Edicions 62 (Barcelona), 1985
Toros a Cervera!
Acaben (...) de donar-nos una nova que fa lleu el nostre comentari: a Cervera, la històrica ciutat segarrenca, anuncien també unes corridas de toros per a aquests dies. A Cervera els "toros" no són, que jo sàpiga, cap costum establert anys fa com a Cardona, Vic, Ripoll, Olot o Figueres. A Cervera els "toros" hi són d'importació recentíssima, i el propòsit de celebrar-hi la corrida COINCIDEIX amb l'aprovació de l'Estatut. A Cervera hi ha ciutadans de coratjosa història, vells republicans pimargallistes antany, salmeronistes en 1906 i catalanistes avui que se'ns han acostat per mostrar llur disconformitat amb el propòsit d'alguns incauts, acabdillats per algun patxec i algun botifler rancorós, de renovar precisament ara un intent fracassat: acostumar la gent de la Segarra austera i arreluda, al flamenquisme tauròmac. En protesten com a federals i ens ensenyen uns texts de Pi i Margall nobles i actuals. A Cervera hi ha també una joventut renovada i renovadora, que creu que la celebració en aquella ciutat d'una corrida de toros és una ofensa a la moral del país que tant s'ha esforçat per reivindicar la seva fidelitat a la causa posada en entredit històric. Un grup de joves cerverins diuen en visitar-nos: "A l'estigma de la Universitat en aquests moments decisius hi ha qui hi vol afegir el de les corridas. No passaran..."
No passaran! No; a Cervera no s'ha de córrer el bou perquè precisament ha arribat l'hora de restaurar l'autèntic i d'adaptar-se a l'ideal que en el cor i en la voluntat s'han forjat els patriotes de tots temps. Una manera de restablir és evitar, per a la formació de noves generacions, tota defallença.»
La palmeta de "Don Salvador"
No és la primera vegada que a la nostra ciutat s'homenatja públicament un mestre d'escola. No ho és tampoc que a la festa hi concorrin tots aquells que van rebre el benefici d'un ensenyament primari al qual deuen llur primera formació cultural. Menys encara ho és que l'acte es desenrotlli efusivament amb abraçades dels vells amics retrobats, la sorpresa de topar-se amb tantes cares afectuoses per l'evolució dels anys que "ningú no diria que fossin ells" —calbes inesperades, ulleres de gruix, bigotis caiguts, cabells grisos—, o que tot plegat agafi un to sentimental i ploriquejant. A Barcelona, a Bordeus, a Milà, a Anvers, a Berna, "la vida es així".
Amb tot, en aquesta època de renovació pedagògica, de reformes escolars ardides, d'innovacions radicals en els mètodes d'ensenyament, l'homenatge té una valor documental. Tots els qui coneixen les característiques de l'escola primària tot just fa vint anys i que per amor a l'estudi o per deure professional han seguit el procés de formació de l'escola nova, de transformació continuada dels vells conceptes pedagògics, poden constatar aquesta realitat: un grup important d'homes fets —universitaris, mestres d'obres, artistes, industrials, obrers— s'apleguen per honorar la memòria d'un dels mestres d'estudi més temuts per la rígida aplicació damunt les mans tendres i porugues dels infants d'una tanda respectable de palmetades. Tècnicament impecables, cal dir-ho, però rabiosos i coents. No hi valien ni l'oli estès preventivament damunt la mà, ni el vinagre, ni el pèl de cavall ni la saliva dejuna, ni altres receptes que els infants es deien a cau d'orella. La palmeta de "don Salvador", misteriosament irrompible, va fer aprendre durant molts anys a dotzenes de nois del poble molta de gramàtica, d'aritmètica, de geografia, de cal·ligrafia i d'urbanitat. No sabem si la mateixa ciència hauria "entrat" emprant els diversos sistemes educatius propugnats avui. Però aquestes el segon o terç homenatge dedicat a Catalunya a mestres vuitcentistes coneguts per llur fervor a alternar l'ensenyament amb una científica aplicació de la dura palmeta. És cert també que els alumnes afectats pels excessos d'ira pedagògica" dels esmentats mestres són els més engrescats a recordar-ne i a honorar-ne la memòria. I encara és cert que altres mestres contemporanis, més "apostòlics", innovadors i generosos en el tracte amb els infants, adversos a la disciplina tradicional i partidaris de la disciplina conquistada lliurement per l'alumne, han estat oblidats pels vells deixebles, i s'han tornat barbablancs o han mort sense que ningú no en fes memòria.[...]
Alguns mestres vuitcentistes consideraven la verga com un instrument indispensable per a la disciplina escolar.
I potser és el record d'aquesta verga que fa tan sol·lícits els vells alumnes en els homenatges pòstums als mestres públics. La palmeta de "don Salvador", si més no, ha reunit sota el seu record el bo i millor dels seus antics deixebles "palmetitzats".
Els partidaris de l'escola nova, de l'escola social, els montessorians, els idealistes de les joves generacions, els qui tan coratjosament creuen avui, com va creure Baldiri Reixach, en l'alta missió del magisteri, sabran interpretar millor que els profans el fet que hem transcrit.