la porta de l'Ajuntament es va presentar un quart d'hora abans de les deu. Hi transitava poca gent, i els pocs que s'encreuaven amb ell 1'observaven amb indiferència, per bé que Butxana els escrutava buscant alguna cara on descobrir una complicitat. Els pilars de l'Ajuntament de València són un lloc d'encontre habitual entre els nadius i els forans desembarcats a l'Estació del Nord, casualment al centre de la ciutat, que només han d'anar en línia recta per trobar el lloc convingut. Per no quedar-se alla parat, com un individu a qui li ha fallat la cita, va caminar fins la cantonada de l'edifici municipal a poc a poc, mirant d'indagar on hi havia els uns i els altres, però no hi veia cap cara coneguda. Va tornar davant la porta, s'hi va aturar un moment, va mirar el rellotge, es va adonar que cap policia vigilava el consistori. Es va estranyar que la institució pública més representativa de la ciutat no estiguera custodiada. Una pensada que a penes tingué temps de reflexionar: un cotxe aparcà al seu costat i l'únic ocupant li va indicar que hi pujara. Obrí la porta amb parsimònia i va seure. Coneixia de vista el conductor.
Toni Butxana va aparcar el cotxe entre l'església i la Torre de Gilet, el monument emblemàtic del poble, restaurada l'any 1992 seguint el model de la veïna Torre de Benavites, solució que va suscitar en alguns observadors certa desconfiança, però que el consistori considerà coherent amb la construcció original. Amb tot la rehabilitació evità la ruïna de la torre, ja que mancava d'interiors i el seu cos superior estava reduït a uns dobles boquets que no sostenien res, llevat de quatre sobre el costat sud en el quals encara es recolzaven arquets de rajola. La torre, amb el monestir franciscà de Sant Esperit, n'eren els símbols, l'imant que atreia els senderistes més encuriosits pels trets culturals de la contornada. Tampoc l'església estava al marge de la polèmica. Els habitants de Gilet defensaven que tenia la façana més gran de la comarca -vint-i-cinc metres-, però els pobles veïns la situaven com a quarta en aforament -mil metres quadrats. En tot cas, massa gran per a tan pocs fidels. A l'estiu, però, era el lloc més fresc. Tot i que el personal preferia l'aire condicionat dels bars. Dels nouvinguts els darrers anys, Ferran Torres fou dels pocs que havia mostrat interès pels detalls artístics de l'edifici, malgrat no haver-hi trobat un retaule, substituït per un frontispici o pòrtic embellit.
Al Bar Quico, Butxana va saludar els clients i es va adreçar directe al lavabo. Poc després l'amo hi acudí amb un feix de caliquenyos. Des de la darrera batuda de la guàrdia civil, es venien clandestinament. Butxana els preferia als cigarrets. S'empassava menys el fum i, a més a més, com que s'apagaven contínuament, amb un passava gairebé tota la vesprada. Només havies d'observar la quantitat d'octogenaris que en fumaven per adonar-te'n de les virtuts del seu tabac.
En una de les taules de la sala contigua al bar l'esperaven Josep Cata, l'alcalde per majoria abusiva -onze de dotze regidors-, Josep Torres i Mingo. Butxana demanà una cervesa i va seure entre l'alcalde i Josep. Les fitxes del dominó estaven escampades.