Editorial Andorra (Andorra la Vella), 1996
Aire pirinenc
Em dius:
-Em plau Dosrius
per aquesta mica
de caire pirinenc.
Entre carenes la vall s'amplifica,
ufanosa d'userdes i de fenc,
i, per la costa, el pi a l'avet replica
i les pedreres estrafan l'avenc
i la tartera iniqua.
Jo et dic,
afalagat: -Amic
conec la serralada aspriva
i l'encimbellat pic
per on l'isard esquiva
la cobdícia del poble fredolic,
que en el fons de la vall quieta i ombriva,
s'emmiralla en el riu ampli i bonic...
Ací, el riu, l'eixugà una mà gasiva.
Ací, tot és modest, plàcid i xic
i la muntanya, ni imponent ni altiva,
que atenys els cims més alts sense fatic;
però amb una joia no menys viva,
veient al fons la mar llunyana,
d'un blau suau, assolellat,
i, entre vessants, la immensa plana,
tota brillant de l'or del blat,
i, una gran pau el cor t'ablana
i sents la religiositat
i el silenci, gens no profana;
si no és esquelles d'un ramat
que no saps veure entre la gleva,
i, en alçar els ulls, meravellat,
vers on la serra més s'eleva,
obires Pirineu nevat
i ja no saps si és veritat
o il·lusió teva.
Camí de Sant Pere de Roda
Serralada de pedres i perdius
on el vent fa d'escoda
pels enderrocs de quatre caserius
i Sant Pere de Roda.
Ara, de cap a cap, tot és desert:
ençà i enllà qualques sureres
acullen el concert
dels tudons i les garses ventureres.
Els gran silenci ho amanyaga tot
i fa les plantes molt més vives:
hom sent el respirar de cada brot
i el bruït llunyà d'un vol de grives.
Enmig d'una tan vasta solitud
sentiu fins batre el cor que us acompanya
-el cor ací és com un ocell perdut,
un ocellot perdut per la muntanya.
Acaba l'estiu
Els cortalans són fora
i torno a estar ben sol.
L'hivern és a la vora
de tot aquest redoll.
S'escurcen les jornades
i els vespres són frescals.
Les albes són gelades
pels àmbits dels Cortals.
Els volters senyoregen
per sobre els pics gegants.
Les boires es passegen
per tots aquests topants.
Quan les pluges són fortes,
s'aixeca el clam del riu.
L'hivern és a les portes
i encara som l'estiu.
Si he pujat...
Si he pujat a la més alta torre
dels meus antics delers,
és perquè estimo Andorra
pel que serà, pel que era i fins pel que és
Jo no sé pas què em furga dins l'entranya:
no sé segur ni on vaig ni sé d'on vinc,
jo només sé que em crida la muntanya
i que cap so m'alegra com el dring
dels trucs i dels tivells (de les esquelles
que entre els grans pics van escampant el so).
A mi m'agrada veure les estrelles
al peu d'una cabana de pastor.
En la mort del germà (A.C.S.)
Germà, si tu te'n vas
perdo molt més que si perdés el braç
i si perdés una parcel·la d'ànima.
Germà, no sospitava el gran esglai,
mutilador del temps i de l'espai,
que cobre l'halo del teu cos exànime,
bo i projectant -me al caire d'un avenc
d'una buidor infinita que no entenc
i en va intento comprendre...
Quan demà dematí se t'enduran
germà, un bon tros de mi amb tu enterraran,
content de compartir la teva cendra.
[...]
Serà, segur, en el gran repòs de Déu,
que tens ben afanyat, oh germà meu,
tu pel greu sofriment, jo pel desfici
d'haver-te abans malalt i ara absent:
si és per a retrobà'ns eternament
acceptaré, silent, tant sacrifici.
Als qui reposen en pau al cementiri de Santa Coloma
Ni el violí que plora
ni el flabiol suau
us torbaran la pau de l’hora,
us torbaran l’eterna pau.
No ens porta cap pruïja baladrera.
La curiositat se’ns va tornant
més aviat un sentiment d’espera
que, a tots els que aquí esteu, ens va acostant.
La quietud, l’apartament, la dolça
placidesa d’aquest cementiret
ens treu la fullaraca i ens espolsa
de vanitat; ens deixa el cor més net.
El més enllà és més pròxim a prop vostre:
ens adonem que entreguardat d’aquí
el cel és damunt nostre, com un sostre
de fàcil assolir.
No temeu pas. El nostre ànim deleja
una estona i un lloc de quietud:
més que no por o enuig, ens feu enveja.
Ens dona bo la vostra solitud.