Editorial Selecta (Barcelona), 1990
Moltes vegades m'he preguntat si, per sa seua situació, s'haguera pogut trobar un punt millor que aquell escollit per establir-hi s'antic col·lègit, i vaig trobar, estudiats tots els contorns, que no n'hi havia un altre més favorable que aquest. En primer lloc, s'abundància d'aigo a causa de ses veïnades fonts Coberta i de Sant Ramon; segon, sa meseta que domina una gran vista, i per altra part i gràcies a un putxet que hi ha part damunt, enterament resguardada del perill dels penyals que puguen caure, rodolant, des de ses altures, els quals prendrien per un dels dos saragais veïnats; i s'abundor de terreno planenc que s'estenia cap a s'actual Son Gallard, llavores un bocí de Miramar, apte p'es conreu i que, a causa des seu fondo d'argila fresca, era molt apropiat per conreuar-hi arbres, singularment oliveres.
Tan sòliament Son Marroig per sa seua situació amb sa vista fins a sa Dragonera, me pareixia incomparablement més hermós, emperò a sa senyora de sa família Cortey, la qual era rica, li agradava allà molt, i els seus fills vivien així com era costum antigament a Mallorca, molt senzillament i per lo mateix tenien poques necessitats. No era per lo tant cosa fàcil s'adquirir-lo. Però a la fi, i vegent sa ganància que tenien amb sa venda, se deixaren persuadir. Quedava emperò separat per Son Gallard que estava enmig del reste dels meus territoris.
Volguent arreglar un poc Son Marroig, vaig isolar sa torre antiga, fent-li peu, destruint a barrobins sa penya damunt la qual hi estava assentada la cuina de l'amo, de ses males casetes véies, que arribava fins an es penyal, del que encara es veuen restes, davall es lledoner, prop de s'era.
Vàrem fer sa casa nova, per la qual mos regírem per ses proporcions de sa véia dels senyors, que no era molt propi per fer-la fer de "pendant" amb sa sala qui les havia de juntar.
Dins sa torre de Son Marroig hi ha una porta d'aúsina molt reforçada i a dalt hi ha encara un petit canó; sa curenya la vaig fer jo, conforme a veis modelos de Venècia.
És tradició que va esser de Son Marroig, d'on fou robada pels pirates berberiscos, sa darrera dona, a sa costa nord de Mallorca. Era una senyora de sa família Marroig, de Sóller, i no se tornà sebre res pus d'ella. Pareixia que aquella torre duia encara impresos els records d'aquells temps damunt ses seues véies murades i darrera els seus matacans.
Els coloms de Son Marroig los vaig treure jo mateix des niu, dins una cova de Cabrera, i agermanats amb coloms qui los diuen torrers, varen tornar ximples, si bé tenen encara sa qualitat de fer llargues volades com els salvatges.
Es templet fou labrat a Seravezza, prop de Carrara, imitant es que hi ha damunt s'illeta plena de flors des jardí Pallavicini, a Pegli, prop de Gènova.
Ses pites que abunden pels entorns varen esser duites de Sa Pobla, a on un temps servien de bardissa per senyalar ses partions, emperò molts les arrencaven perquè xapaven massa els camps veïnats.
Dins es figueral de moro hi havia plantes molt véies amb bocins de tronc gruixats com a quarterons. Déu sap quants d'anys devien comptar! En el contracte d'arrendament dels senyors hi contava, entre altres condicions, "i mos deixaran menjar figues de moro tantes com voldrem"; pareix que les tenien en molta estima. Però poc a poc es barrobins que allà prop feien, ocasionaren a les figueres gran perjui; ses branques, ara una, ara s'altra, queien i per altra part sa mateixa veiura de ses plantes, tot, ocasionà es derruir-se es figueral de moro.
Per fer aquell mirador gran, amb dos torreons, de Son Marroig, que a causa d'haver-hi es galliner en es peu des primer torreó, dins sa reconada, li posàrem per nom Mirador des Galliner, férem sa pedra alt i baix i duguérem tota sa petita part de terra que hi havia, de dalt, i omplírem amb reble tot lo buit de baix a fi d'alçar sa part de fora per posar-la a nivell; en aquella terra nova, tota duita a senaiades, hi vàrem plantar pins vers que s'han fet molt bons.
Dins sa marina de Son Marroig, prop d'aquelles marjades a on hi ha sembrats ametlers, hi havia un pi molt gros, crec que el més gros de tots els qui creixien a sa costa de tramuntana, no parlam de pins vers. Un dia de moll, amb una gran ventada va caure i allà mateix poc a poc se desfé tot.
Vaig demanar si hi havia un hostal a on hi pogués romandre, i me digueren que prop de la iglésia un homo tenia una taverneta i hi vàrem baixar per un carrer mal empedregat. Era un homo vell que se deia Marió i yenia una cambra tota sola amb un gran llit que mos va posara sa nostra disposició. Ses bísties, emperò, les havíem de posar a una altra banda. Jo les volia abeurar primer quedinar.lis menjar, i vaig tenir que tirnar per amunt fins a s'abeurador i pujar en fosca tota sa costa, i ara sí que va anar bé!
Molta de gent va venir a Miramar després que va esser restaurat i trepitjaren ses pedres véies mal forjades de s'entrada, a on tal vegada ressonaren ses petjades des fundador. D'un tot sol, d'entre els molts que hi vengueren, sia feta memòria: des mossèn Cinto Verdaguer. Vàries vegades havia vengut a passar uns quants dies amb mi; li agradava molt sa pau d'aquestes altures. Sa vida senzilla de la Beata Catalina el cautivava i volia escriure un poema inspirat en ella. Déu sap quina font d'inefable poesia va quedar oculta! Sa darrera vegada que vengué, un vespre que se torbava de venir-me a veure, com tenia de costum, vaig anar a cercar-lo.
—¿Què fa aquí a les fosques, D. Cinto? —li vaig demanar.
—Estic, me respongué, mirant els estels i en ells veig tota sa grandesa de Déu; me pareix que me parlen i no me cans de mirar-los.
Seia tot sol devora sa finestra, i sa nit calmosa i clara reinava damunt ses oliveres véies i ses heures tremoloses amb s'alè de sa nit.
—Me deix encara un poc —afegí.
Després de llarga estona va venir, i els seus ulls brillaven i pareixien enlluernats encara per sa visió tenguda. ¿Conversava com el gran Místic amb l'Amat?
Havia jo d'anar a Alger, i com ell no hi havia estat mai el vaig convidar a venir-hi.
—M'agradaria, me respongué, però tal dia he d'esser a Barcelona i no hi podria esser.
—¿Per què no?, li vaig dir jo; no estarem més que dos dies.
—Perquè no seran tornats, contestà; m'ho ha dit la Moreneta.
Era la Moreneta de Montserrat, aquella que invocava Carles V en sos batalles.
D. Cinto se n'anà a Barcelona i jo cap a Alger. Un temporal dels més grossos que es veuen en aquelles costes, mos hi fe estar una setmana. Ses paraules de la Moreneta s'eren complides.
Sempre anava cercant nous punts de vista per fer-hi miradors o altres construccions. Hi havia un penyal isolat que semblava fet a propòsit per aixecar-hi algun edifici que dominàs tots els entorns.
Amb no poca fadiga i dificultat, vaig pujar es primer pic a damunt dit penyal amb en Pere Fiol, però no ho pagà, per sa magnífica vista que d'allà disfrutàrem.
Volent celebrar el sisè centenari de sa fundació de Miramar, vaig pensar en aixecar-hi una capelleta amb s'estàtua des fundador.
Part damunt vaig fer sa pedrera de ses pedres vives, blanques, de sa capella, alçant un marge pels escombros; ses altres varen esser tretes d'un parei de llocs, més avall.
Guiat per sa bandera de s'antiga universitat Lul·liana que se conserva a Montision, partia es clero en Creu alçada, sa Creu de plata feta a Praga per F. Wachsmann, p'es caminet d'enmig des bosc, a col·locar sa primera pedra de sa futura rotonda: n'hi posaren dues: una. duita de Bugia, a on va esser martirisat es gran mallorquí, i una altra de Yerbabuena de San Francisco, s'actual San Francisco, missió fundada per un franciscà mallorquí, Fra Joan Serra. Rara és sa coincidència del nom i llinatge d'aquest amb so de l'abans citat D. Joan Serra, propietari de Miramar, que va esser el que el me va vendre.
Sa capella va ésser feta, segons dibuix de Friedrich Wachsmann, de Praga, tota de pedra viva blanca, com ja s'ha dit. Es forro de sa part de dedins, s'altar, sa teulada i es portal són de pedra de Santanyí. La va fer Mestre Pere Fiol, i per sa part de pedra de Santanyí vaig tenir homos des pla que són més pràctics per aquells trebais. Es pis és de marbres de s'illa; de Deià, es de color fosc amb venes blanques; d'Artà, es de color consemblant; un tot fosc, de Puigpunyent; roig, de Binissalem i grisenc també d'aquest darrer lloc. Sa pedra d'enmig, vermeienca, és de Miramar. S'estàtua és feta d'en Dupré, de Florència, i va esser es seu darrer trebai, fins an es punt de que es peu no estava acabat i el va acabar sa seua fia. Sa catifa va esser teixida a s'Alfombrera de Palma, segons dibuix de Wachsmann, i lo mateix es canalobres i sa creu, fets a Praga.
Tira tira vaig comprar ses vinyes que hi havia des des carrero fins a s'altre carrero; després Can Forner, que era sa més gran i des mateix que tenia sa rota des figueral arrendada. Devora sa caseta hi havia una tauleta i bancs de pedra a on moltes vegades vaig seure amb aquell bon homo. Can Totmesú, a on va caure una pedra dins sa caseta trobant-se ell, que era cego, an es quarto veïnat, i no tengué res. Es gran garrover baix del qual s'asseien a s'ombra per reposar ses dones que feien feina, està just allà devora. Faltaven sòliament dues vinyetes: sa de Na Caraja i sa des capellà Roig que a la fi varen també esser comprades.
Hi havia casetes que varen esser esbucades per arreglar marges derruïts, i per fer clapers. Algunes tenien dedins premses primitives. Ses casetes més bones varen esser arreglades per estables i per refugi dels treballadors quan plovia.
Ses parres les dugueren de Banyalbufar. Podadors banyalbufarins se'n cuidaren, i dirigiren sa preparació des moscatell cuit i de sa malvasia, que obtengueren vàrios premis a ses exposicions. Els barrals els duien de Jerez per donar es gust.
Provàrem es cultiu de s'espart, duit de Menorca; el sembràrem prop des forn i va créixer prou bé.
Estava anclat dins l'avantport d'Ancona un dia de molt mal temps, quan vaig dibuixar ses cases de s'Estaca; estan en posició prominent i així que pels dos portals, i es balcó, de sa part de la mar se veu aqueixa per tres bandes.
Sa carretera des Guix a s'Estaca va esser sa primera, servint per transportar els mitjans que de sa costa de Migjorn varen dur en barques, juntament amb guix per fer ses voltes de ses cisternes i de sa casa, passant, per ses marjades, des figueral que es veí Forner que tenia ses vinyes veïnades havia plantades com a rota.
Fent es buit per construir es celler i ses dues cisternes, una dels terrats, s'altra des carreró, tenguérem sa grava necessària; pedrenc no en faltava, i bo, allà mateix, i tant n'hi havia, que acabades ses grans marjades, part damunt ses cases, vàrem omplir fot es carreró de pedres bones per obrar si a cas mes envant n'havíem de menester.
Un dels quartos de baix, a la dreta, baix des terrat, va esser dedicat a capella.
Es gran defecte que tenia s'Estaca era sa falta d'aigo; sols hi havia una fonteta molt prima dins s'hortet situat part davall, i en s'estiu s'eixugava de tot. Vaig resoldre dur s'aigo, de sa part de dalt, per medi d'una canonada de plom.
Per espai de molts d'anys se cuidà de sa meua barca un vei pescador que li deien el sen Gotzo. Sa barca l'havia feta fer a un fuster meu, dins sa cotxeria de Can Caló, i a braços la devallaren p'es camí des Guix, fins a sa vorera de mar.
Molt bons servicis mos prestà, per ses vinyes, aquest bot per dur canyes des Dolços, prop des Cap Gros, de Sóller, des port de Valldemossa, de Banyalbufar, etc.
Hi havia a s'Estaca un altre mariner més vei, i aquest comandava en dies de temporal, per entrar dins sa petita cala. Me sembla véurer-lo encara, de damunt es penyal qui forma sa defensa de dita cala, enmig des polsim de ses ones, dirigint sa maniobra per poder entrar sense estellar-se sa barca damunt ses roques, cosa que de vegades no era molt fàcil de fer; i quan ell deia endavant, no s'errava i sa barqueta era arriada amb seguretat damunt s'escar.
Maldament aleshores Son Gallard no fos encara meu, D. Fausto Gual de Torrella, que llavores era es propietari, me donà s'amable permís de poder perllongar ran de mar sa carretera, tancant a una i altra part amb barreres, per amor des bestiar que hi solia pasturar.
Entre es Guix i sa Foradada no hi havia, llavors, cap pas. Tres hores vaig emplear atravessant per damunt ses penyes per fer-me bé càrrec de ses dificultats des paratge, lo que no podia fer resseguint sa costa amb sa barca; i sa carretera va sortir ben plana i bastant resguardada per amor de sa Foradada, de la mar des guergal qui tan fort pega en aqueixa costa; sòliament es mestral hi pega de ple, perquè des llebeig la resguarda sa punta de Banyalbufar, anomenada des Cavall. Els penyals des Guix abaten també sa força de ses ones devora sa petita platja d'aquest nom, a on sa carretera té un doble empedrat i arriba fins a sa vorera de la mar, i allà vaig fer taiar uns escalons dins sa mateixa roca, per poder embarcar amb facilitat; i és aquest un dels punts millors per sa mica de redós que formen els escuis des Guix. En dies de bonança se veu des de s'altura com se perllonguen formant una espècie de moll natural.