Acadèmia Valenciana de la Llengua (València), 2013
Lo tabalet
Febrós, ple de basques, un pobre agüelet,
del llit mig alçant-se, li dia a son nét:
-«Se fa ja tot negre;
tinc por i tinc fred:
repica l'alegre
festiu tabalet.
Com tu, fill meu, era: vuit anys jo tenia;
mon pare -¡sant home!- me va dir un dia:
-"Avui vullc donar-te mon únic tesor".
I al coll me penjava -¡quin goig i alegria!
-aqueixe que anyore tabal d'argent i or.
Prenguí les baquetes amb mans tremoloses;
així que feriren la caixa ductoses,
l'alegre redoble sonà, i llancí un crit:
¡Quan bé repicaven les notes joioses!
Millor repicava mon cor dins del pit.
¡Repics d'esperança, de glòria i de festa,
ompliu, ompliu sempre mon cor i ma testa!
¡Soneu a la vora del meu trist capçal!
¡Sol bé que desije! ¡Sol goig que ja em resta!
Siau de mon trànsit la marxa triomfal.
Vestit tot de pana, i amb pas curt i noble,
davant de mi anava l'altiu donsainer:
quan prop, fent la via, ja estàvem del poble,
soltava jo als aires l'alegre redoble,
i eixia a l'encontre l'estol bullanguer.
Les dones cridaven, lladraven els gossos;
al fi, la donsaina, de tons clamorosos,
les purnes llançava que inflamen los cors:
¡Quin goig quan creuàvem, triomfants i gloriosos,
la plaça enramada de murta i de flors!
La gent, ¡com omplia balcons i finestres!
¡Quants passos ballaven, seguint als seus mestres,
de flocs plens i randes, los vius tornejants!
¡I que moxigangues formaven tan destres,
als muscles dels jóvens muntant els infants!
Rumbosos clavaris -Déu paga estes obres-
bescuits repartien als rics com als pobres;
a vol les campanes sonaven arreu;
i enmig aixecant-se de dos canelobres
sortia del temple, pausada, la creu.
Als nens en los braços alçaven les mares:
en llargues ringleres formats los cofrares,
coberts desfilaven de negres ringots;
darrere, els que porten la llei en les vares,
i els tendres acòlits, i els vells sacerdots.
Enmig de garlandes, de lliris i roses,
¡quan bé resplendien, en andes llustroses,
la Verge divina o el sant titular!
¡I com esclataven les traques rabioses,
i "¡Vítor!" cridava la gent al passar!
Al vespre, ¡que falles!, ¡quins balls!, ¡que alegria!
Mesclant llum i fosca, juntant nit i dia,
per l'aire volava xiulant lo coet;
lo món tremolava, lo cel s'encenia;
i ni un punt parava lo meu tabalet!
Repica, repica, repica sens treua
mon nét: és ma glòria la música teua;
morí mon bon pare; també el teu morí!
Fill meu, en tes venes, renaix la sang meua:
repica sens treua, repica sens fi.
Repica, i mai paren los teus grats redobles;
encenguen alegres en tots los cors nobles
lo sant entusiasme que inflama el cor meu;
i estenguen gojosos per viles i pobles
l'amor de la terra, la gloria de Déu».
Així el vell parlava,
mig cego i mig sord;
lo nét repicava
plorant sens conhort.
De pronte llançava
un crit agre i fort;
a l'avi abraçava,
¡i estava ja mort!
Llorente
Vora els barranc dels Algadins
la teva veu encara es dreça,
i encara és una promesa
de regnes alts i de daurats matins.
Remors de palmes i de pins,
el vers més teu encara avança
i sosté encara l'esperança
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins
per a València es feu de dia.
Font i xiprer, allí naixia
un llarg amor sense confins:
una cançó que duia brins,
en tanta nit, de llums més clares.
I encara està com la deixares,
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins
va ser més nostre el teu accent.
Versos i palmes mou el vent,
i el vent està ple de camins.
València porta sempre dins
la teua veu, feta llavor:
la teua veu clara i millor,
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins
naix un futur ple de collites,
la brisa té el poder dels mites,
s'ompli d'alegres teuladins.
Sense saber-ho et duem dins;
El teu barranc ens creua el cor.
I creix la llum en branques d'or
Vora el barranc dels Algadins.
ENDREÇA
Vora el barranc dels Algadins,
la teua veu més pura i clara
encara sona, vibra encara,
anomenant-nos nous camins:
camins de palmes i de pins,
i d'esperances i esgarranys:
un vell camí ple de pols i afanys,
vora el barranc dels Algadins.
A "El Sueco"
Ton nom, Bernat Baldoví
és de Sueca honor i glòria,
en la valenciana història
brillarà sempre com hui.
L'or més pur del Potosí
ton ingeni derramà,
altre donar-nos podrà
més art, ciència i poesia.
Tu ens donares l'alegria,
lo millor que en lo món hi ha.
He vist brotar...
He vist brotar dels arbres les fulles una a una;
he vist el capoll tendre quan esclatar ja vol;
he vist el cel sens núvols; he vist eixir la lluna,
he vist eixir el sol.
Dolç és amar so els arbres de tots los dolors lliure:
lo món es pinta en l'ànima, com en la mar lo cel.
Després he vist els àngels mirar-me, ¡ai! i somriure
amb sos llavis de mel.
I ja no veig com broten les fulles una a una;
ni veig el capoll tendre quan esclatar ja vol.
Què importa, si no els mire, que ixca en lo cel la lluna,
que ixca en lo cel el sol...
Lo Rat-Penat (fragment)
Era un Rei: los nostres avis
el veren: los cabells rulls;
la mel d'amor en los llavis,
la llum divina en los ulls.
La creu en lo pit portava;
en los combats li donava
Sant Jordi son cavall blanc;
i sa espasa, raig de guerra,
féu fructificar la terra,
regant-la amb heroica sang.
Sempre baix les dures malles
sentiments guardava purs;
com guanyava les batalles,
aixís dictava els bons furs;
era, en pau i en guerra, eixemple
dels grans; humil en lo temple;
ministre armat del Senyor:
tal, admiració dels pobles,
veig en llegendes i cobles
a Jaume, el Conqueridor.
Tot joiós, gentil i alegre,
tot falaguer era en ell;
sols paurós, sinistre, negre,
sobre lo daurat capell,
en lo lloc del real signe,
amb ulls d'esperit maligne,
obrint la gola afamat,
les verdoses ales ertes
estenia, sempre obertes,
l'espantable Rat-Penat.
Era senyal i figura
del combat penós i etern
que en la vida sempre dura,
nit i dia, estiu i hivern;
de la vigilant saviesa
que té sempre l'ala estesa;
de l'indomable valor,
que en guerra traïdora o franca
mai los ulls matiners tanca
per descuit, cansanci o por.
Al vore el signe terrible
sobre el front d'aquell bon Rei,
com si una força invisible
els subjectara a sa llei,
tombaven tots a ses plantes,
i descregudes o santes,
les gents, amb crit general,
clamaven: «Beneït sia
lo Rei que defensa i guia
poder sobrenatural».
En València, ple de glòria,
morí el gran Conqueridor:
mancava-li una victòria,
i la buscà en món millor.
Al vore que els ulls tancava,
lo Rat-Penat, que el vetllava,
tancà les ales també;
mes lo Rei, d'esta manera
(fón sa voluntat darrera),
al Rat-Penat li digué:
«Oh bon servidor! escolta,
escolta ma voluntat:
les ales obri altra volta;
vetlla sobre esta ciutat.
Tot mon amor posí en ella:
valenta, pietosa, bella,
mes Barres per blasó du:
sobre eixes glorioses barres
clava bé les fortes garres
i eixampla les ales tu! ».
Les glòries de València (fragment)
— «Com la gentil sirena, que a la vora
de la mar, que l'aclama per senyora,
entre perles i flors s'ha recolzat,
dorm València en la platja llevantina,
i son front hermosíssim il·lumina
lo raig primer del sol enamorat.
»La guarden dos gegants: Penyagolosa
que, amb corona de boira tenebrosa,
ciny lo tossal rugós, cobert de neu;
i el gran Montgó, la resplendent muntanya
que en lo llumínic èter lo cap banya
i en l'ona clara de la mar los peus.
»Dos rius, amants de sa agraïda terra,
bolquen en ella en la llunyana serra,
entre alegres pinars, les urnes d'or:
lo Xúquer brau, que amb amorosa fúria
s'esparrama en sos camps, i el noble Túria
que, a ses plantes rendit, dessangrat mor.
»¡València meua! ¡Ramellet d'Espanya!
Sols ta grandesa a ta hermosura guanya:
¿qui contarà tes glòries punt per punt?
Quan l'alba apunta de la pàtria història,
ja espanta al món, com la millor victòria,
la flamarada immensa de Sagunt.
»Per tu, lo glavi venjador trencaren
los guerrers lusitànics, i penjaren
l'escut en ton verger enyoradís;
i l'alarb, oblidant en tes riberes
los oasis d'acàcies i palmeres,
trobà en tu son fantàstic paradís.
»Veent-te en sos braços afligida i bella,
lo Cid Campeador, sol de Castella,
vingué a lliurar-te de l'injust afront.
Tu fores sa gloriosa desposada:
nostre Jaume, lliurant-te altra vegada,
la corona real cenyí a ton front.
»Posà en tos muscles, pórpora del poble,
la gramalla civil: en ta mà noble
la Senyera triomfal del Rat-Penat;
en ton gran cor la imatge de Maria,
i en tos bons furs un manament que dia:
"Virtut i llei, justícia i llibertat".
Al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Germans de la gloriosa Catalunya,
els de l'illa daurada i Rosselló,
els d'Alguer, que separa el mar i allunya,
però l'oblit de vostre origen, no;
per a record d'aquest venturós dia,
—per la partida solament amarg—
València una abraçada vos envia,
arborant com penó de germania
la llengua d'Ausiàs March.
[Lo Sant Graal]
Allà molt llunt, en ignorada serra
alça el bell cap lo Montsalvat gloriós;
hi ha en son cimal un temple, i en la terra
no es veu ningú més gran i més hermós.
Una copa hi ha en ell, de virtut rara,
guardada com tresor el més preuat,
tresor que un jorn als h'mens, purs encara,
pels àngels del Senyor fon abaixat.
Cada any, del cel davalla una coloma
per renovar sa gràcia i esplendor.
¡És lo sant Graal!, i son potent aroma
dona a sos cavallers sagrat ardor.
Aquell que té la glòria de servir-lo
gotja un poder estrany i sobrehumà.
Mai les arts de l'infern podran ferir-lo;
sa mirada, només, el mal desfà.
En sa gloriosa i benhaurada empresa
defensant la virtut, l'honor i el dret,
no perdrà sa invencible fortalesa
mentres sabut no siga son secret.
Tots, al lluitar en eixa noble guerra,
lo misteri paorós devem guardar;
qui una paraula d'ell diu a la terra,
al punt mateix la deu abandonar.
Ja sabeu tots la desitjada història.
La llei, en mi, complida té que ser.
Mon pare, Persifal, reina en sa glòria;
soc Lohengrin, son fill i cavaller.
[Present de flors]
[Homenatge de germanor]
Ou, Alacant, València vui t'envia
un present de ses flors
en senyal de sa grata germania,
en fe dels seus amors.
Tu sempre fores noble, sempre bona,
i tens un sentiment
que a ton front ciny esplèndida corona,
lo sant agraïment.
Entre to monuments vore m'agrada
(potser és el millor)
la tomba augusta sempre venerada
d'un gran benefactor.
A eixa tomba, donant lliçó i exemple
als propis i als estranys,
vas generosa, com si fos un temple,
a pregar tots els anys.
València vol posar en aixa llosa
les flors que ara te du,
per si pot ser aixís més agradosa
l'ofrena per a tu.
Entre eixes tendres flors, plens d'alegria,
mos pobres versos van;
i si no puc donar-los poesia,
ells de son dolç aroma la pendran.
Íntima
(En el meu hort de Museros)
I
Com si d'ahir fóra, ho estic veent encara,
i era l'any setanta del sigle passat.
Este bosquet que ombra nos dona als dos ara,
per nostres mans pròpies fon llavors plantat.
Amor, ¿te'n recordes? Era temps de guerra;
allà, lluny, sonaven renills, clams i trons;
i sotraquejant-se cruixia la terra
al pas de tants d'hòmens, cavalls i canons.
Tu em dies, clavant-me tos ulls amorosos:
—«En mig d'estes murtes, plantem dos llorers».
I jo, sens atendre't, amb ulls mig febrosos,
llegia i llegia los públics papers.
En foc encenent-se tes ninetes blaves,
i amb lo breu enfado que tan bé t'escau,
els ulls me prenies, i aixís me parlaves,
tornant a ton rostre la ditxa i la pau:
—«Alça el cap, contempla la claror del dia
que de goig i glòria ompli el món sencer;
escolta amb quin ritme de dolça harmonia
les palmes agrunsa lo vell datiler.
«Este hort és un temple: són voltes les branques;
l'aucellada, orquesta; incensers les flors.
Mira volar juntes les colomes blanques,
exemples donant-nos de constants amors.
«Si engulen imperis afraus espantosos,
¿què ens cal a nosaltres, lluny d'eixos perills?
¿No sents quin bon flaire fan nardos i roses?
¿No veus quant gojosos corren nostres fills?
«En este hort ombrívol, debaix d'aquest arbre
oixquí tes primeres paraules d'amor.
No té fonts superbes, ni estàtues de marbre;
mes, per a ta esposa, no hi ha altre millor.
«Quant mes amagada, la ditxa és més dolça.
Bell palau nos dóna nostre humil verger;
tenim a les plantes catifes de molsa;
garlandes florides tenim per dosser.
«D'allà, de la serra, trossejant la roca,
per a una muntanya pedres nos han dut;
alcem la muntanya, i si al cel no toca,
és que fer una altra Babel no hem volgut.
«Voràs tu com pugen ses aspres dreceres
los quatre fills nostres, llançant triunfals crits;
davant dels seus passos serà, com si ho veres,
gegant Himàlaia; ¡són ells tan petits!
«També de la serra portem uns pins tendres;
com ells, quatre sien, i tinguen son temps;
aviat hem de vore ses branques estendre's,
i els infants i els arbres tots créixer ensems».
Mentres dolça, dolça, tu aixís me parlaves,
allà, al lluny, sonaven renills, clams i trons;
i mirant jo estàtic tes ninetes blaves,
deixava sens ànsia tronar els canons.
La barraca
Com la gavina de la mar blavosa
que en la tranquil·la platja fa son niu,
com lo nevat colom que el vol reposa
de l'arbre verd en lo brancatge ombriu;
blanca, polida, somrisent, bledana,
casal d'humils virtuts i honrats amors,
l'alegre barraqueta valenciana
s'amaga entre les flors.
Baix la figuera, on los aucells de l'horta
canten festius l'albada matinal,
al primer raig del sol obri la porta
i als aires purs del cel lo finestral;
i com la mare cova a la niuada,
les amoroses ales estenent,
pobre trespol de palla ben lligada
la guarda d'un mal vent.
Quatre pilars, més blancs que l'assutzena,
formen davant un pòrtic de verdor:
corre sobre ells la parra, tota plena
de pàmpols d'esmeralda i raïms d'or;
a son ombra, lo pa de cada dia
repartix a sos fills lo treball sant,
i en la taula la pau i l'alegria
les flors van desfullant.
A un costat obri el pou la humida gola;
i perquè tinga perfumat dosser,
la garlanda de flors, que al vent tremola,
estén sobre el brocal un gesmiler;
i per la franca porta mai tancada
les flors despreses i el flairós perfum
a dins penetren, en la dolça onada
de l'aire i de la llum.
Pengen del mur l'aixada i la corbella,
que a terra fan doblar lo suat front;
lo pulcre canteret, que la donzella,
encorbant lo braç nu, porta a la font;
i plena d'harmonies misterioses,
la guitarra, que ensems gemega i riu,
a la llum de la lluna, en les gustoses
vetlades de l'estiu.
Allà dins, entre alfàbegues florides,
en lo corral, baix l'ample taronger,
mormorejant pregàries beneïdes,
la mare agrunsa a son infant darrer;
i al cim de la cabanya, fent-la un temple,
santificant sos gojos i dolors,
obri eterna la creu, per digne exemple,
sos braços protectors!
Tot riu entorn: va l'aigua cristal·lina
corrent entre pomells de lliris blaus;
sorolla dolçament la mar veïna;
mouen els arbres ventijols suaus;
i si el fillet dormit a la mamella
mira l'esposa i calla, ou a lo lluny
llarga cançó de l'home, que la rella
enfonsa amb valent puny.
¡Barraca valenciana! ¡Santa i noble
escola del treball! ¡Modest bressol
del que nos dona el pa, laboriós poble
curtit pel vent i bronzejat pel sol!
¡Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu, perdut en mig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!
En tu naixqué l'hermosa campesina
que tot lo món contempla embelesat,
llauradora amb aspecte de regina,
plena ensems de modèstia i majestat;
la d'ajustat gipó i airoses faldes;
la que el foc de l'Aràbia du en los ulls;
la que clava amb agulles d'esmeraldes
los negres cabells rulls.
La que la roja fraura, al rompre el dia,
cull una a una; i en brillant pomell,
que la mateixa flora envejaria,
junta el gesmil, la rosa i el clavell;
la que desfulla la frondosa branca,
aliment de l'insecte filador;
la que als rossos capells, cantant, arranca
la sutil fibra d'or.
En tu naixqué, company ben digne d'ella,
sobri, sofrit, lleuger, fort i lleal,
el que en l'aspre guaret clava la rella
i obri a l'aigua corrent fonda canal;
el que sembra el bon gra i l'arbre talla,
i en l'almàssera extrau l'oli més fi,
i amb incansable peu follejant balla
en lo trull ple de vi;
el que, enflocant son haca voladora,
la joia guanya, que a la nóvia du;
el que fa refilar a la sonora
citra, en les nits d'albades, com ningú;
el que, per a defensa de la terra,
lo vell trabuc despenja del trespol,
quan per l'horta, donant lo crit de guerra,
retrona el caragol.
En tu naixqueren i ditxosos viuen:
per a ells, lo món que veuen no és més gran;
com los aucells que moren on aniuen,
en tu bressol i tomba trobaran.
Ton lluminós fogar és sa alegria;
a sa dolça calor són forts i rics.
¡Guarde-los bé ton ombra, nit i dia,
de tots los enemics!
Guarda els infants, que baix de la porxada,
amb lo jònec valent juen sens por;
guarda la verge, que en la nit callada
escolta la cançó que li ompli el cor;
guarda la mare, ardida i jubilosa;
guarda el pare pensiu, que es cansa ja;
guarda el pobre vellet, que al peu reposa
de l'arbre que plantà!
Guarda-los de la pluja i la tempesta
per a que dorguen sens dubtós recel;
guarda-los de la fam i de la pesta,
del foc dels hòmens i del llamp del cel.
Guarda-los bé dels esperits malignes;
de les llengües de serp dels mals veïns;
guarda-los bé de temptacions indignes,
de pensaments roïns.
I sobre ses victòries i fatigues,
sobre el goig breu i el treballar constant,
sobre el camp pedregat o ple d'espigues,
sobre la taula buida o abundant,
sobre el ball de la boda desitjada,
sobre el fúnebre llit, banyat en plors,
estenga eternament ta Creu sagrada
los braços protectors!