Fundació Baltasar Coll i Tomàs - 2016 - Palma
Salm juniperià (fragment)
«Pau i bé» cordialíssims, Fra Juníper.
«Pau i bé» enamorats, talment diria
el Pobrissó Francesc a tota cosa:
ocell, cogula, llop crudel, neu, aire...
«Pau i bé» únicament, per a no rompre
el somni humiliat dels vostres ossos
que, un capvespre d'agost, tastaren ombra
en la dolça quietud de la capella,
al costat del poeta de les roses
mentre els canons d'un vaixell i el Presidi
entonaven responsos sorollosos,
i volaven un rèquiem les valzies
i les parpelles índies degotaven
un riu de plor per la mort del seu Pare...
Adéu a Cèlia Viñas
L'últim adéu no és pas l'últim adéu.
Mn. Miquel Melendres
Pel foc que ha tornat cendra lluminosa,
per les guspires que han tornat estels,
pel vaixell i la rosa que han mort a un escut,
finit el seu florir a la ment divina,
on dormen, ara, un somni
bressolat per la mar
que s'esmicola en llàgrimes,
¿ha d'espigar silenci tremolós
la meva gargamella, avui, mirrada?
¿Dins l'aire-cel ha d'aixecar columnes
de mots deliquiosos?
El dubte em destraleja.
¿Silenci? Els malls de la dolor
reboten en l'enclusa enyoradissa
del meu cor.
¿Paraules?
La llengua està cenyida amb cent fermalls
que adrecen fulles d'èxtasi.
Un mot només sanglota en els meus llavis:
Adéu, amiga Cèlia,
fins a l'horta del Déu que fa el miracle
de que hi hagi clavells!
Geografia lírica
III. L'avenc
Ara que el dia immens és ple de joia
i el sol llunyà, gloriós, pontifica
i les murteres resen al toc d'Àngelus,
entrau, amics, pel carreró obscuríssim,
obert dins les entranyes de la roca,
petjau l'Avenc, solemnial, titànic...
I callau. El silenci és veu de l'ànima.
Obriu els ulls. Un doll de llum blavissa
escampa, fulgurant, la claraboia
zenital, sempre oberta, inabastable,
talment un ull gegant lluminosíssim.
Ompliu els ulls de miracle i misteri:
roquissar blau, valent, sense fadiga,
amb parfalans de randes d'alabastre,
gojós del pes que clou tanta grandesa;
degotissos fidels, segles i segles,
qui, talment plor de fades, fan columnes
d'una transfigurant orfebreria;
ombrívoles verdures repenjades,
miraculosament, dins la gran volta,
en terra, molsa humida que alimenta
fumaroles d'encens, si el sol la besa...
A un angle, obscur, un camaril d'ermini
amb columnes gentils, coltellejades,
i la Sala de l'arpa melodiosa,
i el mercat blanc dels bacallans estesos...
Avall la Cova Fosca, misteriosa,
on raja l'aigua dins la pica, clara,
l'aigua que duu l'anell a les fadrines,
l'aigua que duu l'amor a les donzelles.
Jo sé un cementiri...
Cada dia, la tarda
hi pastura desolada, lentament,
fins que s'adorm, vençuda,
dins una tomba de violes.
Cada alba, el sol ixent,
entrant-hi per la porta barrada,
hi juga com un infant ingenu.
Sembla una horta cuidada,
un vell jardí amb gessamins nocturns
i crisantems i epitafis borrosos,
on dormen, lliures de mort i d'ombres,
els morts, immòbils...
Un vora l'altre
com un cèrcol d'infants escoltant contes,
tenen la cendra vella i neta
i se descendren, dolçament.
Els rosers diuen rèquiems de roses.
Quina pau mes sonora!
Quin silenci mes dòcil!
Oh el meu cementiri,
el cementiri de la meva vila
amb una doble taringa de pins vers!
Virolai a la Mare de Déu de Gràcia
Llir del penyal, Regina muntanyana
de Gràcia llum fidel
il·luminau la mallorquina plana;
obriu-nos, Mare, el Cel.
Del Déu Etern bastí la Saviesa
magne dosser al vostre bell palau,
Mare de Déu i dels mortals Princesa
plantau, als cors, la fe, l'amor, la pau.
De Llucmajor, tot temps, sereu Regina
en malvestats i goigs, dolors i esculls.
Signi el camí la vostra mà divina
i estels fidels li sien vostres ulls.
Porta del Cel, siau virginal Mare
llum esplendent pel qui Vos ha oblidat.
¡Que vengui, prest, rendit, a tocar-mare
com un novell fill pròdig enyorat!
Pel qui dolors de vostra faç enyora
lluny del casal, siau-li viu conhort
que de son cor que prega i vos adora
de l'ample mar cada aura és un record.
Llir del penyal, Regina muntanyana
de Gràcia llum fidel
il·luminau la mallorquina plana;
obriu-nos, Mare, el Cel.
El roser de Cura
Al P. Esteban Cloquell, con franciscana simpatía.
Pobre feix de troncs i espines
-modest avui com antany-
floreix entre les ruïnes
un roseret de tot l'any.
M. Ant. Salva
-Per què floreixes vell roser tot l'any,
tant al rígid hivern com a l'estiu?
Per què ta sonrosada flor somriu
tan fina i tan vistosa com antany?
Per què el feix de tes branques jamai mor?
Per què no et tomba el vent ni la plovisca?
Per què ta fulla lluu com la llentrisca?
Per què n'és tan flairosa ta humil flor?
-Trovaire som que en eixa augusta altura
em plau alçar un himne de poncelles
a la Reina dels homes i del cel.
Som patge d'una Verge -la de Cura-
i és Ella qui nodreix mes branques velles,
la que reviure fa ma feble rel,
la que em llustreja amb la rouada pura,
la que dona la flaire a mes flors belles,
la que posa en llurs càlzers dolça mel.
Salm juniperià (fragment)
Peregrins aixecats al conjur càlid
del vostre nom, gegant com les galàxies,
venim a Monterrey, a vostra fossa,
amb el cabàs feixuc pels records dolços
de la beatitud silent de Petra
dormida en llit de blat; del puig suavíssim
de Bonany, on Maria és ermitana;
deis carrers de la infància malaltissa;
de la casa pairal, tothora oberta;
de la font del baptisme, gloriosa;
del chor conventual on primfilàveu
salms i cançons que distreien els frares;
dels ametllers desperts i les figueres...
Somniàvem l'encontre, Fra Juníper
-Miquel Josep dins els bolquers sedosos-.
Delíem per trobar-vos i en la llengua
de l'amor i el bressol i la doctrina
conversar sota el cel de Califòrnia,
calenta com un forn abans, mes ara
paradís esbrancat de xeixa i imites.