Autor: Joan Fuster i Ortells
Indret: Casa de Joan Fuster (Sueca)

I

 

Ara que véns, primavera,

no t'estengues sobre mi:

nega'm la cançó lleugera,

la mà breu del gessamí;

passa, abandona'm ací,

com un mort, com una austera

pedra o un arbre partit;

no esdevingues, primavera,

sang, sinó cendra, al meu pit,

que me'l vull suspès d'oblit!

Autor: Joan Fuster i Ortells
Indret: Hotel Formentor (Pollença)

Dijous, 28 maig. Formentor

 

Fa gairebé dues setmanes que estic a Formentor convivint amb col·legues. Hi celebrem unes "jornades", unes "converses", sobre qüestions literàries, i som, massivament, l'única clientela actual de l'hotel. Parlar, ací, és parlar amb intel·lectuals, poetes, novel·listes, crítics. Excepte quan ens adrecem als cambrers, és clar. Parlem "entre nosaltres", exclusivament. I, ben mirat, quan "escrivim", ¿no continuem "parlant entre nosaltres", i prou? Encara que el tema sigui profà", ¿no continuem "parlant entre nosaltres"? Temo que sí. En general, pressuposem un lector "del ram", i amb aquesta convicció, segurament inconscient, inconfessada, agafem la ploma i ens posem a la feina. ¿Pot ser d'una altra manera?