Fundació Bancaixa - 2000 - Sagunt
El Cabanyal i tu
(Accent cordial per a Lluís Alpera)
Un Cabanyal blavós,
un Cabanyal rabiosament blau de cel i mar,
et va parir un dia en què València,
feta estelles encara per les fortes
recialles d'una guerra inútil,
pretenia abocar-se a les incertes boires
de malmesa concòrdia, entre versions modernes
de renovats maulets i botiflers.
Un Cabanyal blavós
-un Cabanyal on jeien ,
mils d'esperances mortes i mils d'ulls
rebotats, amb ràbia continguda
i amatents de futurs, farts d'una espera incerta-
va saber del teu créixer
entre el baf salobrenc, barrejat de seqüències,
d'una mar ampla i una terra pròdiga
que tantost dona fills com se'ls engul
a força de treball.
Un Cabanyal blavós,
un vell Cabanyal, farcit de rostres
de pescadors adobats pel salobre i el sol
i blanques veles a les barques,
t'esperava i t'espera
mentre tu, cavaller de les estrelles
i de cavalls a l'alba,
feres i fas un periple argonàutic
per terres i per mars on l'esperança
afermada al record
t'acompanya pertot com cant de mil sirenes.
Un Cabanyal blavós,
el Cabanyal alegre de la teua infantesa,
el Cabanyal que has guardat sempre al cor,
vol retenir-te, tal com un temps ho féu,
amples els braços i amb el cor obert.
I als seus carrers, plens de noves cridòries,
serva el moment en què, madur de llunyanies,
retorne, gran de versos i ple de glòria,
el seu poeta.
Aquell dia
Jo vaig nàixer un dia calorós de juliol
en una cambra clara d'una casa menuda
d'un carrer curt i estret d'eixos que pel meu poble
juguen a conservar la rància fesomia
de segles entre pedres i calç i ombres eternes
que a penes entreveuen el sol quan pel migdia
s'escampa pels carrers com una meravella
més «mera» quan més «vella» i tot i més encara
quan naixen els infants en dies calorosos
de l'estiu com el dia aquell que jo vaig nàixer
que per cert no era dia perquè era nit i alhora
cantaven tots els galls la primera cantúria
d'aquella matinada d'estiu en què ma mare
cuitava tremolosa sentir el primer plor
d'aquell fill esperat i sentir la carn tendra
junt a la seua galta i plorar d'alegria
en aquella nit càlida de l'estiu saguntí
que Déu li concedia com un cant d'esperança.
Record d'escola
Ens deien que la dona era pecat.
El món era un no-res ple de cadenes.
Ens prohibien parlar de l'amor.
I ens omplien la gola d'himnes.
Tan solament hi havia salvació per a uns pocs,
per a aquells que gaudirien del privilegi
d'una mort santa,
d'una vida plena d'austeres negacions.
tot açò barrejat amb doctes parlaments sobre els triangles,
sobre els rius i les muntanyes,
sobre el principi de Pascal, sobre l'ortografia
i la funció clorofíl·lica.
De sobte un sentia que anava fent-se gran,
que la dona és quelcom més que una senyora que es diu
mare, o tia, o germana.
Que fins i tot valia la pena mirar-la.
I tocar-la, i...
Encara, però, no havíem deixat l'escola.
Totes les altres coses vindrien després.
Lentament, si voleu, però vindrien.
Certament i segura. Forçosament i ferma.
Inexorablement.
Des de la meua finestra
Des de la meua finestra contemple totes les coses
i cada dia que passa és com el punt d'un rosari
de la vida, d'eixa vida que, de tan llarga, ja cansa.
Veig els núvols que s'escampen i corren, corren i corren,
la llum malva del crepuscle, la dona que ven cacaues,
i l'autobús de les dotze que sempre passa amb retard.
Des de la meua finestra jo veig moltes, moltes coses.
Unes bones, altres males, altres ni bones ni males,
i d'altres tan peregrines que a penes tenen relleu.
(Torna l'home que vol fer-me membre de la Sociedad
Protectora de Animales y Plantas. I ara, què hi fem?
Caldrà enviar-lo a mamar, o que faça penitència?).
Des de la meua finestra escolte remor de passos,
de cent passos, de mil passos, de cent mil passos i més
i fins els passos dels coixos i els carretons dels invàlids).
La nit és una discreta senyora plena d'enveja
per remors que no capgira. Els silencis l'estossinen
i fan d'ella una coenta -que, així i tot, a mi m'agrada.
Des de la meua finestra he vist el nuvi que espera,
la mare que duu les filles a l'escola, les minyones
dels senyors grossos del barri, el "Capellà de les Roques",
el femater, els notaris, el xiquet de la farmàcia,
l'aiguader, els gats i els gossos, el sabater del cantó
i deu o dotze-mil cares que no vull descriure encara.
Des de la meua finestra contemple els vells fumerals,
els fumerals que han quedat sense vida i sense fum,
vergonyosos i plorosos, plens d'enyor i teranyines.
Un dia haurem d'escriure un respons pels fumerals,
per tots aquells que han caigut, com bons soldats, en la lluita
i pels que encara perduren per dir-nos que Déu no mor.
Des de la meua finestra considere la muntanya
-que el meu poble té muntanya, ¿saben?, i també té mar-
i pense que la muntanya és una cosa ben bona
encara que des de lluny pot semblar una berruga
a tot aquell que no cerca tota la filosofia
que ens ofrena la muntanya. I vostés, senyors, m'entenen.
Des de la meua finestra puc seguir el vol temàtic
dels coloms d'ala pintada que solten els colombaires.
I vull creure que soc lliure com els ocells que dominen
l'espai de serena calma que els enlaira cap al cel.
Porxes
Porxes de la Plaça Major
on aprenguérem a esperar tu i jo.
Porxes d'irregular anatomia
on cada pedra sap d'un camí i d'una vida
solcada per mil veus i mil edats
que aventen llunyanies i passat
(o els arcs que encara queden
per miracle del temps, en mig punt o apuntats
somnien xarradisses al capvespre).
Recordes la fonteta que aspirava
a ser font de jardí, i no arribava
ni a ser font, ni farola, ni peiró, ni rastre d'antic pou?
Porxes de la plaça, cavallers d'altres segles,
anunci famolenc de pervivències
on ressonen encara cançonetes
al recer de les hores i les pedres.
Si contaren els passos que comptàvem
en el nostre passeig inacabable!
Mil...dos mil...un milió, o dos, o més...
Veig encara la cara del forner
vora el cantó, fixa en els nostres passos,
i la fornera que venia el pa.
I les dones que eixien a mirar-nos aquell que vaig
tornar, radiant,
amb uniforme nou, i al cap
em brillava una estrela.
(Ai! que quan hom és jove la fantasia alena).
Porxes de la plaça vella, pedres, arcs, gestos.
Venia la tardor, colpejaven les ombres,
les nostres mans amaven la mútua carícia
i saber-se llumins plens de calor amiga.
Quan venia la pluja o l'aspra tramuntana,
els porxes eren nostres, i tota l'ampla plaça
quedava convertida en ample riu
per a tu i per a mi.
Si anàvem per la dreta, el botiguer mirava
i fins l'apotecari del cantó de dalt mirava,
i aquelles tres germans i el cosí que mirava,
i Remei, i Maria, i tot el món mirava,
I encara el rector, en eixir de l'església, mirava
(de reüll, si voleu, però mirava),
i l'escolà, que era molt alt, mirava,
i ta tia, com mirava!
"És un xic que promet", li havien dit un dia,
i ella, maternalment, aprovava la dita,
que la seua neboda –"tu què t'has cregut"- no era com
les altres
"i cal fer les coses per a bé".
Els porxes començaven a créixer cada dia
per a tu i per a mi. Els diumenges moria
la darrera il·lusió de la setmana.
I a esperar el dissabte que tardava, tardava...
I novament els porxes obrien un racó
i un sospir al capvespre,
i es vestien de festa per la nit,
quan el nostre passeig era a la banda esquerra
i el sòl més pla era una gran cadena
de passos apressats, distants, que ni miraven
ni tan sols pareixien ser reals. Com si quatre
haguessen perdut l'esme i els altres el rellotge.
I no miraven tants.
(Potser perquè vivien, els més, als "pisos" alts).
Porxe va i porxe ve.
I porxes,
porxes,
porxes.
Porxes alts, porxes grans, porxes teus, porxes meus,
porxes que conegueren el silenci i la veu
de dos adolescents que un dia, ara ben llunyà,
filaven una ardenta renglera d'esperances.
Porxes de la Plaça Major
on aprenguérem a esperar tu i jo.
Quan de bell nou retorne a xafar eixes pedres
crec escoltar nou càntic,
com un poema alegre que es trenca en mil records
i encara en moltes veus.
O potser un retrat molt més humà,
un poema novell que em recobra la via d'aquells moments
i em fa
sentir-me satisfet per l'elecció ben feta.
Aquell dia
Jo vaig nàixer un dia calorós de juliol
en una cambra clara d'una casa menuda
d'un carrer curt i estret d'eixos que pel meu poble
juguen a conservar la rància fesomia
de segles entre pedres i calç i ombres eternes
que a penes entreveuen el sol quan pel migdia
s'escampa pels carrers com una meravella
més «mera» quan més «vella» i tot i més encara
quan naixen els infants en dies calorosos
de l'estiu com el dia aquell que jo vaig nàixer
que per cert no era dia perquè era nit i alhora
cantaven tots els galls la primera cantúria
d'aquella matinada d'estiu en què ma mare
cuitava tremolosa sentir el primer plor
d'aquell fill esperat i sentir la carn tendra
junt a la seua galta i plorar d'alegria
en aquella nit càlida de l'estiu saguntí
que Déu li concedia com un cant d'esperança.