Quaderns Crema (Barcelona), 2006
Na Macaret
M'assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb
els meus fills que somien sandokans i mobydicks.
Tenc les mans escatades de pics d'esparralls i salpes.
Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d'un
anfossol l'elegia clara del salobre.
Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la
pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.
Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per
trobar, colgada, entre algues, l'ànima blanca del mite.
No calaré a Cala's Morts.
Com el vent que de Tíndari m'arriba perfumat de
camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.
Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m'ensuma ximple
l'esca.
D'al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor
d'encens. Encara no sabia que duim l'infern dins
nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.
Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el
safareig verdós de l'hort de Can Virolla. Després van
arribar a l'illa gent de mots triomfants que obrien
síquies i solcaven 1'espai d'arbres secs i fils.
Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar
més. Al cine feien Quo vadis! i un fosquet de
biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.
Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant
alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui
era Billy Budd.
Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere
tres vegades Bataille.
Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís...
Es fa fosc i m'invent una vida ermitana.
VII
Crit escrit
Aquest mar menorquí Macaret que m'acull
tan antic com el món tan bell com la mirada
pacífica de Déu en crear bondadós
els illots plens de vent on niuen gavians
i corren eixerides negres sargantanes
bressa al fons un homèric neguit pel futur
eixorquit de viltat que amenaça Les Illes
Si record els descalços estius de la infància
sent salobres olors de pinars i sivines
No he volgut venturós ser res més que un poeta
no he cedit mai als cants del poder ni a les trampes
però el món literari té un deix agre inhòspit
rere els versos hi ha gent d'una gran mesquinesa
Som humans tanmateix i a mentir rimant sons
un n'aprèn com un joc amb ofici i amb tècnica
Jo em pensava als deu anys que eren tots bona gent
els mirava com déus a les fotos dels llibres
Ara enyor comprensiu tota aquella innocència
T'ho he dat tot i t'estim passional Poesía
Aquest mar Macaret aquest vespre estelat
de lectures ardents oratoris i auguris
¿Què serà dels clapers què serà dels platjals
ofegats per l'excés de ciment i turisme?
¿Té sentit existir? ¿Té sentit immolar-se
en el foc cec dels mots i la Literatura?