Edicions Destino - 1969 - Barcelona
Quan em vaig fer soci de l'Ateneu de Barcelona (en plena primera guerra europea) vaig conèixer el senyor Miquel dels Sants Oliver. El vaig conèixer, es clar, superficialment. Era primer oficial de secretaria de la docta corporació i vivia, amb la família, al gran casalot del carrer de la Canuda. Era així mateix director de «La Vanguardia», que havia col·locat en el camí de l'ascensió a què arribà després. La secretaria de l'Ateneu, que exercia pràcticament a les ordres del senyor Lluís Via (secretari de la Junta), li feia un sobresou, que arrodonia el que li donava la direcció del diari del comte de Godó. El senyor Oliver fou un gran periodista (a la manera arcaica), tingué sempre una categoria social, fou estimadíssim, però no crec que lligués mai —econòmicament parlant— els gossos amb llonganisses.
El senyor Oliver era un home d'estatura regular, enormement gras, molt moreno de pell, de faccions més aviat abruptes: ulls molt sortits, llavis carnosos, impressionant papada. Tot el seu cos semblava immers en un limfatisme desbordant i desossat; els ulls, roigs i tan sortits, donaven a la seva cara un aspecte apoplèctic, i per la morenor de la pell hauríeu dit que era un moro important. La seva superfície era impressionant, immensa. Bufava. La respiració li feia un cert soroll. Se li sentia. Qualsevol moviment el feia bleixar. La manxa semblava una mica fatigada i castigada. El cos era pesant, fenomenal, i el cor i els pulmons tenien treballs per a alimentar aquella gran humanitat. Com que era un home molt reflexiu, caut, deliberat, d'esperit meditatiu i voluptuós i molt tolerant, excel·lent gourmet, d'una meravellosa cortesia, hauria estat impossible d'imaginar en aquella còrpora algun element d'insensatesa voluntària o inconscient, i així aquell cos, que si hagués estat corrent hauria produït una impressió purament normal, tendia, pel volum que presentava, a un escepticisme sense remei, absolutament aclaparant.
Aguilar sempre fou un home de dones. Havia tingut moltes amigues, successives famílies, de vegades simultànies. Amb el barret d’ales amples, el bigoti altisonant i la seva fraseologia grandiloqüent, era un home que en aquest punt, i malgrat el seu mal gust intrínsec, feia el que volia. De vegades apareixia a la Biblioteca de la casa una o altra senyora d’una edat més aviat granada: era gairebé segur que era una per¬sona que aspirava a les gràcies de Màrius Aguilar. En algunes ocasions aquesta senyora s’havia encarat amb l’amiga anterior, cosa que havia originat la batussa corresponent. Encara em sembla que veig Xènius afectat per una d’aquestes batusses femenines, dient a la Biblioteca amb la seva veu sibil•lina, una veu de dents tancades: —Aquestes senyores pertorben la vida acadèmica… Són intolerables!
A Fornells, llavors, no hi havia gairebé ningú i quan em cansava d'estar sol pujava a Begur, on recalava al domicili del meu vell amic Amador Mon que vivia a plaça. Era un pur bacanar, cridaner, cordial, servicial i representant de la «Quinta de Salut L'Aliança». La filla d'Amador era molt amiga d'una noia que es deia Reparada. (Santa Reparada és la patrona de Begur.) Aquesta noia era filla del carnisser i tractant de bestiar de la població —un home ros, petit, grasset, que sempre anava mudat—; era alta, més plena que no semblava a primer cop d'ull (una falsa magra), d'una llangor eròtica picant manifestada a través d'un mira'm-i-no-em-toquis incitant. Li vaig fer una poesia que rebutjà per inintel·ligible i que deia així:
Ai, Reparada, que és trista la vida
quan es comencen a tenir els cabells blancs
i es descobreix que aquestes formes fines
seran d'un distret menestral!
Tu, Reparada, tens unes aparences
plenes de secrets i d'encants,
llargues, plenes, vives
com les corbes d'un corball.
Ai, Reparada, si sabessis
les combinacions que es podrien fer
amb les teves el·lipses concretes
i el meu pensament!
Si tu i jo, Reparada, poguéssim
anar un vespre, carretera avall,
et dibuixaria les premisses
de la geometria elemental.
Tu hi posaries les corbes
i jo el càlcul integral
i passaríem llargues estones
fent equacions de segon grau.
Et convenceries, Reparada,
que la geometria és important
i que, per treure el suc de les coses,
s'ha d'haver llargament meditat.
El corball és un peix negroide
que, sobre el llom esquitxat de blau,
hi té la rojor del crepuscle
entelat per un gris suau.
Però tot això són somnis i quimeres
de la cuina de Mon, Amador.
Tu seràs una excel·lent carnissera
i jo un enze sense to ni so.
Però si la menestralia et fatiga algun dia
i vols una sensació rutilant,
jo vindré a ensenyar-te geometria,
mentre el retard no sigui exagerat;
posa la direcció ben exacta,
escriu-me una postal!
Reparada és un nom espantós i per a portar-lo una noia literalment horripilant. Una senyora grassa, d'una certa edat, petulant, bleda que és digués així encara podria passar. Però una noia! Tampoc no vaig comprendre mai que aquesta santa fos la patrona de Begur. Sembla que més aviat hauria d'haver estat la patrona dels automobilistes o tan sols dels ciclistes. Sospito que aquest patronatge és molt recent, perquè té un regust de barroc macarrònic que no es pot amagar.
Ja fa molts anys —en realitat des que em vaig organitzar una habitació i una petita biblioteca al mas Pla, a la parròquia de Llofriu— que faig la mateixa vida. En aquest casalot, considerablement desgavellat, fred a l'hivern, agradable a l'estiu, hi visc completament sol. La meva mare no ha estat mai gaire donada a viure en aquesta casa: passa els mesos dolents a Barcelona en el pis de la meva germana Maria i l'estiu al Canadell de Calella, en una casa de la seva propietat. Quan el rellotge de la sala toca la una, la Teresa, que ja fa molts anys que es a casa, em crida i em deixa una llimonada sobre la tauleta de nit. M'alço entre una i dues, però de vegades estic tan adormit, que són quarts de tres. A causa dels meus llargs anys de periodisme nocturn, sempre he considerat que el matí era la part inútil del dia. Quan em llevo a primera hora del matí, trobo que el dia té massa hores, que és massa llarg, que la seva dilatació és excessiva. És un immens error, però aquesta és la desagradable realitat. Una vegada llevat, dino sota la xemeneia. Fins cap al tard passo les hores escrivint una cosa o altra, un article o altre o llegint el que tinc en curs o contestant alguna carta.