Obres completes

Editorial Selecta - 1961 - Barcelona

Autor: Joan Alcover i Maspons
Indret: Ca n'Alcover (Palma)

Plor d'infants

 

Si un infant plorar sentia

abans de donar-me'n Déu,

a penes me'n condolia

com si tingués cor de neu.

 

Llavors, quan vaig ésser pare,

si d'un nin sentia el plor,

girant cap a ell la cara

s'endolava lo meu cor.

 

Des que sa mare no és viva

i els fills meus van endolats,

si el plor d'un infant m'arriba

sent els ulls de plor banyats.

Autor: Joan Alcover i Maspons
Indret: Ca n'Alcover (Palma)

La relíquia


 

Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut...

Beneïda l'hora

que m'ha duit aquí.

La font qui no vessa, la font qui no plora,

me fa plorar a mi.

Sembla que era ahir

que dins el misteri de l'ombra florida,

tombats a la molsa,

passàvem los hores millors de la vida,

De l'aigua sentíem la música dolça,

dintre la piscina guaitàvem els peixos,

collíem poncelles, caçàvem bestioles,

i ens fèiem esqueixos,

muntant a la branca de les atzeroles.

 

Ningú sap com era

que entre l'esponera

de l'hort senyorívol.

fent-lo més ombrívol,

creixia la rama d'antiga olivera.

Arbre centenari,

amorós pontava la soca torçuda,

perquè sense ajuda

poguéssim pujar-hi.

Al forc de la branca senyora i majora

penjàvem la corda de l'engronsadora,

i, venta qui venta,

folgàvem i rèiem, fins que la vesprada

la llum esvaïa de l'hora roenta,

de l'hora encantada.

 

Somni semblaria

el temps que ha volat

de la vida mia,

sense les ferides que al cor ha deixat;

sense les ferides que es tornen obrir

quan veig que no vessa,

ni canta ni plora la font del jardí.

 

Trenta anys de ma vida volaren de pressa.

i encara no manca

penjat a la branca

un tros de la corda de l'engronsadora,

com trista penyora,

despulla podrida d'un món esbucat...

Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut.

Autor: Joan Alcover i Maspons
Indret: Ca n'Alcover (Palma)

Col·loqui


 

La Musa


 

¿Per què de mi et recordes

i a l'arpa d'altre temps les mans allargues,

i, tot mullant les cordes

de llàgrimes amargues,

com pluja d'estels d'or

solquen els rims la fosca de ton cor?

 

El Poeta

 

És mon desig que un raig de poesia

il·lumini mes llàgrimes; voldria

trobar al fons de l'ànima quelcom

d'eixa punyent i fonda melodia

que fa aturar tothom,

perquè en la pietat dels qui passessin

i el càntic escoltessin,

com a l'entorn del violí qui plora

demanant caritat en nom de Déu,

duràs almenys sobre la terra una hora

la vida de mos fills, que fou tan breu.

 

La Musa

 

La plenitud de vida no comença

ni arriba l'home a sa virilitat

sens que fermenti en l'ànima el llevat

de l'íntima sofrença.

Sia ton cor el ferro espurnejant,

damunt l'enclusa del dolor, sonant,

 

El Poeta

 

A mos infants no tornarà la vida

el broll de foc i el ritme dels martells

sobre el metall de l'ànima enrogida;

no em plany de ma dissort, els plany a ells.

Si a l'espona del llit,

quan se glaçava el cos, quan l'agonia

els ulls enterbolia

del jove moribund, li haguessin dit

de part de déu: —Minyó, te'n vols anar?... —,

ell què hauria respost! —Me dol deixar

ma família, la terra a on nasquí;

es prest; la vida riu; eixa amarganta

copa de fel, decanta-la de mi;

jo me somet, ta voluntat és santa ;

però. si et plau, Senyor, deixa'm aquí... —.

No pogué ser; i se tancà la porta

de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,

i el duien a romandre al mateix vas

de sa germana morta.

 

La Musa

 

Mes tu deus a la vida ton tribut,

¿No sents l'host qui se canta a si mateixa.

i avança menyspreant la multitud

dels morts que tomben i els ferits que deixa?

 

El Poeta

 

Mai la vegí tan bella com és ara.

la vida d'aquest món,

que d'un encís crudel tota s'amara

per a parlar-me dels que ja no hi son.

Plorar!... També plorava

Jesús davant la tomba de l'amic.

Ran de la fossa com un arbre estic,

que hi beu tota la saba.

 

La Musa

 

Mes l'arbre ha de fruitar.

 

El Poeta

 

Jo vull que l'oli

del fruit amarg, com espremuda oliva,

cremi tot en la llàntia que aurioli

dels dos adolescents la imatge viva.

Si la força del geni m'és estranya.

tan gran com ell s'aixeca mon dolor,

i jo puc llavorar l'alta muntanya

per esculpir-hi un monument d'amor.

Autor: Joan Alcover i Maspons
Indret: Ca n'Alcover (Palma)

Avemaria

 

Miràvem el crepuscle d'encesa vermellor;

mes un secret desfici tos ulls enterbolia,

cercant en el silenci que terra i mar omplia

un so per exhalar-s'hi la fonda vibració.

 

I, rodolant llavores del bosc a l'horitzó,

baixà de l'ermitatge el toc d'avemaria.

Sa veu trobà natura, i el cor sa melodia,

expandiment de l'hora prenyada d'emoció.

 

Jamai d'un vas més tendre, la plenitud de vida,

el plor de l'inefable defalliment vessà ;

jamai fores tan bella, oh dona beneïda!

 

Jamai en el món nostre ni el món d'allà d'allà,

mon llavi que eixugava ta galta esblanqueïda,

un glop de més divina dolçura fruirà.

Autor: Miquel Ferrà i Juan
Indret: Ca n'Alcover (Palma)

Al carrer de Sant Alonso, dins els barris que s'estenen darrera la seu mallorquina, s'obre aquella entradeta emblanquinada. Sí un diumenge a mitja tarda, cap a l'any mil nou-cents, haguéssiu trucat a la porta del principal, de llenyam fosc i llautons brunyits, hauria baixat, per una escala interior, a obrir-vos una criada de mitja edat, vestida a la mallorquina amb un impecable rebosillo. D'unes saletes pulcres i senzilles, un corredor us hauria menat a una porta closa. De passada hauríeu pogut veure a través dels vidres de la galeria el campanaret conventual de Santa Clara i la silueta llunyana i blavissa del Puig de Galatzó, que inicia per ponent la superba cresteria de la serra.

 

Qui me duu l'estrofa plena de perfums...

 

Un gentleman de lleu aspecte, d'ulls penetrants i barbeta distingida, vorejant la cinquantena, vestit amb sòbria elegància, us hauria obert la porta, i, allargant-vos la mà, us hauria ofert una butaca dins el salonet empaperat, amb un quadre llimona blau i rosa del malaguanyat Antoni Gelabert, un confortable, escalfapanxes al fons i un balcó mirant al mar per sobre la muralla i el vell jardí que en separava la casa, duent-vos a la memòria els versos alats de La Relíquia:

 

Faune mutilat,

brollador eixut...

 

Damunt una tauleta, acàs un tom de Sainte-Beuve o algun número de la Revue Bleue i el darrer llibre català arribat de Barcelona; acàs també algunes quartilles manuscrites atraient l'àvida mirada dels reunits.

Autor: Joan Rosselló de Son Fortesa (Pseudònim de Joan Rosselló Crespí)
Indret: Avenc de son Pou (Santa Maria del Camí)

Una diada d'agost, en que el sol com immensa fogatera caldetjava la serra i daurava les muntanyes, na Dolça estava ensopida a l'ombra del molí, acariciant com sempre l'únic pensament de la seua vida, quan sentí a l'altra part del coster, sonar de corns, lladrucs, soroll i crits d'una partida de caça. Alçà el cap, escoltà, i somrient amb amargor, els ulls li flametjaren. Tot seguit se va enllestir, servint-li de mirall l'aigua clara de la sèquia, i escoltant de tant en quant la remor dels caçadors, frissosa emprengué el camí cap an aquell punt del pinar a on un dia, malhaja la recordança!, va caure el colom ferit d'aquell falcó qui passava. "El cor m'ho deia!" Exclamà amb veu continguda. "Avui serà; no em cap dubte! ¡Deu me perdoni! —¡Ai mare!...."

El cavaller airosament se desqualcà i amorós se li atansà tot seguit per abraçar-la, mentres en veu carinyosa li diu: "¿M'esperaves?" —"Sí, t'esperava; ...molt t'has torbat!" —"Ja veus que bé me'n record!" — "Te jur que mai t'he oblidat!... i afegí nirviosa i adelerada: "si m'estimes, si me vols, seguim ara, perquè aquí a on nos trobam, els carboners dels ranxos veïns i els teus mateixos companys prest nos hi toparien, jo te mostraré un alberg a on podrem passar junts llarga estona i no hi vindrà gent estranya." Sens dar lloc a més raons emprengué falaguera la pujada de l'aspra costa per viaranys d'ella ben coneguts, seguida de prop de l'animós cavaller. Prest arribaren a l'avenc, estatge d'encantades dones d'aigua; na Dolça, sempre de pressa, tragué d'un amagatall una llarga escala de corda, la fermà a un tronc de pi, que va estendre de part a part de la boca del fondal i tirà l'escala dins l'abisme.

Amb amorosa mirada animà el cavaller a seguir-la fins al fons de l'encantada cova, i mentres atrevida i tranquil·la anava baixant els escalons de l'escala, per si mateixa pensava: "¡Ara arriba ma venjança! —Aviat caurà per sempre el travesser i l'escala!" — Sorprès el mal cavaller de sobte va deturar-se, dubtà un moment, però decidit, més que per amor, per por de demostrar covardia, seguí les seves petjades i s'enfonsà dins l'abisme.

En Ramon Albertí i en Pere Berart i els seus criats, escuders i caçadors en va cercaren fins ben entrada la nit el company de calcada en Berenguer de Galiana; sols trobaren el cavall qui, fermat an el tronc d'un pi, de tant en quant eguinava per cridar el seu senyor....

En Jaume Dolç també cercà tota la tarda i la nit, i fins dies i setmanes la seua filla estimada i ningú n'hi donà raó ni notícia de cap casta.

A la Ciutat i en el camp s'inventaren les mes ridícules i absurdes contarelles per explicar la desaparició estranya i misteriosa d'en Berenguer de Galiana i na Dolça de Coanegra. Ningú sabia per cert com la cosa era passada; però per molts fonc deshonrada la memòria d'aquesta valenta dona.

Un bandejat qui, sigles més endavant, sens temor de bruixes ni etcisaments, baixà a fons de l'avenc de Coanegra per trobar-hi refugi segur en les contínues persecucions de que era objecte, hi descobrí a un recó del fondal dues canaveres, mig cobertes de molsa; la més petita tenia un punyal, ja molt gastat pel rovell, clavat entre les costelles.

***

Si l'avenc de Coanegra ha perdut avui el misteri de que estava rodetjat en altre temps, en canvi ha cobrat nous encants.

Una mina oberta a força de barrovins i cops de picassa en la dura roca condueix peu pla al fons mateix de l'abisme a on el curiós visitant troba amb sorpresa una espaiosa i altíssima cova. No hi ha que confondre-la amb tantes altres com n'hi ha per Mallorca de forma capritxosa i romàntica, riques en detalls, filigranes i decorats de variades i fantàstiques figueres, sovint poblades d'un bosc de gentils columnes de marbre blanc i transparent, i embellides per agradosos llacs o gorgs de clares i tranquil·les aigües; no, la cova de Coanegra no és més que una rotonda, millor encara si digués una pagoda índia.

Gràcies a la suau i confosa claror que hi entra per una claraboia central, que antes era la boca de l'avenc, se distingeix entre les ombres un extens espai circular qui s'enlaira fins a molta altura, formant el tot d'una immensa pera, qual capoll és la rodona finestra que la il·lumina. Entremig del desigual i tou pis, morat verdejant, s'alcen sobre els corresponents sòcols uns ídols que recorden deus i animals de l'orient. Les figures, i totes les parets del voltant tenen un mateix to calent i humit, un color negre-verdós de metall sens brill, mate i fosc.

A voltes un raig de sol de migdia entra per l'alt finestral; llavors aquella columna de llum blauenca conforme va baixant se transforma en núvol de tremoloses espires blanques i grogues, s'apaguen i se fonen damunt la molsa reflectint-se sobre un ample redol lluminós qui augmenta les espesses ombres de l'entorn.

Si un raig de sol ponent fer de través el mateix sostre de la cova, una il·lusió òptica fa veure dues claraboies bessones, tan iguals, clares i lluminoses que de prompte no s'endevina quina és la vertadera; llavores la claror del fondal és més cernuda i més igual, les ombres menys intenses, i la cova recorda una església vista a la llum del dia, una tarda en què no hi ha festa ni concurrència.

A voltes un raig de claror groguenca de lluna plena cau dins aquell abisme de tenebres i baixa dolçament, tranqui-la i en silenci, com a rosada de plata, a besar aquells deus encantats; llavores és l'hora de la calma i del misteri, dels somnis i dels records, l'hora dels trists, dels poetes i enamorats.

A la dreta, quan s'entra a la cova pel forat de la mina, entre feixugues columnes sens capitells, un poc més elevat que el pis i aficant-se dins la paret de roca, hi ha un camaril més ric que el coval primer. A l'enfront del portal d'entrada, hi ha una altra rotonda gran, alta i fosca, a on s'hi sent el degotar seguit de l'aigua qui cau dins una piqueta de pedra blanquinosa, i poc té per veure.

***

Els coloms salvatges, com si encara estiguessen encantats, continuen voltant sobre l'avenc. De tant en tant, cansats o perseguits pel falcó, s'abaten en cònic remolí i arriben a la claraboia primer els de la punta, després l'espessa massa en multiplicades ales, i, per fi, dos o tres endarrerits en graciosa i indecisa espiral.

***

Una visita a la bella cova de Coanegra bé val la suor i el cansament que s'hi aplega al pujar l'aspra costa que s'ha d'atravessar per arribar-hi.

Autor: Joan Rosselló de Son Fortesa (Pseudònim de Joan Rosselló Crespí)
Indret: Plaça de la Vila (Alaró)

A la tarda, la llarga i per mi fastidiosa sesta dels majors, que no en deixava jugar i fer renou, era interrompuda amb l'arribada dels cossiers. Repetien les mateixes danses de les completes amb més frisança, desitjosos d'anar-se'n a ballar a altres cases, i després de rebre la moneda de plata, partien seguits d'un estol de revolts y alegres infants.

La processó del Sant, més curta i no tan solemne com la del dia abans, era poc concorreguda. Precisament en aquella hora estaven a punt les bombes de gelat i sobre la taula les saboroses ensaïmades i els quartos empalagosos.

El públic començava a parlar del ball que prest havia de començar enmig de la plaça. Se discutia amb interès i calor sobre qui ballaria la primera aquell any; i se recordaven les altres dites d'altres vegades: la bellesa i elegància de la preferida; el matrimoni venturós o desgraciat; la mort o els nous amors de la núvia i altres mil incidents referents al cas. Aumentaven les ofertes poc a poc; ja solament dos se disputaven amb gran empenyo la victòria, i al fi es rematava a favor del més tossut. A cent lliures va arribar a voltes.

Els últims raigs del sol ponent dauraven encara els cims de les pròximes muntanyes, quan el venturós enamorat, acompanyat dels cossiers, xeremies i tamborinos, se presentava a la casa de la seva estimada per a conduir-la al ball a disfrutar amb la disputada victòria. Sonaven i tocaven xeremiers i fluviolers tots a un temps, i els cossiers formaven amb la núvia i les seves amigues la indispensable parella, mentres ballaven les mateixes, com únic i excepcional privilegi per immemorial costum concedit a l'afortunada.

Més tard, ja de nit, quan els clàssics festers il·luminaven a redols l'apinyada concurrència, aumentaven sempre seguit els estols d'alegres balladors. Aquets feien de-tot-d'una un parell de voltes pel cèrcol de la plaça, i llavors se n'anaven amb un joc de trompes (fluviol, xeremia i tamborino) a recorre'ls carrers del poble, aturant-se a ballar davant les cases dels parents i dels amics, a la feble i mòbil claror d'unes quantes falles de càrig sec. Dins la negror del carrer aquelles taques de llum aon  se bellugaven i movien les incertes i fantàstiques figures de la tranquil·la dansa me produïen un agradable i bellíssim efecte; aquella música apagada, o renouera i vibrant, segons la distància, els cèrcols de claror brillant, o esfumada i confosa, i el renou i la xiscadissa inharmònica i monòtona acabaven per omplir el meu esperit d'indefinible i fonda tristesa... i el ball seguia amb persistent monotonia, fins extingir-se amb la claror de l'auba del dia naixent.

Autor: Joan Rosselló de Son Fortesa (Pseudònim de Joan Rosselló Crespí)
Indret: Platja de s'Albufereta (Alcúdia)

Durant el temps més calorós de l'estiu, cada diumenge horabaixa venen del poble deu o dotze jovenetes amigues de Na Llissa a nedar a la caleta de l'Albufera.

En Gamba, que ho ha reparat, se n'hi va un capvespre a bona hora, quan encara no hi ha ningú per la platja, i, afanyant-se tant com pot, fa de pressa un clot fondo dins l'arena humida i s'hi queda arrufat, guaitant per entre un poc d'herbei que estén amb esment per damunt el seu caparrot.

Les nedadores, esburbades, no es torben a comparèixer deixant sentir festoses llurs veus clares i fresques, com una piuladissa d'esbart de caderneres per dins el camp d'ermàs. S'arredossen vigilantes vora un penyal brescat que ombreja agradosament la retirada calanca, a on mai s'hi acosta cap home d'un bon tros. Aplegant-se es despullen tranquil·les i xalestes, llençant falagueres, sobre la fina sorra, ses vestes enutjoses, i donant-se llavors les mans, se n'entren dins la mar. En sentir en el cos el bes picant de l'aigua freda, sa carn tota s'aborrona de plaer. Aquell sobtat pessigolleig suau i viu les ubriaga voluptuoses acostant-les i allunyant-les rioleres, com si trenassin joiosa dansa, sense amollar-se les mans.

El cèrcol volta de pressa, sorollós. Les coes brunes, penjantes sobre les esquenes rosa, anguilegen tremoloses i els caps despentinats s'acosten, mentres giren amb esment la cara per esquivar els ulls dels esquits que el xipoteig alça per llur entorn. El polsim irisat embolcalla suaument les nedadores que riuen i folguen bacantejant.

En aquell instant En Gamba pega bot i surt del clot. L'esbart s'espanta, les joves criden, gisquen i corren, fugint lleugeres per dins l'aigua a resguardar-se de les mirades impúdiques sota la bauma de l'altra banda del penyal.

Els homes, qui ho senten d'enfora, hi acudeixen tot d'una, i tots plegats encalcen de lluny el bover endiablat, qui prest arriba als canyars, i mentres ell, belant com una cabridella per afalconar-se de la gent, se fa endins per l'espessura, els altres ni tan sols hi gosen entrar.

Autor: Joan Rosselló de Son Fortesa (Pseudònim de Joan Rosselló Crespí)
Indret: S'Albufera. Ecosistema (Alcúdia)

El sol balla pels estanys. L'Albufera és una fornal encesa tota plena de brillantors de flames bellumantes. És la posta de sol.

Els bous s'ensumen i se mufen bramulant rabiosos de calor asfixiant. No es veu en tot el prat altra persona més que el bover sorrut dret entre els bous, enmig de la planura deserta.

Murmura i flastoma fort, amb les escorretjades a l'aire, mirant-se, amb odi creixent, un poderós brau negre, amb clapes blanques, qui su davall ell, encalça una vaca rotja.

-Ou; mal te toc pesta! -crida furient. La bèstia s'allunya com si no l'hagués sentit. En Gamba se n'hi va corrensos per aturar-la. El brau el mira compassiu, de coa d'ull, mentres l'esquiva pegant una marrada, i segueix encalçant sa femella engelosit. El bover amb això s'hi enfada més, li trenca al davant de pressa i s'hi aferra resoltament pel banyam. El brau l'espolsa, s'enretira dues passes, i rompent el respecte que de menut, com tots els bous del ramat, guarda an En Gamba, acaba del tot la paciència, li envesteix potent amb les banyes baixes per aspidar-lo millor; i el tira a l'aire per darrera, un bon tro lluny. Ja no es recorda de la vaca roja. Al punt revolta ardit, recula un poc i torna mufar altra vegada, més fort que la primera, al bover caparrut, qui torna caure sobre la terra molla, com un home de pedàs La sang barbolla per les ferides. La bavor de la vessada encén la de la bèstia, que, ja del tot cega de ràbia destructora, destrossa entre ses banyes vermelloses, el cos blavenc de la miserable víctima, que al punt acaba violentament sa vida amb gest agònic de sofriment horrible.

El brau llavors l'ensuma brufolant com si estàs espantat de la seva obra; aviat pega una reculada seca, gira en coa i se fa enfora trotant per dins el fang del salobrar. Al cap d'un poc els altres bous del ramat també s'allunyen, un després de l'altre, pausadament, com si fugissen d'amagat.

El mort queda tot sol!

Dels gorgs quiets s'alça el jorn aurífic blanca calitja, com a fumera mística del sagnant sacrifici. D'enfora es veuen volar, amb alades feixugues i lentes, un negre remolí de corbs marins i voltors golafres, que, envoltant en processó misteriosa, baixen fins a la terra, estenent un vel de dol sobre el cadàver del bover.

Autor: Joan Alcover i Maspons
Indret: Medalló de Rubèn Dario (Valldemossa)

Rubén Darío (fragment)

 

De Mallorca fou hoste dues vegades, i el mar, el cel, els pins i les figures històriques de l'illa es reflectiren en la diafanitat de les seues estrofes, perfilades de llum. En una habitació que tingué a Bellver

 

con el pinar detrás y con el mar delante,

 

en un banquet que li oferírem a Ciutat, i temps després ací a Valldemossa, on l'acollia la generosa hospitalitat del senyor Sureda, tinguí la sort de sentir en boca de Rubén Darío els seus versos, com una melopea, amb aquella mitja veu càlida i feble, aquell sil·labejar que marcava el ritme i aquell suau accent crioll, una mica estrangeritzat. El poeta ha recordat més d'una vegada l'agombol que rebia del tracte i la cultura d'En Joan Sureda i de la seua gentil esposa. Ells assistiren a la composició de la novel·la El oro de Mallorca, i d'algunes poesies, com les titulades ValldemossaBoleras, La Cartuja, i la suggerida per la interpretació pictòrica de les oliveres en les teles de Na Pilar Montaner.

Qui era, doncs, Rubén Darío? Un gran infeliç i un gran poeta. Visqué sempre desorbitat, com un fill pròdig que enyora la llar, però que no hi torna. Àdhuc quan en les hores aparentment alegres de la vida bohèmia, liba els plers orgiàstics, hi ha en el fons del calze una mica d'angoixa.

Una certa febreta lírica el manté en un estat veí de l'al·lucinació.

Entre els poetes de llengua castellana, és per mi, si no el millor, el més apetitós de la nostra generació. En la seua poesia, sàvia i joguinosa ensems, el sibaritisme estètic subordina els fenòmens morals i materials a l'imperi exclusiu de la bellesa. S'hi mesclen la saviesa clàssica, la llangor decadentista, la visió interna aguditzada per la sensualitat, l'elegància d'un dandi de les lletres i la fortor de la sang índia

L'or, el cristall, la pedreria, l'enlluernen; el nacre palpitant de les formes femenines l'obsessiona. El món antic i el modern, els mites, les creences, la naturalesa, i la història, serveixen perquè la seva gola insaciable de poeta en tregui, el filtre cobejat. No li demaneu l'exaltació patriòtica, ni cívica, ni amorosa, ni humanitària. Canta una reina el mateix que un clown; canta les grans nacions com a grans espectacles; canta la dona, no una dona. Frivolitat, direm? No, per cert. El poeta que sent la vida, encara que no sigui en les seues palpitacions heroiques, el que troba per trametre la sensació de vida notes més enceses i vibrants que els altres no és un poeta frívol. I això no és posar-lo per damunt els que s'inspiren en els moments extraordinaris de la virtut o la passió humana.

Seria difícil enfocar-lo. En certs passatges alambinats no l'acabem d'entendre. Diu estranyes filosofies, què sé jo, coses profundes recollides «més enllà del bé i del mal». Qualque pic li agrairíem que no fos tan culte i estalviés les brodadures de l'erudició en el caire llampant de les estrofes. Però no falla mai la seducció de tota mena de lectors; amb la sola excepció dels que es duen les mans al cap, sentint trontollar els fonaments de la vella retòrica.

No cal que desitgem per als nostres fills el seu destí tristament gloriós. Entrem a l'hort de la seua poesia per assaborir-ne els fruits deliciosos i agrair els tresors de l'opulència lírica, no minvada per les flaqueses i els infortunis de l'home.