Notes per a Sílvia

Edicions Destino - 1974 - Barcelona

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Casa de Joan Fuster (Sueca)

De vegades em sembla trobar-me en un món que es torna lànguid i tou. Sueca. La població em sembla una mica monòtona, carrers rectes que es trenquen en angle recte. La casa de Fuster -que tracto de conèixer- té una entrada per als carros que degué utilitzar anys enrere la família, i una gran part de la planta baixa forma una vasta entrada, al centre de la qual s'han fet dos envans, on Fuster treballa enmig de papers i de llibres. Sobre un moble que toca a la paret hi ha un tocadiscos. Quan a la porta Fuster em reconeix -cosa que no li és pas fàcil perquè vaig moll com un ànec-, m'invita a entrar al seu domicili i em porta a l'espai situat entre els dos envans.

- Però d'on veniu, amb aquest temps? -que em pregunta.

- Ara vinc de Ceuta, pràcticament en autobús.

- Plou molt...

- Sí. Plou molt. És una pluja positiva. La pluja no fa mai cap mal.

Amb Fuster hi ha un xicot molt jove, ben vestit, d'una excel·lent presentació física. Deu ésser –penso- l'ideal d'aquestes valencianes que semblen unes Mares de Déu, una mica grassetes. Me'l presenta com a poeta. El jove em fa observar que ha traduït simplement algun llibre -amb la intenció, discretíssima, de desmerèixer-se. Del meu punt de vista, no ho aconsegueix pas. Traduir és molt difícil, potser impossible.

Dic a Fuster que, amb l'ajuda de la mullena que porto a sobre, sento que la casa és una mica freda. Fuster arronsa una mica el nas i demana al poeta que posi un Vivaldi al tocadiscos. «És un músic apassionant -em diu-, ens escalfarà l'ambient.» Aquest músic de la República de Venècia és, en efecte, molt bo, en aquest moment té una fama immensa, agrada àdhuc als contestataris, però no crec que escalfi gaire el domicili. Constatat el fet, no tinc altre remei que demanar-li l'adreça d'un hotel de la població. Amb un paraigua i saltironejant m'acompanya a un establiment molt prop de casa seva. És un hotel modern -vull dir acabat de fer, purament d'estiu-, desgavellat, buit i caòtic. Em donen una habitació i després de molts esforços em posen tres flassades de llana al llit. A l'habitació, hi fa un fred que em fa petar les dents. Després em canvio de roba i em sento més equilibrat. Aquests climes del sud, tan assolellats a l'hivern, em fan una basarda terrible. Després tornem a casa de Fuster. Aquest escriptor es mou sempre entre la crispació i la ironia. Després de parlar una estona amb ell, es veu clar que és un apassionat del segle XVIII i que el seu esperit divaga entre l'erudició i el cinisme. El seu ideal seria un esperit acadèmic sense convencionalismes. No costa gens de veure que ell, personalment, voldria arribar a aquest esperit. Fill d'una família de gran tradició carlina i clerical, cosa que li ha evitat la caiguda en les pures confusions primàries de l'esquerra peninsular i li ha donat un sentit de la disciplina i del treball admirables, abandonà la tradició política i ideològica familiar després de la darrera guerra civil i entrà en el magma posterior a la darrera guerra amb tota la convulsió que el fet produí i la ruptura amb el passat immediat. D'aquest període, Fuster en sortí molt escalivat i convençut que el retorn al barroc dels primers Àustries era impossible. Deixem córrer tot això. Fou una simple pressió de l'època juvenil -època que no es pot mai triar, que coincideix rarament amb el temperament personal. Fuster descobrí el seu país i començà una vida nova, que jo considero admirable i positiva.

És un home alt, flac, una mica desairós, miop, amb uns vidres gruixuts, d'una sociabilitat no gaire corrent, més aviat complicada. De vegades d'una gran expressivitat, de vegades molt callat i discret. Sempre extremament cordial i d'una discreció instintiva. Se li fa difícil de posar-se en contra del que ell no comparteix; però, quan se sent saturat, o se'n va o inicia una envestida terrible, d'excel·lent dialèctica i molt fonamentada, terrible, és quan es veuen els fons de les coses i hom sap el terreny que trepitja. La seva ironia no el porta mai a les posicions estrabul·lades; més aviat al pacte, a la comprensió i a l'acord. Té un tic intermitent al nas -arronsa el nas. És el mateix que es pot observar, sovint, en els conills. En manifestar-se-li, la cara se li crispa. És la mateixa crispació que es pot observar en els retrats de Trotski; però, així com la crispació, en aquests retrats, és permanent, continuada i fixa, en Fuster és esporàdica i intermitent -cosa que no té gens d'importància, evidentment.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Castell de Peralada (Peralada)

El castell de Peralada (de l'època dels senyors Mateu), 1957.

De vegades hi haig d'acompanyar amics turistes

— cosa que no m'agrada gaire —, però l'amic Costa, el vell, que fou cap del servei dels darrers comtes i ara ho és — sense haver abandonat mai la casa — dels senyors Mateu, és molt amable, cosa que li agreixo. Costa és un empordanès xerraire, aparentment erudit —poc erudit—, però coneixedor de les anècdotes, sempre truculentes i sovint eròtiques, de les famílies antigues, com és el cas de la d'aquest castell — que fou bàsicament una bona casa de pagès. Després de la projecció que la senyora Julita Mateu ha fet sobre la casa — amb l'ajuda de Joaquim Folch i de l'arquitecte Florensa — ha quedat molt bé i, segons diuen, és la primera casa particular de la Península Ibèrica — després, sobretot de la destrucció del Palau de Liria, del duc d'Alba, a Madrid. És una casa absolutament tancada, però visible, que només es pot visitar amb llum artificial, on a l'hivern fa molt fred i a l'estiu una calor espantosa, una espècie de museu important però corrent, una casa sense vida, sense que ningú hi hagi viscut absolutament per res. Fa l'efecte que darrera els tapissos magnífics de les parets hi ha d'haver una petita porta per la qual ha de sortir — mentre hom passa per les habitacions — un poeta o una actriu de la Comèdia Francesa, a recitar uns versos amb pinyol esllanguit o estrident.

Si puc, sempre em quedo al jardí i em dedico a sentir passar l'aire pels arbres, cosa que m'agrada moltíssim. La cosa més important del castell és la biblioteca, començada pels Peralada i complementada pel senyor Mateu. No es tracta de res extraordinari, però per al país aquesta biblioteca és importantíssima. Els claustres i l'església són d'un glaçat decisiu.

La biblioteca de Peralada és important. Hi ha alguns incunables, el senyor Mateu col·lecciona executòries de noblesa —títols nobiliaris posats a la venda molt curiosos; la col·lecció de papers eròtics comença de ser important; els llibres sobre l'Empordà i el Rosselló, també.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Monument a Gabriel Miró (Alacant)

A Alacant, l'estació dels autobusos és al final del passeig de palmeres de davant del port i del mar. Aquest passeig de palmeres, tan ben tingudes, és d'un meridionalisme gairebé professional — com hi ha persones professionalment simpàtiques. En els establiments del passeig, la influència del medio pelo de Madrid és molt visible. Com que plou i és tard, no es troba gaire gent enlloc; però, si trobeu algú ben vestit, us fa l'efecte que domina els tòpics i la gesticulació de la cursileria peninsular més acreditada. Les casades joves, sobretot, hi semblen molt donades. L'interior de la població m'agrada més. Hi ha algun bon restaurant: s'hi poden menjar algunes condimentacions de l'arròs que en els establiments d'alimentació de València s'han fet introbables. A València — com a Barcelona — la tendència a la vulgaritat i a la carrincloneria és permanent i fatal. A Alacant, hi tinc alguns amics, molt agradables. Em porten a visitar un centre cultural—de la Caixa del país... La influència madrilenya és total: la cultura, escassa. Patriotisme local: Gabriel Miró i Oscar Esplà; en últim terme, Azorín. ¿Quin llenguatge utilitzà Gabriel Miró, per a expressar-se? Aparentment el castellà. Però, quin castellà? Pobre Miró, com degué patir! Quan el vaig conèixer, semblava un home que patia. D'Oscar Esplà, no en tinc la més lleu notícia. De vegades sóc un home de sort. Sobre Azorín, n'he parlat llargament. He passat dos dies a Alacant en una suavitat emplujada i àtona, molt agradable. La gent amb qui he parlat m'ha semblat seriosa, una mica sentenciosa i tirant a trista. Sensació de trobar-me en un altre país.