Obres completes

Selecta - 1964 - Barcelona

Autor: Joaquim Ruyra i Oms
Indret: Font de Canaletes (Rambla) (Barcelona)

Tot esperant el tramvia dels Josepets, a la plaça de Catalunya, contemplava la munió de gent, que bullia per les Rambles. Començava a vesprejar. Sonava una remor immensa per la fronda dels plàtans, com d'una cascavellada enor­me, com si al darrera de cada fulla d'aquells arbres repiquessen picarols ama­gats. La feien els nostres picarols vivents, els nostres pardals ciutadans, que s'acoblaven allí per anar a jóc, disputant-se bulliciosament les branques preferides i resant tal vegada "a Déu m'encoman". Quina confiança en la civilitat de la gentada que circulava per sota d'ells! Com sabien que podien cri­dar i xarnegar sense perill de provocar cap instint malèvol! I com coneixien el caràcter pacífic dels sorolls de la ciutat! El rodar atronador dels ríperts i les centrals... bah!... El xauxinar escorredís dels tròleis i el campaneig avi­sador dels tramvies... bah !... Els crits eixordadors dels venedors de diaris... bah!... Els pardalets no feien cap surt, no aturaven un sol de llurs piuets, no obrien més ni menys per cap d'aquelles fresses els ullets mig clucs de son. I mentrestant, indiferent també a la cridadissa dels ciutadans de la fronda, la multitud dels humils ciutadans sens ales, aterrada a baix, brunzia, clamorejava, s'empenyia anava, venia, passava, onejava... Quina munió! Quin trasbals! A cada moment cares noves, vestimentes variades, menestrals, senyors, dames, modistetes, siluetes femenines per a tots els gustos, algunes d'una elegància no massa honesta... Els sumptuosos capells de les senyores brillant esplèndidament a l'ensurada de la turbamulta, igual que mates de flors d'aigua sobre un riu prodigiós...

Enmig d'aquell riu de gent vaig llambregar la figura endolada i austera de mossèn Verdaguer. Marxava capjup, sense parar ment en ningú, igual que si es trobés en una soledat, seguint d'esma el pas de la correntada, que venia Rambles amunt. Alt com era, el seu cap brollava sobre la multitud. Es comprenia que estava profundament abismat en si mateix, tot carafosc, els ulls perduts dins la penombra de llurs conques, els llavis, prims i pàl·lids apretadament closos amb cert plegament d'amargor, el front, migpartit per un séc vertical, llòbrec com la ratlla que deixa un llamp.

Autor: Joaquim Ruyra i Oms
Indret: Sala de rebre de la casa museu Joan Maragall (Sant Gervasi-Galvany) (Barcelona)

Era de mitjana talla, prim de carns i ben proporcionat, i es movia, àdhuc en els seus últims anys, amb un bell aire d'agilitat jovençana. La seva testa hauria caigut bé sobre un d'aquells colls amples i acanalats del segle XVI, que presentaven els caps com en safata, i fins i tot s'hauria pogut comparar, sense desavantatge, amb les més egrègies que l'ostentaren. Grossa sens desmesura, magra sense eixutesa, tenia una gravetat pensativa i dolça, i un relleu no tan enèrgic que li llevés elegància, ni tan suau que li llevés majestat i distinció. Heus-en aquí detallades les entresenyes: front espaiós, celles negres un xic crescudes, un si és no és borrascoses, ulls grossos, foscos i brillants, nas de perfil irreprensible, l'apòfisi suaument prominent, les aletes un pensament dilatades com per a un respir d'emoció, tota la cara aprimant-se gradualment cap a la part inferior, revestida d'un bigoti braument robust i d'una barba curteta, on l'argent dels anys començava a llustrejar com filet d'aigua entre la molsa.

Autor: Joaquim Ruyra i Oms
Indret: Casa de Joaquim Ruyra (Girona)

La pluja en un carrer antic

 

Oh carrer de Girona, vell, rònec, costerut,

de canals voladisses, ferotges i agressives:

jo, de tes grosses pluges, guardo memòries vives

hagudes en llargs dies que d'hoste m'has tingut.

 

Tu, del tro, redoblaves les notes ofensives,

tu daves veus enormes al llòbrec bofarut

i, en els ruixats de tràmpol, amb forces redivives

fruïa sa disbauxa ta folla senectut.

 

Tes canals, aleshores, des dels altíssims ràfecs

envaïen tot l'àmbit, acumulant-hi xàfecs;

era un xopoll ta andana, i ta carrera un rec;

 

els transeünts retien, malmesos, els paraigües

i, per entre la fressa del gran daltabaix d'aigües,

el penell de la torre hi escorria un renec.

Autor: Joaquim Ruyra i Oms
Indret: Portal del Carme, antic (Girona)

En aquell temps els carlins havien intensificat la guerra a Catalunya i havien establert, més o menys efectiu, un bloqueig a l'entorn de la ciutat de Girona, on, aleshores, residia jo amb la meva família. Aquest bloqueig va posar els defensors de la ciutat en un estat de sobreexcitació morbosa, i, ja que no podien venjar-se, en l'enemic armat, dels perjudicis que els ocasionava, s'esbravaven contra els gironins pacífics que els inspiraven sospites d'opinió carlina; i, entre els sospitosos, inclogueren el meu pare, no per cap altra raó sinó perquè, catòlic pràctic, assistia a missa els dies de precepte i visitava tot sovint les Quaranta Hores. El cert és que el pobre home es veié atropellat de mil maneres, ja amb el càstig de contribucions extraordinàries, ja amb el de fer serveis personals a les muralles, intencionadament assignats a les nits més crues de l'hivern, quan plovia, nevava o la tramuntana bufava amb més inclemència. Allò era insuportable. Així és que, en el bon temps, abans que arribés un nou hivern, determinàrem evadir-nos. [...]

Planejada la resolució, tractàrem de posar-la en pràctica, cosa que oferia les seves dificultats. L'absentar-se de Girona només era permès als que disposaven d'un document oficial autoritzant-los-ho, i aquest document es negava sistemàticament als sospitosos. No teníem, doncs, més remei que fugir d'amagat. ¿ De quina manera ?

Aleshores vivíem en el primer pis d'una casa senyorial (Casa Ciurana), i, entre altres dependències, als baixos disposàvem d'una quadra, on els nostres masovers de Montnegre, quan ens visitaven, solien fermar els bous o els cavalls dels seus carruatges. Ara bé, a pretext de netejar aquella quadra, un hortolà del carrer de la Rutlla, amic nostre. va venir un dia de bon matí amb el seu carro, va carregar-hi dos o tres baguls nostres, plens de roba, va cobrir-los de fems i, com si no traginés altra cosa que aquests fems, va sortir de la ciutat sense inspirar la més mínima sospita als guardians dels portals. Tot seguit, aquell mateix matí, després d'haver afluixat a la seva horta la part de fems que duia, va transportar a Fornells la part d'equipatge i el deixà dipositat a l'estació, a disposició nostra quan hi compareguéssim.

Mentrestant els de casa s'afanyaven a entaforar, de la manera més dissimulada possible, en els plecs interiors dels nostres vestits, especialment en els de les dones, joies i diners, en bitllets i en metàl·lic. Jo portava un sobretot en el qual, entrecosides entre el folro i la roba, encabiren una bella porció de monedes d'or; cinquenes, unces i mitges-unces. Eren tresors que no podíem abandonar. Ja prou ens recava haver de deixar a la bona de Déu els mobles del nostre pis; però, és clar, no ens els podíem pas endur. A la tarda d'aquell dia mateix, després d'haver dinat amb quatre esgarrapades, car tots estàvem nerviosos i desganats, tancàrem amb dos tombs de clau el cancell i, com aquell qui va a passeig a prendre el sol, aparentant una gran tranquil·litat, sortírem per la porta del Carme i enfilàrem la carretera del cementiri. Érem quatre, el meu pare, la meva mare, la meva germaneta, de vuit anys, i jo, que en tenia quinze.

No gaire lluny, ens hi esperava el nostre amic hortolà amb un carro entendat. Hi pujàrem i vàrem posar-nos darrera d'unes garrafes i uns sarrions buits que s'hi estintolaven formant mampara, ja disposats així perquè a llur redós poguéssim amagar-nos, agenollant-nos a les bosses del carro i cobrint-nos amb una manta, així que el nostre conductor ens donés algun senyal d'alarma.

De moment, les circumstàncies eren favorables. La carretera, en tota l'extensió que en vèiem, estava deserta. A l'Onyar, tampoc no hi havia ningú. Les seves aigües, groguenques i llustroses, semblaven embassades, car no mostraven cap arruga d'onatge ni deixaven sentir cap remor de correntia; i les acàcies, pollancres i matolls de les seves riberes restaven en una immobilitat tan absoluta que un hom hauria pogut imaginar que eren de naturalesa inflexible, àdhuc en les seves més fines branquetes i fulles. La tarda no podia ésser més dolça i quieta. Enlloc no hi havia cap tremolor sinó la nostra.

Autor: Joaquim Ruyra i Oms
Indret: Ermita de Sant Telm (Sant Feliu de Guíxols)

Però el cert és que a cada moment la costa variava d'aspecte als nostres ulls. Barcelona es perdia cap a ponent, amb les seves serres i turons i altres muntanyes apareixien, mostrant-nos, com a faldades de blanques flors les aglomeracions de cases de llurs viles i ciutats. Masnou, Vilassar, Mataró...

Pocs passatgers sabien designar-les totes per llurs noms. N'hi ha tantes en aquest tros de costa llevantina que s'estén des de Barcelona als confins septentrionals del terme del Malgrat! Jo el designo amb el nom de la costa grassa, perquè és una costa sense penyateres, grassa en fertilitat, com a terra de tres esplets anyals, i grassa, també en indústria i en rialles, tant que la seva gent no s'espanta de cap treball i per tal de riure és capaç de burlar-se de la seva ombra mateixa, com ho prova l'haver inventat la figura humorística del regidor Mateu, heroi de cent anècdotes graciosíssimes.  Passava  panoràmicament, rossejant i verdejant sobre la blavor mediterrània. No podíem pas sentir la seva amable flaire de maduixers i tarongeredes; però llambregàvem els seus festosos envelats, les seves virolades barraques de banys i els no menys virolats esbarts dels seus banyistes.

De tant en tant ens distreia d'aquesta contemplació el salt inesperat d'algun delfí, que alterava, per un moment i en un espai limitat, la calma plàcida de les aigües.

Aviat haguérem de prendre un rumb mes forà per remuntar el cap de Tossa, i heu-nos aquí al davant del tros de costa, de les meves amors especials, el qual jo designo amb el nom de Costa serena. És un ribatge que, per la magnitud i esquerpor dels seus penyalars, mereixeria certament ésser qualificat de brau, si no ho desmentissin la calma que sol regnar-hi, les flaires de ginesta i de pi que l'embaumen i la pau deliciosa de les seves amagades platgetes. Resti el nom de Costa brava per a la feréstega, sublim, despullada i perillosa que va des del terme de Cadaqués fins al de França, i permeti-se'ns el de serena a la que, essent notable per la seva lluminositat i la constant serenor dels seus aires, té de la bravesa l'aspecte pintoresc, però no la malícia. Blanes s'hi arredossa en l'extrem meridional. La senyorívola Lloret i la vetusta Tossa hi apareixen al bell mig, arrenglerades dins obertures del seu penyaler a faisó de torres guerreres que guarden els indrets esportellats d'una formidable mu­ralla.

Tan bella marxa dúiem que no poguérem entretenir-nos gaire a saludar-les; l'hola i l'adéu-siau quasi hagueren de confondre's a la nostra boca. Ja atreia la nostra vista la silueta simpàtica de la Comella de Sant Elm; ja ens obria els braços l'ensenada guixolenca i vèiem com l'amable ciutat de Sant Feliu enviava a rebre'ns estols de gent que corrien cap al moll, barquetes que se'ns atansaven i admirables nedadors que acudien franquejant distancies enormes.

Remors de rusc avalotat, salutacions, rialles... Ja som a port.

Encara no era migdia. Molts dels nostres companys anaren a oir la so­lemne missa cantada que s'havia de ce­lebrar a l'església parroquial. Nosaltres, gentilment invitats pel senyor Ensesa, vàrem pujar al seu auto i en pocs moments fórem transportats a S'Agaró,  lloc del festival.

Heu-vos aquí un dels racons més agradables de la nostra costa llevantina. Voltada de comelles i penyalars co­ronats de pinedes, la seva cala s'assimila en forma i color a un ventall blau, al qual serveix d'orla daurada una netíssima platja de sorra fina. Segons em digueren, és una banyera ideal per als que no saben de nedar i per als aprenents de natació, perquè al seu endins poden gambejar sense por i penetrar llarg tros mar enfora sense perdre fons.

Ja no pertany a la Costa serena, sinó més aviat a la Costa dolça, pre­dilecta dels antics colonitzadors grecs, que, menys alterosa de penyals i més afavorida de comes conreables, té un aire propens a entelar-se d'una tènue calima que esblaima les colors del seu paisatge i fa més blanques les lletoses calmes de la seva mar. Aquestes característiques l'emparenten amb els ribatges de Palamós, l'Escala, Empúries i Roses.

Autor: Joaquim Ruyra i Oms
Indret: Ermita de Santa Cristina (Lloret de Mar)

Però hi hagué un moment en què l'espessor del ruixat s'aclarí una mica, i aleshores s'acoloriren feblement en la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en l'aire amb un efecte d'acostament, banyats d'una flamarola de sol esmortuïda; allà el ros promontori de Fenals, amb son quarter de torre prim i dentellut; més enllà, com una blanca magnòlia al cim d'una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa muntanyola revestida d'aulets i pinedes... Era una nota ben simpàtica, mes no vaig pas tenir temps d'encantar-m'hi: a la manera de les colors d'un arc de Sant Martí que s'apaga, va esblaimar-se ràpidament en el cel, i la trista grisor s'atapeí pertot arreu.

Autor: Joaquim Ruyra i Oms
Indret: Castell de Palafolls (Palafolls)

Anys enrere, quan encara no existien les mines de Puigverd i de Jalpí, el delta de la Tordera, des del Navà fins a la mar, era una terra tan frescal que no necessitava pas regar-se. Les aigües subterrànies es mantenien somes tot l'estiu, i els agricultors no s'havien de donar altra pena que embotir-les en els valls, entretenir-les amb taparades, perquè no s'escorressen massa de pressa. Els camps esponjosos, de sabló finíssim, una mena de flor d'"hums" deguda a les varades, situats entre una xarxa de valls plens, s'empapaven d'humitat, igual que terrossets de sucre en una plata esbandida d'aigua. Aleshores a tot arreu d'aquells indrets s'hi feien ufanoses les carolines, planta indígena de la Tordera, arbres simpàtics d'ampla fulla cantadora i de tronc prodigiós; s'hi adaptaven perfectament els polls bordilencs, agrosos fills del Ter, i els àlbers argentats, en màgics agrups per les ribes de Palafolls, Malgrat i Blanes donaven la visió de tem­ples vivents. La collita del moresc hi era segura amb poc treball i no menys la de les mongetes i altres estivatges, si se sabia ben escollir la terra de la llur apetència i no s'erraven les saons. En una paraula, s'obtenien més bons rendiments que ara, sense posar-hi tanta feina. Quin descans és no haver de regar a forca de sang!

Tot això és cosa de quatre dies. Diu que encara hi ha vells que se'n recorden; no puc pas assegurar-ho; mes sí que hi ha molts i molts homes que ho expliquen, com si ho haguessin vist per haver-ho sentit contar a llurs pares o a llurs avis; i alguns ho expliquen amb tals detalls i amb un enlluernament i una recança tan ben expressats, que un hom no es cansa d'escoltar llur elegia ingènua.

Però vingueren preses darrera pre­ses i mines darrera mines... i la fres­cor dels camps s'esvaí com s'esvaeix la color sanitosa en la galta d'un malalt. Prou se'n temeren alguns propietaris. Recordo que els meus avis tingueren plet contra l'obertura de la mina de Puigverd. Segurament degueren sortir enginyers que demostrarien "a priori", que aquella mina no podia perjudicar a ningú. El certus és que va construir-se i que la realitat va demostrar "a poste­riori", desgraciadament, que no eren pas infundades les temences dels pagesos. En un ample radi totes les collites minvaren i les pollaredes es perderen. Molts plançons morien en vergella i els que arribaven a salvar la canícula dels primers anys quedaven ressentits per sempre. Quants perjudicis! Ningú no pot retreure'ls més bé que jo, perquè la meva família i jo mateix n'hem patit.

Sia com vulga, la crisi general vingué més tard i no es degué a una mina i una presa determinades, sinó al conjunt de totes. Coincidí amb l'obertura la mina de Jalpí. Aquesta fou com darrera sangria que postrà el malalt. Els verals inferiors de la Tordera, ferits d'una anèmia estranya, no respongueren com abans als esforços i esperances dels agricultors. Pobres sagoners i pagesos! Senzills com sempre, palpaven el mal i no sabien atribuir-lo a la veritable causa. Es queixaven dels anys dolents, de l'eixut, de les neules, de les plagues..., a la fi, més d'instint que d'intel·ligència, caigueren en que era necessari cercar aigua en les entranyes de la terra per a remeiar aquella crisi. Donada la dèria, donada la tasca. Tot el país es posà en moviment, cavant, furgant, barrinant... Ningú de fora va ajudar-lo; cap auxili obtingué ni implorà de l'Estat; cap gran ciutat va allargar-li les mans. Els propietaris, petits i grossos, a cò­pia d'anys i de sacrificis anaren resolent el problema. El paradís s'era perdut. Aquella terra fèrtil, que es regava suara tota sola, hagué de regar-se a força de sang. Però, va regar-se! Més de tres-centes nòries se son construïdes i tot l'estiu, de nit i de dia, els plans de Palafolls, Malgrat i Blanes ressonen amb el sotrac del cadenam i amb la rítmica fressa de l'aigua, que buiden acompassadament els catúfols.