Editorial Claret - 2006 - Barcelona
Tríptic al Sant Crist d'Igualada
III
I en tu, novella Imatge beneïda,
l'ànima veu com es dessagna tot,
i veu els ulls que s'obren, dintre el llot,
a la llum i a la pau de l'alta vida.
Oh Crist etern, la teva Església crida,
i el crit retorna esdevingut sanglot.
Fes que en ton Cos, amb tot l'horror del mot,
l'homicida es contempli suïcida.
No sagnis més, Imatge de l'Espòs.
Accepta, com a sang, els nostres plors.
I t'alçarem també, sagrada Imatge,
«sobre els turons del Bruc i el Montserrat»,
perquè la terra es lliuri en vassallatge
a la teva divina humanitat.
Agost de 1944
El castell
Molts hem jugat pel castell,
de menuts, sense temença.
A mi em ve com un tropell
quan m'apareix a la pensa.
Les sales i el reguitzell
de muralles de defensa
em posen, tibant, la pell
i un cert malestar comença.
Però, deixant Barcelona,
m'arribo fins a Cardona.
Quan, en un tombant feliç,
veig el castell enlairat,
un plor que estava amagat
cau del cor enyoradís.
Muntanyes de sal
Deixa que la teva sal surti
als meus versos, Cardona.
Deixa'm arribar al fondal
on el teu amor se'ns dóna.
Resseguiré, baix i dalt,
com el follet solca l'ona,
fins que trobaré el senyal
dins la força més pregona:
el goig del fluid salinós
que fa muntanyes airoses
amb un rocam relliscós
i se'ns emporta per l'aire
i ens pren les ànsies foses
sense témer poc ni gaire.
Minuet a la verge del patrocini de Cardona
Veníeu de França?
¿Deixàveu la dansa
pel nostre cambril?
De la dansa us resta
un aire de festa
i el posat gentil.
Oh la gentilesa!
De vós l'han apresa
les dones d'aquí.
Esmento la mare:
ballava amb el pare
amb dolç remolí.
I remolinada
us fa la mainada
amb sons de bastó,
boixets de vuitena
que nuen cadena
per vós i el Senyor.
I aquest nostre «córrer
de bou», ¿se us esborra
i no en queda res?
¿No serà una dansa
i una contradansa,
un brau dos per tres?
Al temple, una tarda,
tot sol -oh basarda-
de genolls al banc,
sentint la cridòria
us veia la glòria
del somriure blanc.
En la restauració del temple parroquial de Moià
Deixa'ns viure la teva renaixença,
oh temple sant, oh temple de Moià!
Fes de nosaltres ciris de sofrença,
incorpora'ns al marbre de l'altar;
siguin lloses de l'atri cor i pensa,
i a la pica aprenguem de perdonar,
i que els teus àngels, a la volta immensa,
ens infonguin la joia de cantar.
Amb ta creixença, oh temple, volem créixer.
Ens hem sentit a l'ànima la queixa
dels nostres morts, que ens miren fit a fit.
El campanar tindrà campanes noves,
i reprendrem aquelles dolces trobes
que seguien la Verge a l'infinit.
Suggestió dels mots «portal de Graells»
Cap lloc no veig com veig el meu Cardona.
Essent-ne absent, hi puja el pensament.
Quan van el pensament i la persona
sento com una joia incandescent.
Cardona ençà, Cardona enllà: Cardona.
Centre de tot un món en moviment.
L'aigua i la sal en ritme de corona,
altes sagetes de l'amor vivent.
I veig la mare, gràvida de mi,
pel Portal de Graells, el seu camí
cap al treball diari de la Costa,
amb fanalet, com si busqués matí
a les muntanyes altes del dormir,
forta com la pregunta i la resposta.
Sonet del riu Llobregat
En l'àlbum de Joaquim Rubio i Ors («el Gaiter del Llobregat»)
Caríssim riu de casa, Llobregat,
ni abundós ni migrat, fúlgida vena.
Tu no tens, com el Tàmesis i el Sena
i els altres rius de mes profunditat,
vapors —petits o grans— damunt l'esquena.
Però ens abeures l'aviram del Prat,
i ets pista eterna del Cavall Bernat,
immòbil i fermat a la carena.
A Castellar de n'Hug, entre les roques,
ix el teu doll —després joguina d'oques.
T'estimem tal com ets: un riu petit.
I vet aquí el que ens passa amb l'enyorança
quan d'altre riu més gran sentim frisança:
un so de gaita ens omple l'esperit.
A la font del Paral·lel de la Raquel Meller
Ai,
Raquel!
¿Com t'ho podies
pensar
que et trobaries
en pedra i aigua
per cantar,
eternament
i graciosament,
amb unes llàgrimes tan dolces
que el poble se les beu?
¿Com t'ho podies
pensar,
Raquel?
En el record sense fons
A Joan Salvat-Papasseit,
a qui no vaig conèixer però sí estimar.
Tot és
com és
i va
com va,
Joan
Salvat
Papasseit.
Tu has guardat
fusta al moll
i t'he estimat, no conegut.
Al moll he treballat
uns cinquanta-dos anys
—en pre-guerra, i en guerra i en postguerra.
Ara visc de la meva jubilança.
I miro, cada dia, des de casa, el moll
i veig l'ombra de la teva fusta.
I faig versos regulars
i versos irregulars.
Veig, com tu veies, les gavines,
i veig la Vida i la Mort,
i he escrit quatre versos que diuen:
«Com que som gent de marina
i vivim arran del port
sempre pensem en la mort
com un volar de gavina.»
I sento tot l'enyor
d'ahir, d'avui i de demà
—de sempre—
i em torna el teu nom
a la punta del bolígraf.
Adéu,
Joan
Salvat,
adéu.
Tríptic a la plaça de Sant Miquel de la Barceloneta
I
Tenir una plaça que et compassa el viure,
com la de Sant Miquel, perfectament
rectangular, amb cases a ponent
i l'església a llevant per sobreviure.
Qui una vegada hi passa, sempre sent
la dolça senzillesa del conviure,
i la palestra interna de ser lliure
li posa foc a la primera dent.
Plaça de Sant Miquel arran de mar,
per nosaltres —diguem-ho— la primera
del món, amb una font que és com un far.
Voltada de botigues —ràpid, bar
i tota una petita rastellera—,
ens fa de pont damunt del nostre atzar.
II
Totes les llums li escauen, dia i nit.
De dia, els plàtans li desfan la troca
dels fils del sol, i la claror que hi toca
té un verd profund, transfigurat, polit.
De nit, la font, que és la farola encesa,
hi deixa caure uns fils d'argent nuats,
amb un silenci, que els enamorats
recullen com el mot de la promesa.
La font no para. Infants, homes i dones
i gossos i coloms beuen a doll
el que la font els dóna: llum i aigua.
Com els infants, els homes i les dones
i els gossos i els coloms m'atanso al doll
i bec el que tu em dónes: llum i aigua.
III
Sis bancs dels resistents —pedra picada—
tothora esperen estadants fidels.
Es relleven sovint: no hi posen rels;
el seure té una força limitada.
Tot participa de la joia alada.
Els dies són els cavallets dels cels.
La marinada duu remors d'estels
i el somni se n'enduu la marinada.
Plaça de Sant Miquel arran del port.
Hi prenen la volada vida i mort.
El batre de l'Amor s'hi manifesta.
A tots aquells que m'ho voldran sentir,
amb la veu fonda d'un cargol marí,
diré que sempre, dia i nit, és festa.
A Sant Pau del Camp
Sant Pau del Camp, saule caigut,
vós que heu escrit, vós que heu clamat
que sense alè de caritat
faríem so d'aram batut,
concilieu el foll traüt
amb la follia de l'Amat
i anuncieu a la ciutat
el Déu de tots, desconegut.
Si als atenesos ja ho van fer,
deixeu el temple pel carrer
i repetiu: "Barcelonins,
fugiu dels ídols, que el Senyor,
Déu de l'amor i del perdó,
de terra endins, és cor endins".
En el centenari del naixement de Pompeu Fabra
Per veu del poble i mes enllà del poble
ens fixàveu el vostre català,
amb una regla que no es pot trencar,
però que es vincla per l'indret mes noble.
Amb clares beceroles hem crescut,
i ara, tot l'ample món catalaneja.
Diria que entre branques aleteja
la verdor de l'eterna joventut.
Deu-nos les normes purés del silenci,
mestre. No hi ha ningú que en vós no pensi,
en vós, tan fi, tan pulcre, jovial.
Tots recordem el fum i la guspira
i tots veiem la flama que delira
pel torterol d'amor del verb mes alt.