Edicions Follet - 1931 - Manresa-Calders
El salt del Sastre (fragment)
Era un bell matí de maig
d'aquells clars que et prenen l'ànima,
d'aquells que et prenen el cor
i t'amaren les entranyes.
Feien via costa amunt
peregrins de la Vall Santa...
Eren el Sastre eixerit,
eren el Sastre i sos pares.
Ja pujaven de Queralbs,
quan el sol s'enriolava
espargint petons de llum,
a les congestes i prades...
Amunt, amunt, de matí
escalaven la muntanya
per pregar el bell Estel,
de Núria perla gemada.
—Guaiteu, guaiteu allí dalt,
amb alirets deia el Sastre.
—Guaiteu, guaiteu allí dalt
com pasturen les ramades-
i signava embadalit
cingle amunt de la muntanya.
—Guaiteu ara quins caients
que pren aquella cascata...
mireu-la: és un floc de neu
que es torna aigua i llum perlada.
Mes, ai! Que en el seu encant
el seu peu li relliscava,
i es perdia en el bell fons,
de la penya encinglerada...
—Ai, bon Déu, el meu fillet...
-s'exclamava pobra mare.
—Valgueu-nos Verge del cel
de Núria la Llum de l'alba.
—I dels seus negrosos ulls
dos rius de perles brollaven.
La cascata en el fondal
dintre la fosca bramava...
—Verge Santa..., el meu fillet!...
Amor meu..., oh, quin miracle!..
Tots deien meravellats
ni respirant de tanta ànsia...
I quan creien veure'l mort
al fons de l'abim macabre,
pels esqueis penya-segats
l'albiraven arrapar-se,
i arribar fent alegrois
amb la colla abans de gaire.
—I, doncs, què us haveu cregut?
-els retava tot mirant-los.
—Què us heu pensat costa molt
fer una parella isanya [bassanya]?...
Això rai. Ara veureu
com sap de saltar el Sastre...
—I com llamp que surt brunzint
de l'espessa nuvolada,
salta el gorg un altre cop
més de pressa que una daina.
Mes, ai! que el càstig del cel
ja arribava abans de gaire!...
Al fons del barranc paorós,
esventrat varen trobar-lo
com a pena del pecat
per la burla consumada.
És de llavors ençà
que d'aquell fondal que brama,
d'aquella allau de ruixims
d'aquella blanca cascata
que s'esquinça fent serrells,
i manyocs de neu i randes,
si ho pregunteu, peregrins,
en diuen el Salt del Sastre.
Fontalba
De Fontalba vora el raig
tinc apresa una rondalla,
barrejada amb cants d'ocells
i murmuris de pregària.
La boirina la digué,
una nit a la cabanya;
la digué i jo l'aprenguí
com si la cantés la mare.
....
Temps era temps del Puigmal
baixaven de nit les fades,
per la serra del Brutau
dret a baix, vora les jaces,
on dormien els pastors
i vetllaven les ramades.
Per la coma que s'estén
dintre l'ampla fondalada,
una nit plena d'encís,
que es ficava a les entranyes,
ploraven de fil a fil,
en l'herbei les dones d'aigua,
unes llàgrimes de llum
rou de nit que el cel escampa,
que mullant sos pits rosats
es perdien en sa falda.
La nit tenia un estel
que en les ondes es mirava
i s'havia enamorat
de la reina de les fades,
aquella de trenes d'or
la d'ulls com esmaragdes,
i en sa quadriga de foc
se l'enduia en l'estelada.
Perxò dins la serenor
de la nit quieta i blava,
ploraven de fil a fil,
tristetes d'enyor, les fades,
llàgrimes fetes de llum,
llàgrimes fetes de plata,
que mullant sos pits rosats
dintre l'herba s'amagaven...
Del plorar d'aquella nit
és nascuda una fontana,
la més bella dels contorns,
la mes fresca i regalada.
De matí, dematinet,
un pastor de la muntanya
que vegé l'idíl·lic plor
la batejà la FONT-ALBA.