Edicions 62 (Barcelona), 1965
Figurina d'argila
Per a Apel·les Fenosa
Dolça forma, que una esperança
violenta ha pres als destins;
mica pura de terra, dins
un buit de la llum dibuixant-se
la seva solitud (amor!):
atònit un record et mira
des del temps massa ple, que gira
entorn del teu fràgil llangor.
Ja més simple, com t'hi podries
reconèixer? Tu no canvies,
dura als somnis com a la mà.
No comprenem què et pot armar
amb un tan innocent imperi;
però és nostre, tot el misteri.
Epitafi per una tomba reial
Puny poderós, saviesa, ull ple de Ciutat no bastida
jeuen aquí. Són pols? Són el futur que tu ets.
27 de novembre de 1948
32
Tu apareixes. No la roja meravella
que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig,
no el tremolor que ajup l'envanida parpella
i la paraula forta esderna en balbuceig,
són, oh Amor d'amors, l'essència del miracle
que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.
Oh, sabessis! dels pensaments, quin dolç sotrac la
turba perplexa ordena darrera el mur del front!
Així a l'assemblea dels ciutadans el guia
fiat obre les ales del seu discurs serè,
i d'home a home passa una ardent correntia
i alcen tots junts els braços amb un igual voler.
Invocació als poetes
Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre...
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.
Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m'ha rondat
ben a la vora
i m'ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.
Ara no vull sinó fugir
que ja pressento aquell coixí
on he d'asseure'm!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre'm!
L'esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d'ell
al bastó em pesi.
És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.
Taral·lejant i follejant
donaré encara mes d'un cant
al sol i a l'alba.
El meu poeta m'ha valgut,
que no per sempre l'he perdut,
que el tinc a l'ànima.
Elegia IX (fragment)
Per a Pompeu Fabra
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per poder esdevenir el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l'escomesa viril.
Homes que van mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.