Obres completes

Editorial Selecta - 1965 - Barcelona

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Santuari de Rocacorba (Canet d'Adri)

L'ermita era situada en l'últim esperó d'una serra cantelluda, sobre una roca enorme i solitària.

Del costat de migjorn la penya es decantava a l'abisme, dominant un pendent escarpat per on rodolaven els roquissos que les pluges i les glaçades desprenien. Les parets de la casa s'aixecaven al caire mateix del penya-segat, produint una certa inquietud, com si l'ermita entera estigués destinada a estimbar-se al fons de la vall, a sobre un molí blanc i rioler, rodejat d'hortets verdejants i de feixes de conreu.

Per altres indrets les roques formaven una graonada colossal, solcada per corriols retorts en hèlix que muntaven fins en una petita plataforma. Allí començava una es­cala de contrapetja suau amb baranes de pedra picada, i, sobre d'ella, la porta d'un pati gran s'obria ampla i generosa.

A dintre, l'església nova, la casa de l'ermità, l'antiga capella que servia de cort i un espaiós estatge per als romeus, forma­ven en conjunt el santuari.

A l'entorn d'ell, res, genives de roques cobertes d'heures, el cingle espantable, l'aire enrarit per l'altura, creuat sempre per esparvers que planaven majestuosos.

I no era pas del tot feréstec d'aspecte d'aquella muntanya; llevat del pendís vertiginós de penya xorca, per entre les masses ciclòpies de granit rovellat, les alzines i els suros hi creixien i, a l'obac de l'istme que l'ajuntava a la gran serra, uns quants castanyers centenaris produïen a l'estiu una ombra atapeïda i delitosa on els dies d'aplec solia albergar-se gran gentada.

Mirada d'un xic lluny, aquella punxeguda excrescència de la serra feia la impressió d'un tros de pessebre. Una escarpadu­ra de suro pelagrí amb els junts dissimulats amb molsa, i, a dalt, una esglesieta blanca encerclada de muralles brunes, ajun­tada a un campanaret piramidal, també blanc, talment de cartolina.

Sols en el pati, dins les altes i fermes muralles, el cor s'hi encongia. S'endevinava que allò havia estat, en altre temps, un petit castell de batalla, una torre d'alarbs, un lloc d'espionatge o malvestats, un niu de rapinyes. Tenia encara les seves barbacanes i les seves espitlleres, i, en els murs gruixuts i patinats per l'antigor, s'hi veien aparedades caps de bigues revingudes on devien encastar-se ginys de guerra.

Un home de cabells blancs, vestit amb un tricot espellifat i amb unes calces de vellut amb genolleres de burell, que tenia els llavis doblegats sobre les seves genives esdentegades, rebé el sacerdot i la seva germana al mig de lladrucs estridents de dos gossos bruts i esquelètics, que arronsaven la carcanada a impuls d'una ràbia in­explicable.

Els donà possessió d'aquella ermita sense grans formalitats, amb un laconisme de pagès que tem la fosca i viu apartat.

—Tinguin les claus i vostès mateixos,

Quan l'home se n'anà, els dos germans, dintre el gran pati, restaren mirant-se adolorits com dos nàufrags presoners dels pirates.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Antic portal de Santa Maria (Girona)

Pintava una tela als afores del poble de Sant Daniel. Ensems havia començat a escriure la divertida facècia El pintor de miracles, inspirada en un míser i autèntic pintor d'exvots molt popular entre els gironins. Era pel setembre i un raig de sol ponent, tocava d'esquitllentes la massa imposant de la catedral i l'esvelt i meravellós campanar gòtic de Sant Feliu. Però alguna tarda, núvols errants eclipsaven a estones, aquest efecte de llum. Llavors Russinyol, deixava la paleta, treia l'estilogràfica i un plec de quartilles de la butxaca del gec, i incòmodament assegut, en una gran pedra margenera, emprenia la continuació de l'obra teatral. Si reapareixia el raig de sol, tornava al quadre, i si s'estroncava, de bell nou a les quartilles.

Evidentment, no treballava, es divertia. I sols la força del seu geni podia estalviar-li les falles que la mateixa insaciable activitat haurien fet cometre a un altre.

De la mateixa guisa que aquell canvi radical d'atenció, aquell deixar i prendre ni el feia desmaiar, ni el fastiguejava. Tampoc no li era molestós allò que li esdevenia al seu redol, tant si pintava, com si escrivia, com si no feia res.

Russinyol, mentre fou a Girona, dugué sempre al seu costat un element provocador de desordre. Em refereixo al ja esmentat "Pepet Gitano". Aquest infeliç li carretejava els estris de pintura, li rentava els pinzells i li feia de grat allò que li manava, però, sobretot, l'entretenia i l'enriolava amb les seves dèries, amb les seves preocupacions, amb les seves pors estrafolàries, i amb les seves follies sobtades i perilloses, quan li pujava la mosca al nas.

Havia ensopegat un servidor addicte, un reclam i una joguina en una sola peça. D'antuvi li plantifica a la gorra un d'aqueixos rètols de zinc que s'obtenien llavors tirant deu cèntims a l'escletxa d'un aparell automàtic que solia haver-hi a totes les estacions ferroviàries. El rètol deia:

"Santiago Russinyol"; el Pepet l'ostentava amb orgull, com si fos un alt servidor principesc. Però darrera Pepet hi anava el crit esfereïdor, la canalla malinquieta i els ganàpies descarats, el bo i millor de la vagabunderia gironina. I tota aquesta trepa s'aturava allí on el pintor plantava el seu cavallet i l'enrondava. De seguida començaven les mofes, les escomeses de paraula i d'obra, més o menys directes i ofensives, que anaven pujant de to i determinaven escenes de tota llei, còmiques o dramàtiques, i alguns cops, segons l'exasperació del turmentat, cruentes.

Russinyol, enmig del tumult i la cridòria, si alguna cosa feia era més aviat per posar llenya al foc, i no per apagar-lo, i les seves gracioses intervencions aplegaven molts espectadors. En la sopitesa de l'ambient gironí, les sessions de pintura de Russinyol constituïen un espectacle gratuït que feien de bon aprofitar, àdhuc per a les persones de categoria, les quals, ultra passar l'estona, arriscaven l'agradosa contingència de bescanviar alguns mots amb un home cèlebre i de poder-li copiar alguns acudits.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Pesquera Llinàs-Padrós (Banyoles)

El llac dormia. Les altes muntanyes que de nord a ponent l'empresonaven, ferides de relliscantes pel sol de primavera, es reflectien amb llurs tons de verd envellutat en el fons tranquil de l'aigua somorta. Aquesta s'escorria pels reguerons, fecundant arbredes frondoses que ombrejaven els prats coberts d'herba fresca i flors boscanes. Enllà, vers sol ixent, els camps de blat s'estenien fins a l'horitzó formant una immensa plana onejant i ma­jestuosa.

De tant en tant una ratxa amorosida i tebiona passava lentament. Clapes d'ombra blavosa i arrissada lliscaven emperesides sobre l'extensa planúria de cristall; s'estremien les fulles platejades dels pollancres de les vores, i al lluny, entre els camps de blat, les espigues es balancejaven amb aspre fregadís, com ales d'insecte.

Un cel esplendent, lumínic, on s'iniciaven les primeres pal·lideses de la tarda, cobria el paisatge, que vibrava voluptuós i vital.

Regnava un gran silenci: un d'aqueixos silencis respectuosos, com els que solemnitzen els defalliments d'amor. Tot reposava embolcallat d'una polsina rosa.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Passeig Dalmau (Banyoles)

Arribà en un turó gresós cobert de flairosos romanins, estepes i llistó sec; a sota, hi verdejava una vinya i més avall, fins a trobar un desmunt de la carretera reial, polsoses i atapeïdes, s'estenia una vorada d'argelagues.

La tarda queia xafogosa i emboirada. La plana s'esfumava enllà d'enllà amb les seves rengleres de gavellons, els seus pollancres solitaris i les seves masies blanques. Les muntanyes perdien matisos i es convertien en una massa d'un blau apagat i brut, i entre muntanya i pla onejava un terrer xorc i eixarreït, d'aspecte aclaparador, on groguejaven les floretes de perpetuïnes i brunzien les llagostes i els borinots.

La carretera, que en eixir de la vila desapareixia sota un cordó de plàtans frondosos, anguilejava, després, blanca i nua, i es perdia en revolt darrera el pendís de la muntanya que com un esperó d'un navili tallava l'espai.[1]

Després dels desmais, el passeig Dalmau es presenta gran, ombrejat per plàtans altíssims, amb un caire de passeig noucentista ampli, tranquil i esventat. El pas­seig Dalmau és un lloc ideal per a grans concentracions humanes. L'aplec de la sardana que se celebra anualment té aquí un marc molt adequat a la dinàmica de la dansa. El passeig Dalmau dóna a vegades la impressió d'una cosa gran i desvalguda, com si hagués crescut massa enlaire i li faltessin altres coses en el pla horitzontal, com si no fos ben bé a la mida del nostre temps i del nostre espai, estret i superpoblat. Al passeig Dalmau, hom hi troba a faltar un ambient de polissons, jaqués o canotiers, un ambient a base de bigotassos i ombrel·les. Sembla que aquesta és la seva vertadera perspectiva i que al segle vint ell ja no hi tingui gran cosa a fer.
[1] Bertrana, Prudenci, Nàufrags, dins Obres completes, p. 30.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Plaça dels Bous (Hostalric)

S'havien aturat a Hostalric per realitzar una de les facècies més gracioses de les moltes que, entre falses i autèntiques, constitueixen el po­pular anecdotari de Rusiñol, en col·laboració amb en Casas. Sembla que era un dia de mercat. Abans d'arribar a la Vila d'Hostalric, per la carretera ensopegaren un venedor de terrissa. Tocava un burret carregat d'olles i cassoles. No sabem si fou Rusiñol o Casas qui tingué l'acudit de comprar tot el carregament, feta la qual cosa, anaren a vendre'l a la plaça. Terra enllà, feren la parada. La vigilaven tots dos, dempeus, estintolats en la mangala de carreter. S'apropà una pagesa, prengué una olla, l'examinà detingudament, d'un indret i d'un altre, i, per fi, a contracla­ror, per si hi havia algun forat. "Quant?", preguntà. La resposta fou breu, seca, dura, ofensiva, de venedor malhumorat, i el preu excessiu: "Una pesseta". La dona contemplà els falsos terrissaires amb estupor, deixà l'olla tímidament i n'oferí trenta cèntims; el preu aproximat que, en aquell temps, valia una olla. "¿Trenta cèntims, només, bona dona? —clamà Rusiñol amb fingida exasperació—. ¿Trenta cèntims no­més? Trenta cèntims dieu? —seguí clamant, enfurint-se progressivament—. Malviatge!; que es perdi tot!" I prengué l'o­lla, l'estampí contra el sòl i s'esbocinà. De seguida agafà altres peces, i preguntà a l'estorada compradora el que valien, segons ella. I així que aquesta insinuava el preu, amb un poruc moviment de llavis, la peca seguia el mateix camí que l'altra i moria de la mateixa mort, feta miques. La facècia havia estat observada pels firaires i transeünts, i s'aproparen nous compradors i es repetí l'escena violenta. Diria's que a mesura que creixia el grup de curiosos a l'entorn de la parada, creixia, ensems, la follia destructora dels marxants, els quals ja havien pres una arrencada catastròfica. Algunes dones tractaren d'apaivagar-los. "No n'hi ha per a tant, homes de Déu", els deien amb veritable neguit. Altrament, els homes reien i es divertien, car l'espectacle d'una trencadissa com aquella pocs cops en la vida es pot fruir, i sempre dóna alegria.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Estació de Maçanet-Massanes (L'Empalme) (Maçanet de la Selva)

A mitjan setembre, en una matinada grisa i trista, Inocenci, acompanyat del seu pare i d'en Cassanella, que duia la maleta, seguien el camí del rieral en direcció a l'Empalme. La tristesa de perdre la seva deliciosa independència, les emocions de caçador novell i les seves voluptuositats de contemplatiu era un poc atenuada per la il·lusió —molt natural en un jove casolà— d'emprendre un viatge llarg, de veure terres noves i de conèixer una urbs tan ponderada i gran com Barcelona.

Mentre el seu pare i Cassanella conversaven sobre temes suggerits pels conreus i suredes que anaven trobant, Inocenci caminava abstret, melangiós, però encisat per les variades i frondoses perspectives que a cada revinclada del camí descobria. En passar devora l'emplaçament d'una carbonera on verdejaven unes quantes cols i unes carabasseres, els viatgers foren ensurtats per una volada de perdius que s'aixecaren estrepitosament. En Cassanella féu acció d'apuntar-les allargant el braç amb la maleta i tot, el senyor Marcel·lí els arroellà el bastó, i l'estudiant va seguir-les amb els ulls inflamats d'engrescament i de recança.

No seria pas ell qui tindria el goig de matar aquelles perdius! En Cassanella acabava de sentenciar-les a morir a les seves mans. Hi eren segures, a l'hortet de la carbonera; tan segures com si el pasturatge que duien al pap se'ls hagués convertit en uns grams d'estricnina.

De llavors ençà, Innocenci caminà de més mala gana, amb un fardell de melangia mes feixuc.

A l'Empalme, el moviment dels trens i dels viatgers, la novetat de veure unes màquines exòtiques amb un ample i enorme escombravia i una xemeneia amb casquet, vingudes dels Estats Units d'América —en aquell temps destinades exclusivament a la línia del litoral—, la nerviositat produïda per l'esperar a la taquilla i a l'andana, distragueren Inocenci. En Cassanella, dret al peu del patifell, ho esguardava tot amb els ulls endormiscats, tot donant mostres d'una indiferència estúpida. S'acomiadà dels senyors quan ja ells eren dalt del vagó i li allargaven la mà de la plataforma estant. Sense aquesta demostració amistosa, és possible que se n'hagués tornat dejú de pronunciar una paraula amable destinada als qui partien. Les que adreçà a Inocenci, mentre a penes gosava correspondre a la ferma i cordial encaixada d'ell, foren inintel·ligibles, més que no pas dites, glopejades.

Fins a Barcelona l'hereu Aspriu no es mogué de la finestra del seu departament, embadalit, commogut d'allò que veia. El seu pare l'havia volgut sorprendre escollint la ruta de marina. Ho aconseguí amb escreix. Inocenci, en atalaiar la mar, part d'allà del bosc de mongeteres de Blanes, sentí un engrescament incalculable. No l'havia vista mai, i en tenir-la prop, en contemplar com onejava i birbillejava sota els raigs del sol, i com besava la platja dolçament amb xarabotades escumoses i cantarines, tot ell vibrà d'una admiració profunda. La mar era una terrible, una immensa meravella, davant la qual els homes devien caure de genolls, pensà Inocenci.