Obres completes

Editorial Selecta - 1951 - Barcelona

Autor: Joan Rosselló de Son Fortesa (Pseudònim de Joan Rosselló Crespí)
Indret: Son Fortesa (Alaró)

De tard en tard aquella tardana i raquítica olivereta dava el seu tribut, sempre dolent i rebutjat de tothom.

Així passaren dues desenes d'anys, des de que començà a fruitar, fins que un dia que l'empeltador feia l'empeltada dels revells, cansat de la magror i del mal fruit d'aquella planta exòtica, provà amb el ganivet si l'escorxa amollava, i veient que tenia prou saba, li va serrar amb el xorrac la muda forastera i sobre aquell peu ja mig sec i arrevellit hi va posar una altra muda de la casta antiga de la terra.

Les poques branques que hi brostaren prest varen florir altra vegada. És ben cert i prou ho saben els qui les han assaborides que les olives que fins avui ha fetes l'empelt novell, no són de les millors, ni les més gustoses, però, tant verdes com madures i pansides, tenen el sabor que coneix la nostra gent i que més li agrada. Ara cada any el temps de la collita van a fer munt a la tafona mesclades amb les altres que a la tardor apleguen per les marjades i els roquissars les faneres i sanes collidores, rient i folgant.

Jo som semblant a l'ullastre venturer de què he parlat: —La casa pairal a on nasquí, antic casal de possessió, voltat d'estables, vinyes, figuerals, olivars, garrovers, ametllers, horts i camps de blat, està a la vora del poble d'Alaró, en el fons de la vall Secorrada, a l'ombra dels verds i airosos llorers i dels fruitals a on canten els rossinyols la primavera, i des de les amples finestres se descobreix el gris coster de l'enfront pel que pasturen els porcs, les egües i les ovelles.

El meu pare qui, com tots els pagesos acomodats, somniava pel seu fill una posició més distingida que la vida del camp, va fer-me estudiar d'advocat a Barcelona i a Madrid, però aquella ambició falsa, encara que paternal, desgraciadament va donar poc fruit.

Vaig estudiar per obediència i sense mica d'afició aquelles lleis prosaiques i embolicades, fins arribar a portar la lluenta toga de vellut. Desiara venia a demanar-me consell qualque malanat pagès, desconeixedor de ma ignorància de l'ofici o falt de medis per procurar-se millor defensor. Els pocs assumptos que m'encargaven prest me tenien cansat i avorrit, posant-me intranquil i malhumorat fins que estaven transigits i mai solia quedar satisfet de la meua obra: sens dubte no era aquella la meua vocació. [...]

Així fonc que mort mon pare no vaig trigar gens ni mica en llançar la llustrosa toga i el cantellut i molest barret amb borla de seda, per anar-me'n per sempre amb la meua dolça esposa i els meus fills estimats, a l'enyorada possessió del fons de la vall Secorrada, al costat de ma mare i dels meus germans, sinó per ajudar-los a tenir esment a les estables, a fer l'oli i a conrar els camps, almenys a gaudir de llur companyia i de la vida lliure i tranquil·la de la sanitosa serralada.

Aviat vaig oblidar els embulls de miceria de què havia farcida la memòria; i avui, a l'acostar-se qualque camperol a demanar-me el meu parer sobre qualque fet en qüestió, sempre contest lo mateix: «Això s'ha de compondre; i sobretot no hi gasteu cap diner en papers i gent de cúria».

Autor: Llorenç Riber i Campins
Indret: Cementiri de son Roig (Campanet)

Les tombes velles

 

Més dolç i més amable seria ton descans,

oh Mort, que segues totes les roses de la vida,

llançant-se a les fosses, a feixos odorants,

dins una església vella, petita i compungida.

 

El temps s'hi escola, plàcid, amb una pau sens mida;

les nits són plenes d'àngels i d'ombres bategants,

i pel vitratge hi entren els dies tot sagnants

o amoratats com una viola dolorida.

 

Bé són les tombes velles les rels del vell altar!

Damunt ma tomba closa que hi senta jo passar

les ones de la vida que pelegrina i es cansa

 

cercant una altra vida de més excelsa sort...

i prosseguint sa ruta triomfal sobre la mort,

el salm d'ales immenses volant ple d'esperança!

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Hostal d'en Nassos (Riudarenes)

L'hostal d'en Nassos era una de les quatre cases que formaven la plaça. Es distingia de les altres per un rellotge de sol molt gros i perfilat, sota del qual el foraster curiós trobava la befa del següent redolí:

 

Ce mires, ce mires, mucol.

Ce no veus que sóc un rellotge de col?

 

Els dies feiners, aquest hostal era tan quiet i silenciós com el clos del petit cementiri que tenia a la vora, on sols xerricaven els pardals. De tant en tant, però, s'hi atansava algun carro de muntanya, amb els raigs de les rodes plens de fang, la galga de roure menjada per l'ús, una mula camaprima i un carreter botzinaire. Quan aquest carreter havia emplenat la botella i triat un parell de caliquenyos, el carro reprenia el seu camí, i les mosques i les gallines s'ensenyorien de bell nou de l'espaiosa entrada.

Innocenci tractà en aquest hostal, per primera vegada a la seva vida, homes que li semblaren herois. L'hostaler era un famós guardaterres. Algun greu accident li havia ensorrat el tendrum del nas, el qual no era altra cosa que una bola de carn vermellosa posada de gairell damunt del llavi de dalt, contret per una cicatriu, mentre que el de sota s'avançava amb un aire menyspreador de perdonavides. Aqueixos defectes no sols el feien malcarat, sinó que l'obligaven a respirar per la boca i li estrafeien la veu, i els seus llargs discursos d'alcoholitzat eren un seguit de notes de tenora separades per un esbufec sorollós. No cal pas dir de què li pervenia el sobrenom de Nassos.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Mas Espriu (Riudarenes)

Davant d'Innocenci s'escalonaven, en davallada, les feixes d'un quintà interminable, amb rengleres de sarments i de moresc. Al fons, lliscava la riera, i, a l'altra banda, en direcció a ponent, es perfilava una carena de muntanya alterosa que tallava l'horitzó. Era poblada de suros vells, colossals, i, sobretot als capvespres, llurs siluetes reproduïen mil formes diverses i extravagants. Especialment suggestionava Innocenci una mena de fantasma heràldic; una àguila bicèfala, a punt d'emprendre el vol, que es destacava del conjunt.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Mas Espriu (Riudarenes)

Arribaven al mas a posta  de sol. Els pares d'Innocenci i la dona del masover els felicitaven.

En un dient de parenostre, barbs, anguiles i granotes eren nets, esbandits i tirats a la paella.

Encara amb llum de dia s'improvisava una taula al defora, a la fresca, sota el plàtan, i els senyors de ca l'Aspriu eren convidats a participar d'aqueix àpat que tots els pagesos de la contrada haurien considerat digne d'un rei.

I en veritat que la gran paellada rossa i fumejant, servida en plat-girador de llauna sostingut per uns estalvis i devora una plàtera de tomàtecs i pebrots tot ben oliat, i una llenca de coca, era quelcom regi.

Tan ben entreteixits estaven els peixos grossos amb els petits i amb les cuixes de granota, que feia llàstima d'espatllar un tan bell mosaic. Però els dits dels pagesos no tenien aturador i anaven escrostonant-ho. Els trossos pinçats carrisquejaven entre les dents llurs i eren engolits espines i tot.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Ermita d'Argimon (Riudarenes)

El bosc inquietant, misteriós, la sureda fantasmagòrica amb nius de gaigs i tórtores; l'horta frescal amb la seva bassa plena de granotes i tritons; la riera oculta per la verneda atapeïda amb les seves roques balmades sota les quals, en l'aigua quieta i diàfana, cuejaven anguiles i barbs; l'ermita, guaita de l'afrau, que li feia esperançar l'assistència a un aplec amb ballades i tir de rodella; el molí del poble, un gran casal situat allà baix en un sot de fronda, famós per les seves oques blanques i la seva gossada de conillers, on ell era rebut amistosament, on li oferien mel de romaní, nous i figues seques, i on els nois del moliner li parlaven de caceres prodigioses, de baralles amb guineus i gats mesquers, i tot això, i encara el prat on pasturaven les vaques i els vedells, els caminets xirois, l'obaga amb la seva font regalada i cal Pobric, una casa com el puny, des d'on es descobria mig món, tot això, dèiem, esperava Inocenci com si exclusivament existís per fer-lo venturós.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Sot de l'Infern (Riudarenes)

Una altra cosa el tenia intranquil. Dubtava de si, arribat el moment de topar-se amb la fera, tindria prou serenitat per a apuntar-la bé i d'esperar el moment propici d'encabir els balins de la seva escopeta en una entranya vital. Tot amb tot, i vingués el que vingués, desitjava amb vehemència de gustar l'emoció d'heure-se-les amb el senglar.

Un jorn arribà a entrellucar tota la canilla empaitant-ne un a dos-cents metres d'ell. Era una llarga i vertiginosa corrua de gossos de tota mena, de tots els colors i de tots els pelatges, un llampec de boques esgarrifoses, de llengües fatigades, de queixos esmolats, de cues tenses, de lloms flexibles i de potes al galop, que deixaven una estela de matolls somoguts, de brins trinxats, de terra i pedregoleig sollevat a unglades. Innocenci era tot ulls per tal de descobrir per davant dels gossos el senglar ferotge. Envejava el company que cobria la parada de més amunt. Devia estar en aquells moments vibrant d'emoció i d'incertesa. Sobtadament, sonaren dos trets com dues canonades i un brunzir de bala esgarrifós i breu, semblant al miol d'un gat, que el somogueren de cap a peus. Va córrer viarany enllà i veié, entre uns rebrolls de bruc, un embalum grisenc, tirant a groc, un groc brut, com el que deixa la nicotina en el bigoti blanc d'un fumador empedreït. Era el cos estenallat d'un garrí salvatge. Tenia dos esvorancs sagnosos, horribles, un en la costellada i un altre en el prim del ventre. L'hereu Aspriu ha sentit, abans que res, una forta esgarrifança en pensar que una de les bales que havien fet aquell carnatge, després de passar de part a part la fera i de rebot, havia xiulat a les seves orelles. Contra una ferida d'aqueixa mena no hi havia remei. Vet ací les terribles bales explosives, fabricades pels mateixos pagesos: un tros de plom laminat i caragolat en forma de bòlid, únic projectil capaç d'aturar en sec un animal de tanta vitalitat i tanta duresa com és ara el senglar.