Editorial Columna - 1985 - Barcelona
Oda a Girona
Carcassa secular, momificada,
llençada a la deriva pels aiguats,
encara en els ulls cecs besllum d'aubada,
mes, en els peus, els verms aglutinats.
S'han apagat en l'aigua metzinada
reflexos i crepuscles enyorats,
i en la quietud turgent de ta contrada
mil espàrrecs de veus han esclatat.
Oh Girona, Girona, vella augusta,
mòmia heroica, fantasma esfereïdor,
sarcòfag dels meus somnis, la vetusta
dels temples, dels jardins patinats d'or;
núvia dels meus vint anys ¿quin malfat passa
en els teus murs, que l'heura s'hi marceix,
i cova un malestar en cada passa,
que l'odi sotja i la traïció engoleix?
Un núvol de disbauxa i de tempesta
ha agrisat tos capvespres autumnals;
lleig crostisser les teves valls infesta,
un colp de roc cegà tes catedrals;
altres veus, altres còpies forasteres
ofeguen tes cançons i el teu parlar,
i amb un pobre escamot d'altres fronteres
els teus herois d'ahir veus canviar.
Filagarsen tes gales de pubilla
qui res no saben de noblesa i dot,
i et sents poruga, i el teu front s'humilla,
quan tan alt sempre l'has mostrat en tot.
¿Serà que un mal embruix t'ha transformada,
o sóc jo, solsament, qui ha canviat?
¿és una ombra de cendra en la mirada,
o un polsim de rancor que m'ha atzorat?
Prou sospito que dus la cobejança,
com una llàntia d'oli de fossar,
d'una flameta d'odi o d'esperança
del foc antic, massa roent encar;
que ni amb l'hora d'avui no t'agermanes,
ni ets trasmudada de sentit i lloc;
que absent l'oïda a les promeses vanes,
reses el teu rosari poc a poc;
i que esperes, esperes endebades,
en un ressorgiment que no vindrà;
recordes malvestats, roges riuades,
que feren mal un jorn, i van passar...
Núvia dels meus vint anys! la meva queixa
i el teu silenci fan un sol camí...
potser tu et trobaràs a tu mateixa,
mes, qui podrà desembruixar-me a mi?
Girona
Ciutat: adarga de granet i llum;
heura de soledat, vas de perfum;
com ets perfecta als meus sentits, tan pura!
Tu, la dels claustres i els jardins ombrius;
la dels palaus d'oblit i de clausura;
tota endormida vora el temple altiu
—joia d'orfebre, que la llum fulgura
i copia en or el tremolor del riu—.
Passà la Glòria: mes avui no inclina
ja els vells llorers dels teus jardins,
en l'hora de la tarda serena i capvespral;
que és l'or del sol, que el teu redós patina;
que és un frec d'ales en ta pau sonora;
que és la Bellesa, que et fa ser immortal!