Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert - 2017 - Alacant
Molt posterior a Carlemany
La pluja cau rera les voltes
d'aquesta vella plaça solitària.
És de nit. Sota els fanals
passen ombres de Déu,
cavallers, ja difunts, amb copalta,
tristes rialles de cosines, de nebots
sense cap patrimoni.
El riu exhala una ombra humida i freda.
Ara, Girona, ets llunys
en la roda dels dies.
Hi ha un so greu de campanes als carrers
i lentes hores cauen
darrera el gòtic delicat de Sant Feliu.
Quan ve l'aurora,
el cant del gall es torna solitari.
Visionari
Jo estimo, sobretot, la visió bruna
de la meva Ciutat, al clar de lluna,
quan —a vora del riu— pren la patina
de cosa mitgeval i florentina:
quan pren aquell encís de plata vella,
i riu tan tristament, i s'emmiralla
tan fantàsticament, i s'enjoiella
amb tants interiors clars, i canta i calla,
sens destriar el seu cant i el seu silenci...
Oh la Mort, la Gran Mort!
Quan de tu em llenci
als països del Sol, esperançat
obriré fort els ulls, i en llur retina
fixaré ta silueta florentina,
la teva silueta negra i grisa
sota un cel de tristors i claredats:
i aquells llums, misteriosos i rosats,
com ulls d'infant que un horitzó matisa,
han de fer eternal la joia mia.
... I encara, sobre tots, un d'atraient,
un que té un to enigmàtic, ignoscent,
un, on les nits de lluna, s'hi destria
una mà femenina que somnia...