Gall Editor - 2016 - Pollença
Sa cançó de Çon Coletes
Aquesta cançó que escoltareu
l'ha feta Guillem d'Efak,
més de mig manacorí
i fill d'En Toni Cremat.
La va fer a Çon Coletes
una horabaixa de març.
Déu vulga que durant molts anys
pugui anar-hi caminant.
L'any mil quatre-cents cinquanta
pitjor fou que el de sa fam.
Els rics mengen pa de xeixa,
diuen ses dones plorant.
Els rics mengen pa de xeixa
i per noltros sols no hi ha mestall.
Lo Tort Ballester ho escolta
i li envest cap a ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins.
Fent-se costat un amb l'altre anaven replegant amics.
Primer s'hi ajuntava En Mates, llavors En Fullana i En Gil,
En Nadal, En Mascaró, En Guinovart i En Fornit.
Lo tort Ballester els comanda, perquè era el més decidit.
Per donar compte an el rei
a Nàpols varen anar
i el rei els dona penyora
de que tot s'arranjarà;
però els senyors de casa bona
ni el rei volen escoltar.
Tres anys, Lo Tort Ballester,
els tengué acorralats.
Set-mil cinc-cents sous donaven
els nobles a qui el matàs.
Feren venir mercenaris,
moros i napolitans.
Calaren foc a les cases
i es fartaren de robar.
Després 'ribà la venjança
color de vi i de sang.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats també ho eren els botxins;
primer mataren En Mates, llavors En Fullana i En Gil,
En Nadal, En Mascaró, En Guinovart i En Fornit.
I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu.
I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d'aquesta endemesa
tot romangué com abans;
els pobres, més bocaclosa
i més vídues plorant plorant;
i no ploraven per elles,
ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat
l'ha feta Guillem d'Efak,
qui demana a déu que el poble
no tengui mai més tirans
i que mai més no hi hagi guerres
ni lluites entre germans.
6
Cavall al vent, vailet, baliu d'espases,
reina de pi, regalimant paraules;
que un rei banyut ni un joc d'escacs no aguanta
quan l'ham està enrocat en la gramàtica.
Així va el món, re-món i repunyetes,
adjectius apamats i sonets tèrbols.
Damunt papers lacrats s'institueixen
injustícies formals que acanen l'home.
Aquesta convenció del joc de cartes
les vuit hores necessita de les màquines,
tanmateix amb una fam exigentíssima
per un home i un seny encapçalades.
Aquesta convenció: sonets i jutges,
Sols tu l'esvairàs, mai els psiquiatres.
Comiat
Adéu Guillem d'Efak.
Serà mala d'emprendre
la vida sense tu,
i n'eres ben conscient
quan te n'anares.
Ho havies de fer
perquè la infància
pot ser qualsevol cosa
manco eterna.
I tanmateix
t'enyoraré una mica més
cada horabaixa.
Procuraré, tot sol,
denejar els dies
i els somnis que me resten;
tanmateix
serà molt gris viure
amb el capell de vidre
esmicolat.
Senzill pètal per a la corona poètica
de Santa Maria la Major d'Inca
Vós que sou destra
en alleugerir feixos,
massa sabeu que necessitam
la fruita del vostre somriure
per apagar la set
que corseca els dies
d'aquesta somada d'anys
dels pobres mortals minúsculs.
Vaig sospesar la creu,
la vaig trobar feixuga;
tanmateix tot camí i camada
passa per davant ca vostra
i sempre heu tingut
un glop d'aigua fresca
del vostre pou d'amor inexhaurible
per a aquell qui pren alè
a la rebranca del vostre
portal.
Valset de Ciutat
A Ciutat
els palaus són Museus
i els voltants de la Seu,
on les velles parets
i els carrers tan estrets
van d'història amarats,
fan contrast
amb aquells barris nous
on estiren el sou
caramulls d'immigrats,
immigrats arribats
carregats d'il·lusions.
Els avions
empastifen de fum
tot el blau i la llum.
Les gavines del Parc
en el cel fan un arc
i travessen el Born.
Al vell Born
on passegen els vells
hi ha ramells d'estornells
i jardins plens de nins
que enrevolten en torn
del vell Born.
No hi ha temps que no torn,
diu el Born.
I malgrat
els torrents plens de fems
i de les aigües tèrboles
a Ciutat
encara hi ha racons
on parlar-te d'amor
ajaguts damunt l'herba.
Per això
i ho dic amb veu ben forta
té la clau el meu cor
la Ciutat de Mallorca.
Siau qui sou
Gimnèsies i Pitiüses,
mordales d'un mateix cranc.
Pitiüses i Gimnèsies
que les Mallorques formau. Rajoles
d'una fornada, poncelles d'un sol
ramell;
Gimnèsies i Pitiüses,
ales d'un mateix ocell.
Hem passat molta sendera
fins arribar aquí on som,
però la Història ens convida:
Mallorquins siau qui sou!
El vell regne de Mallorques
el voldrien fer bocins,
però això la Historia crida:
Siau qui sou, mallorquins!
Mentre resti una petxina
aferrada a un marès,
Pitiüses i Gimnèsies
no han de menar por a res.
En la nostra llengua, un dia
dictàvem la nostra llei
i la nostra llengua sempre
dictarà la seva llei.
Tot quant un dia ens prengueren
contra pau i amistat,
contra honor i per la força...
ara ens ho han de tornar. No
necessitem cappares
que ens duguin de la mà.
No som nins de mel i sucre
i ens sabem governar.
El vell regne de Mallorques
mai no ens el faran bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!
Per pujar a Lluc a peu
II
Vos trobaren dins sa Cova,
vos trobaren dins sa cova
de la Serra mallorquina.
D'ets ulls de tots sou sa nina,
per això, qui no us estima
bona vela i barca nova.
Fer-me veure allò verd blau
fer-me veure allò verd blau
no ho podran aconseguir;
que jo som molt mallorquí
i, com a bon pelegrí,
de la Verge som esclau.
La Mare de Déu de Lluc
l'estim perquè és moreneta
més que a sa nostra Roqueta
que estimar-la més no puc.
La Mare de Déu de Lluc
l'estim perquè és moreneta.
Mira, mira, mira
s'amaga una estrella.
Mira, mira, mira,
el sol que ja surt.
Mira, mira, mira
quina meravella
és l'alba vermella
i la Verge de Lluc.