Obres completes 1. Poesia [Foix]

Edicions 62 (Barcelona), 1984

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 278
Indret: Casa del rellotge (Sitges)

Feliç el just que sap oficis nous

A Josep Carbonell i Gener

Feliç avui qui gaudeix dels alous
Amb trenta focs, i bat amb propis trills;
El llaurador que rastreja els seus bous
I el feu pairal amb rialles dels fills.

Feliç la selva espessa de renous
I el mas fornit de forments i de mills;
feliç el just que sap oficis nous
I, vigorós, fa justa entre perills.

Feliç també el pilot de mirar dur,
Mestre dels cels, per a qui el món és u,
Tot delejant de conquerir els estels.

Feliç qui amb fills, alous i bous sap dur
Més alt que tots el penó dels seus zels
I en verb natiu ajusta un rim segur.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 99
Indret: Terramar (Sitges)

Si, el negre i el carmí; -sóc de borra,
Tu, ni bicorne ni groc, qui ho ha dit:
Cuita, pinta't de blau, de rosa un pit,
I enfonsa els peus amb mi en tèbia sorra.

Prou ta germana clama: -És salmorra!
Quin sol! Endinsa't més, dalí, dalit;
Ja ens banyarem de lluna si fa nit,
I amb dits d'argent, jugarem a la morra.

Que si un fox, o Mozart? Rècord de braça!
Dóna't tota a la mar, i fes el crol
Mentre un vol de gavines tapa el sol.

Capbussa't; carbonós, passa Neptú
Ple d'estels i flairós, tibat i nu,
Fitora amb flors i una tendra veuassa.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 89
Indret: Terramar (Sitges)

Tirem ençà, vers el cap de la vila;
No tem l'areny ni el fort del baterell.
O, vestits d'or, riba enllà: El solell
És l'embruix meu i el teu amant, Camil·la.

Bramula el mar i exalta la cabila
Dels nus a pèl, amb cants: llarg cantarell
De llums i sons. Amb tu fins al niell
I el seu nimfeu, tots sols: Cap déu vigila!

Colri's cascú, ets formosa i adorn
El cos encès amb tebi codolell
I terra i cel i mar són flam - (Botorn;

Boneix l'abell.) Ets negra i sang: Cap born
No em sap vençut, amor. -Porta el frenell,
Fica amb trident el diable al cubell!

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 306
Indret: Cementiri (Sant Cugat del Vallès)

A l'hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s'emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s'assosseguen...
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l'etern en l'ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.

Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgines: 221-223
Indret: Plaça de la Vila (Prades)

Si jo fos marxant a Prades

Si jo fos marxant a Prades
—A les boires de tardor—
Per guardar-vos de glaçades
Us donaria flassades
I caperons de castor.
I, per guarnir la pallissa,
Les figures de terrissa
On Vós vestiu de Pastor.

O pagès, amb deu vessanes
I mas propi a l'Aleixar,
Amb pous gelius i fontanes,
Tindríeu les avellanes
Que amb Vós voldria ensacar;
I, per cremar a la brasera,
La llenya que cap a l'era
Amb feixos de mal comptar.

Si fos l'hortolà que ensella
I em mira si vinc de dalt,
On la Verge té capella,
I em pregunta amb meravella:
—Què escrius al fosc de l'hostal?
Amb sarris de nous i figues
Saltaria rec i artigues,
I esperaria el Senyal.

O el pescador en mar coberta
Que surt tard, com és costum,
Ull clarós i xarxa oberta
Quan bolla la mata oferta.
I mira el vent on duu el fum,
Us portaria, d'albada,
Llobina, verat i orada
Frescosos de barca i llum.

Si fos pilot de passatge,
I vencés el Temps i els vents,
I a la ratlla del coratge,
D'un Més Enllà fes imatge
Amb Terra i Cel romanents,
Per Vós faria valises
D'aures antigues i brises.
I estranys i novells piments.

O escafandrer en cala aspriva,
I amb aire pur als flascons
M'afonés a la Cativa
I a la llum que l'alga aviva
Llevés els tresors del fons,
Us els duria, mà fosca,
Amb sals a l'àmfora tosca,
I polsim dels galions.

Si fos panicer dels frares,
Als afores de Riells,
Couria fogasses cares
Prou farcides de mels rares,
I pinyonats a garbells.
Vindria a fer ballmanetes,
I a omplir la post, de puntetes,
De flaons i de crespells.

Però no ho só! Tinc cabana
I llibres, pertot, en feu;
Faig el sord a la campana
—O bé escric a l'altra plana
De la Llei que Vós dicteu.
Us duc només l'esperança
Que, Contrast de la Balança,
Alceu els ulls i em mireu.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgines: 172-173
Indret: Els Torrents de Lladurs (Lladurs)

El meu país un roc...

A l'estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fadiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una centrada
On el temps no té plomada
Ni l'home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç  i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
So el darrer d'una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi son, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Molls del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 255
Indret: Molí de Foix (Olius)


EL MISSATGER VA VENIR VESTIT AMB GRANOTA DE MECÁNIC I EM VA ENSENYAR, SORRUT, UNA DAGA AL MÁNEC DE LA QUAL Hl HAVIA INSCRIT EL NOM DE LA DONA QUE ENS ENGELOSIA. EL VAIG PLANTAR AL TRENCALL DEL CAMÍ QUE PORTA A LES FERRERIES I, ENTRE DOS LLUSTRES, ME'N VAIG ANAR A RUIXAR ELS CEPS DE CALÇ.

Fuges de tu, missatger que em provoques
A les fonts de la nit, i em mires i em malfames,
Els ulls emmetzinats amb fums de ferreria
I el puny fíbrós que estreny l'arma proscrita.
Tu saps qui es la qui encorda els qui llauren
Feiners, a sou de fam, quan vessa la resclosa
I el del Castell s'embosca amb la llanterna
Ple de pecat, i blasma, altiu, el Nom que invoca.

Nada al molí on fermenta la grana,
Vagareja pertot on l'ocellot s'ajaça
I tanca els ulls a la claror dels arbres,
O s'ensota a l'espès de les falgueres
I envolta el tot amb freda pelleranca.
-Vés-te'n, enamorat; la nit no és misteri
Pels qui plantem a les prades obertes
I collim, a ple sol, parcers de conreria.

Retorna a tu, emissari dels somnis
De qui fabula sola a les lluors darreres
I es banya a la ribera on el perjur acampa.
Acuita el temps, i esventa bri i pellofa;
Deixa que al tard, quan tornen les qui cremen
Les herbes benflairants, i canten i somriuen,
M'enfili dret a les feixes més altes
I ruixi els ceps de calç, perquè s'escalfin.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 279
Indret: Torre de les Hores (Solsona)

Teu, al jaç teu, l'esperit mou raons

A Mercè Rius

Com el moixó que el fred arramba al pi,
I s'arrupeix, i del vol perd l'avés,
Un matí fresc, sota tebis dossers,
Brescaves mel als fondals del coixí.

Il·lús de mi! Tot flairant garrofí
Per places breus i encimbellats carrers,
Torno d'on vinc, i só el propi confés:
–Amo l'amor, o el mar, o el pur gaudir?

Teu, al jaç teu, l'esperit mou raons,
I, com qui res, em faig clamant de Déu;
Tot sol, on la mar lleva és país meu.

En platja llarga em cal fre, no esperons:
Llum i signe són un, i tot m'és lleu,
I acabdillo la host i els gonfanons.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgines: 426-427
Indret: Parc de la Mare de la Font (Solsona)

En Mèlic, dels Torrents

De temps que sentíem contar que la casa d'En Mèlic —el qual en vida dels avis feia prodigis— tenia l'entrada pel Claper d'Amunt ja ens planyíem d'haver-hi anat. Tants de rocs feien la passa curta i el camí perdedor. Ni percebíem el temps. Talment com sota el pont de l'estret del Cardener, a Vall-llonga. (Quants de dies, quants d'anys per a arribar-hi sense infrangir la llum ni passar les duanes?) Tot d'un plegat, quan ja gairebé no teníem esma per tornar-nos-en, hem vist en Mèlic dels Torrents, alt, secallós i peugròs, davant nostre, sense pompa ni vanitat aparents. Amb força de precs ens ha acompanyat al seu estatge i ens ha dit d'entrar-hi. Tot hi era rústec, i una cortina de teranyines amb espurneigs de tenebra n'allunyava el parament. Només concret, real, hem vist, damunt una possible taula, una bossa de cuir gravada amb dibuixos corniformes. A alguns ens ha semblat que en Mèlic escantellava l'engrut de la pipa amb la mà dreta mentre amb l'esquerra atiava el foc d'un braser muntanyenc. La brutícia que endevinàvem a les parets obria a la mirada paisatges amb timbes i espadats vertigino­sos, i amples i il·limitades boscúries de pins esbrancats. No ens hem parlat gens, i ens miràvem refiats i malfiats alhora. Hem gosat avançar fins arran d'un cortinatge fastuós, de rica estofa carminada, el qual amagava l'entrada a l'alcova. N'hem separat les dues ales —en Mèlic feia com si no ens veiés o com si volgués somriure— i a la paret del fons hem descobert una pintura emmarcada d'or i de pedres precioses. (...Uccello? Della Francesca? Giorgione?) Els ulls del personatge emmarcat em miraven i em perseguien com el de sant Ignasi, de la Cova. Tot reculant hem vist que era la testa de l'Abellidor, escrutadora, turbulenta i inquisitiva. En Mèlic creixia davant nostre a pams evidents, li brollaven dits i més dits a totes dues mans, i tot d'ulls li florien a la cara. Hem retrocedit arronsats i senyats, i hem sortit. Del fons de la cisterna pujaven remors d'aigües fosques i de veus confuses. Hem tirat, corrents, amunt, cap al cim d'un turó. Tot hi era lluminós i definit, i érem presents a tot arreu, com si planéssim a vela. Hem vist, com si fossin a tocar, en Feliu i na Balbina que folgaven, purs i joiosos, a les frescors de la Mare de la Font; el noi de la mestra, tan ganàpia, que ensacava fruita de l'hort del proïsme; el metge com s'afanyava a amagar metzines de preu enflascades clandestinament i lligams amb receptaris del temps d'Arnau de Vilanova; la noia de la botiga —la Pepis—  com s'esforçava, pitrera nua, adés rient ara parrupant, d'escanyar el promès, que es resistia. Pertot, per valls i munts, el foc, el crit, el clam, la crispació i l'orgasme forçaven les fronteres. Ja els dits generatius d'en Mèlic i els seus ulls que provoquen la Nit feixuga, enxarxaven cossos i estels. Un capellà de la rodalia, disfressat de motorista, amb el cap estranyament giradís, entaforat sovint allà on l'esquiven, invocava el no-res al peu del cercle màgic. Però, ja a l'altre vessant, nosaltres érem minyons de cor novell en una aurora de molins d'aigua i forns de vidre.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 212
Indret: Font de la plaça (Torà)

Hi vam anar pel call de la sagrera
Per fer més dret, quan tornaven els bous
Del comellar, i arbres i brins, i els sons,
Cedien, purs, al plany de la riera.
Tots érem uns en la pàl·lida espera
Del camí Ofert, a la flor de les fonts
Perseverants al vesprejar dels rocs,
Del tronc fratern i l'arrel missatgera.

—Tants de camins, i una sola drecera,
Dèiem amb aires del precepte Nou.
Vam passar el pont que entre foscors bruixades
Salva, feixuc, els somnis dels torrents
Remorejant de segles, i castells
Als pics extrems amb estrelles glaçades.
Vèiem pertot les tenebres arcades
En el congost, amb prodigi de neus
I fred de llops; o passatges secrets
Al trull golut, amb llunes emmurades.

—Tants de vials, i una sola passera,
Cantàvem, fort, amb lletra de la Llei.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgines: 212-213
Indret: Plaça de l'Església (Torà)

Tantost un rònec a la rosta dura,
Entre erms marrits i delmes penyorats,
Ens emboscava a tots amb vents terrals,
I de mujada i fruits fèiem usura.
Al moradís dels cims, érem figura
De batlle i saig, i ens somrèiem, cabdals,
com si el veguer ens comptés els focs poblats,
Nats de la carn i de la carn ventura.

—Tants de censals, i una sola pallera,
Va dir el més vell amb veu d'eternitat.

Tantost un crit cremós aforestava
L'Única Nit, i el clam de tants, submís
A l'absolut del temps, ens feia ardits
I en Ell romàs, cascú el germà estimava.
Tot era joia pel qui confiava,
Muntanya enllà i a la claror dels pits,
En Qui és nat, i aigua, sang i esperit,
Tots tres en un, la Unitat preservava.

—Tants de mots folls, i una paraula vera,
L'un diu a l'altre, recordant l'Escrit.

I el de la fleca de costat de l'era,
I el de l'hostal, que viu muralla amunt,
De caperons cofats, van veure, lluny,
L'ull dels deserts amb flocs de primavera.
Tot era palma a la vall que arrecera
La Flor i el Fruit al graner d'un casull;
Embriagats per l'olor de la llum
Vam saber el nom del fust que ens allibera.

—Tant flairar rastres, i una sola espera:
Veure El Qui És en una hisenda d'astres.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgines: 206-207
Indret: Església de Sant Vicenç de Foix (Lladurs)

Si l'altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas,

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l'escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l'escarràs.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L'Hindú i l'Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l'estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l'oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 43
Indret: Escocell dedicat a J. V. Foix (Poblenou, Sant Martí) (Barcelona)

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca.
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgines: 294-295
Indret: Tomba de J. V. Foix (Les Tres Torres) (Barcelona)

Tota amor és latent en l'altre amor; tot llenguatge és saó d'una parla comuna; tota terra batega a la pàtria de tots, tota fe serà suc d'una més alta fe (fragment)

Ramon Llull i Joan XXIII

Lleveu-vos, drets, els qui aneu a palpentes

i els qui us traïu amb crides i proclames;

redreceu-vos, oh noies!, de tan nues captives,

dòcils i fàcils al jaç; de les mentes.

Vosaltres, els nafrats en un combat de bruixes

enllà del mur del son; els sedecs de querella,

que sanguegeu a la brasa dels brucs

quan un flam sense foc d'un no res fa guspira;

i els qui deliu mons nous: —Eixiu de la caverna

on us feu por, i ploreu, i sangloteu,

i ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila!

Redacteu, escrivents, les noves d'aquesta hora

i planteu els pasquins a les parets claroses:

"Tot serà lliure en una terra lliure,

i radiant, en un calanc d'esponges;

tot serà bell, avenc, còrrec i duna,

i l'home, sense por, sense arma ni muralla;

tot serà pur al sorral de les platges

que irisen amb tints nous la Vall del Viure.

Tota amor és latent en l'altra amor,

tot llenguatge és saó d'una parla comuna,

tota terra batega a la pàtria de tots,

tota fe serà suc d'una més alta fe

quan Joan i Ramon i els qui amb ells fan miralla,

obriran el portell de les rescloses

i naixerem, fulgents, al fresc de la font viva."

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 300
Indret: Bocaccio (Sant Gervasi-La Bonanova) (Barcelona)

Els de la coromina de dalt... (fragment)

Són els del Camp d'Amunt, dellà la Coromina:
jactadors i plorants, i farfants i jussans
—al mercat, a la farga i als afores,
o a l'engrut del bocoi i de la tina—
planten papers pertot
i amb lletra de poc gruix diuen: —Això s'acaba...
De sol a sol,
i a cavall de llur moto bridada,
esquiven pluja i neu, i acceleren les hores
mentre el poncem s'ensucra a l'almivera
i al peny extrem arrela el pi.
I enllà dels prats on el goig persevera
i del foc abrasant que afina els cossos,
tots ells crepuscle i nit,
beuen sucs boreals, i:
ara ballen
com qui encubella, a l'endeví,
o folguen, maljaents, amb mossa entregirada.
En llurs ensonyaments, damunt papers espessos,
pinten i escriuen amb polsina d'ossos
i vermells degradats amb tous de musc.
Lloen l'efímer i exalcen l'imprecís
en escrits matussers, a la plebs dels diaris,
i en un dia divís,
amb sorra humida i sal edifiquen llur vila
—que de lluny aparenta un mol·lusc—
i, gallejants, s'hi enclosquen.
Nosaltres,
els dels Quatre Cantons del carrer de la Creu,
—davanters i saguers, bards i flabiolers—
llevem negrors d'armaris i consoles,
airegem draperies pompeianes
i pedres de tot puig amb empremtes toscanes,
i plegats, amb vent prim, i ensems a soles,
alliberem les hores del batall.
I al llindar de la fosca,
quan les amants s'alcofollen i estiren,
i ajusten llur nuesa als fondals del mirall,
fem paret al rellotge amb obra tosca.
Nosaltres,
vells i novells alhora,
presa del que és i amb aire de firaire,
llegim versos antics i escrits dels qui vindran,
com si fossin d'avui,
a la cambra més gran de cal paraire.
Lloem el permanent i exalcem el constant,
oberts els ulls a l'estrella novella
i el cor vagarejant
per llacs i clots vetusts i fullareda densa.
I amb força de raons i d'escriptures,
pertot i arreu on la rosa esbadella
i on crespa l'aiguallum entre blavors,
diem, francs i fiats: —...Tot just comença.