Edicions 62 (Barcelona), 2001
Jardí
Enyoraràs una altra quietud
més severa i potser molt més llunyana
ara que saps què vol dir que el camí,
a poc a poc, et porti fins a un laberint
inesperat. No s'esmena la vida
ja viscuda, i és tràgic el so de buit que sents
que et fan el pensament i les paraules.
Refugia't si pots en el secret
d'aquest íntim jardí, desconegut i amable,
que t'acull sense preguntar-te d'on véns
ni quin propòsit t'encén la mirada.
Ara, un ric bagatge de records
et fa menys vulnerable a la sofrença
i confereix desimboltura al risc
amb què aculls la proposta d'una vida
reduïda potser a l'esquema d'un projecte,
però rica de fondes ressonàncies.
Esbós de lletra a Antoni Miró
Toni Miró, que dic, escolta això:
la impertinent verbositat del temps
és un parany devastador i obscè
i tu que ho saps passes de llarg i escrius,
lúcidament, part dellà del mirall.
Minuciós, dibuixes clarobscurs
damunt la pell cansada i vehement,
perquè la llum penetri pel teixit
incert dels anys i escampi claredats
molt més enllà de l'horitzó fal·laç
d'aquest vaivé d'un viure trepidant
sempre abocat a l'anorreament.
¿De quin secret pou de silenci treus
el lluminós i perennal sentit
de cada gest, de cada moviment?
Astut i greu, ¿t'absentes del brogit
per convertir qualsevol traç en foc
i esdevenir més tendre i reptador,
o bé descrius paràboles de vent
per incitar la pluja i el neguit
a definir correctament el rumb?
Símbols i espai combinen el desig,
l'esclat del roig i el sentiment del blau
que només tu saps mestrejar, discret,
per desvetllar l'enigma tortuós
de qualsevol misteriós esguard
i així desfer, sense ni moure els dits,
tot l'enfilall d'adverses solituds
que com un jou ens lliga i ens sotmet.
Pregunto molt i tu sempre respons
i és seductor dialogar amb el buit
de mi mateix cap on m'atreus, tossut
com un infant solemne i desimbolt.
Pregunto molt i em fa de tornaveu
la nuditat del cos i de la ment
que cap mirall no encerta a reflectir
fora d'aquell que m'ofereixes tu.
Et penso lluny, Toni Miró, i escric
desavesat de tot, tancant els ulls
força sovint per no trencar l'embruix
i aprendre'm més, com qui desfà camí
per repensar la nosa del futur
sense el temor de tòpics sobresalts.
Et penso molt, amic llunyà, i em plau
conversar amb tu silenciosament
per convertir la quietud en cant
i guanyar espais de música subtil.
Tot s'esdevé prement la solitud,
configurant ardidament els mots,
renunciant a l'oripell i al fast
per assolir l'esclat essencial;
tot s'esdevé de claredats endins
i el repte, el crit, la turpitud i el goig
no són sinó d'aurèola del llamp
amb què podem, potser, combatre el vell
parany del temps, verbós, impertinent
i, al capdavall, obscè i devastador.
Roda de Ter, octubre de 1992
Cant de benvinguda
Per als IX Jocs Paralímpics de Barcelona, inaugurats el 3.9.92
Viure la joia de rebre-us a casa.
Un cant de benvinguda solca
l'aire clar d'aquest matí
i cada gest proclama amb força
l'alta fe en el seu destí.
Que el vent que s'escampa per tota la terra
uneixi les veus que en un somni s'apleguen
i us faci a tots molt més valents
de cara al repte d'un demà
que els anys faran fruitós
si mai no us manca saba nova
pel combat que heu de lliurar.
Els cors bateguen amb fermesa
perquè s'apropa l'hora de començar la gran contesa.
Tots els sentits es tensen pel goig que s'anuncia.
Cada mirada diu la bellesa i l'esperança,
tota la força del cos que lluita infatigable
contra el silenci, vibrant com la flama,
vencent defallences, temors i enyorances,
content de comprendre que amb tots s'agermana.
Triomf del gran plaer de viure
que us uneix en un desig
i us fa sentir contents
contra el mal fat,
contra els mals vents.
Benvinguts sigueu,
Barcelona us rep i us acull,
us obre les seves portes
i us obre el seu cor.
Feliç la ciutat i la pàtria que canten
unint-se en un sol bategar d'esperança.
Sortós aquell que amb lleialtat
la ment i el cos prepara pel combat,
fent que entorn de l'alta torxa encesa i viva
creixi, noble, l'amistat.
Joia de rebre-us a casa.
Un cant de benvinguda solca
l'aire clar d'aquest matí
i cada gest proclama amb força
la llibertat.
Viure!
Setembre us obre els abraços d'or i foc,
content i reptador.
Joia!
Triomf del gran plaer de viure
que us fa valents
contra el mal fat,
contra els mals vents.
Benvinguts sigueu,
Catalunya us rep i us acull,
us obre les seves portes
i us obre el seu cor.
Amics que heu vingut de contrades remotes
atrets pel reclam d'una causa tan noble,
que el gran resultat de la vostra contesa
no sigui només l'alegria de vèncer
sinó el descobrir, amb un cant i un somriure,
la força sublim de la joia de viure.
Morts lluny
Callada estimo la vida.
Deixeu-me sola, callada;
i aniré amb el pensament
on no em torbin les rialles.
D'aquelles estibes mudes
seré la dolça companya,
que demà ni tindran sol
ni l'aigua que els alegrava.
Mai més en la gaita humida
l'amor sobtarà una flama;
per llurs somnis de colors
la nit s'ha fet massa llarga.
Joventut, barca afonada
amb totes les veles altes!
Els cortals d'Encamp
De sobte el temps sembla haver deturat
el seu curs en les coses,
i l'harmonia ja no és un do
sorprenent i fugaç,
sinó l'estat natural del paisatge.
La bellesa aleshores acompanya
qualsevol gest, i tot és amorós
i esperançadament solemne.
No moure's d'aquest lloc seria temptar els déus,
però res no impedeix que l'home, embadalit,
tanqui els ulls i hi retorni.
La immensitat com un estar en les coses
que no demana cap contrapartida.
Potser des d’ara comptar els anys serà
pensar la fondalada i les muntanyes
amb un vent discretíssim que esbaldia
migranyes i temors, i feia encara
més intens i més pròxim el silenci.
Llacs de Tristaina,
llunyans,
la neu me’n separa.
Me’n vaig, però m’enduc tota
la remor de l’aigua,
i el blau enlluernador
d’un cel de miratge.
Llacs de Tristaina,
llunyans,
melangia clara.