Selecta - 1974 - Barcelona
Records de ma missa nova (fragment)
La capella de Sant Jordi és la gentil corona d'un turonet que, rodó com fet amb un torn, s'aixeca enmig de la Plana de Vic. Quan en temps primitius aqueixa era un estany, com diuen els geòlegs, lo turó de Sant Jordi devia ser una illa, mirador des d'on es veuria blavejar, d'un cap a l'altre, com una petita mar interior que tindrien per mirall digne d'elles les muntanyes més altes de Catalunya. ¿Quina raça fou la que corona sa esmotxada punta amb un magnífic dolmen? ¿Amb quines eines arrencà aqueixes enormes lloses que semblen vingudes dels cims de l'allunyada Savassona? ¿Per quins camins atravessaren los boscos seculars? ¿Per quins ponts passaren los dos o tres torrents que s'hi entreposen? ¿Aqueix dolmen era un altar, era la casa d'un rei o la tomba d'un patriarca? Lo poble senzill, que fa bé de no voler-se trencar lo cap en qüestions a què els savis no donen resposta, mira aquelles estranyes lloses i se n'entra a pregar en l'oratori. Aneu-los-ho a dir a mos devots compatricis que quan se posaren los fonaments de la capella de nostre estimadíssim Patró, ja tres o quatre mil anys havia que aquelles enormes pedres dominaven lo país! Prou feren nostres avis de respectar-les en aquells temps en què eren totalment desconeguts aqueixos monuments. Sols la pedra més acostada al temple està mig ajaguda, com si el Sant, recordant-se que era guerrer, amb una empenta s'hagués volgut traure de prop aquell pedró del gentilisme, que, no obstant, deixà gairebé intacte.
Lo poble lliga amb lo fil meravellós de la llegenda eixos dos elements tan llunyans i contradictoris, lo primitiu i lo modern, lo celta i lo cristià.
Diu que una pastora santa de Puig-ses-Lloses guardava les ovelles en aquells endrets, i desitjant resar lo rosari dintre la capella, determina fer-hi al costat un cortiol, on pogués tancar alguna estona sa ramada. D'una a una anà a cercar aquelles lloses, que duia planes damunt del cap, tot filant per no perdre feina, i a l'arribar al cim del turó les clavava a terra totes dretes, formant un clos quadrat que podia tancar fàcilment amb una barra travessera o amb una branca. Des de llavors, sempre que volia encomanar-se a Déu, tancava allí son escamot d'ovelles, i se n'entrava a la capella a esplaiar la seva ànima en l'oració. Aixís pogué resar amb més tranquil·litat i fer-se més santa encara.
Ma estimada mare m'ho havia contat aixís moltes vegades, i ella, que m'omplí lo cap de tradicions cristianes i el cor de sentiments, fou la primera d'arribar a Sant Jordi aquell dia ditxós per ella i per mi i la darrera de sortir-ne. Pobra mare!
Lo pla de Beret és l'herbei més gran d'aqueixes muntanyes. Té dues hores de llarg i una d'ample. Lo formen dues grans muntanyes, llises i verdes, clapejades per molts pocs penyals i molt bestiar. No és raro que hi pasturen 60.000 caps, en bon temps, que allí no dura gaire.
Allí naixen, a un quart de distància, lo Noguera i lo Garona, quals noms són anagrama l'un de l'altre, i quals cursos segueixen direccions totalment oposades, com si es tinguessen por. L'ull del segon és molt visitat pels francesos, que retreuen la promesa d'aquell qui volia fer un pont de plata al Garona, bastant-li allí per això tres napoleons. Naix abundosament sota una roca i forma davant un gran viot.
A cosa d'un quart a migdia se veu, plana avall fondre's un torrental, i ficar-se, com lo Guadiana, sota terra, per ressortir, més avall, sota un serrat d'entranyes de marbre. Son llit i la misteriosa i accidentada volta que el cobreix blanquegen, hermosa ment brunyits per l'aigua en la nit dels segles. Lo riu se deixa veure un moment en tan rica i esculturada finestra, vergonyós torna a entraren aquella tan bonica com estranya cova de fades, fesa i compartida en diversos estatges i branques. És un gros torrent lo que surt allí i allí s'endinsa murmurejant, i el marbre és blanquíssim, amb ditades o tintes negrenques. Lo brunyit i lluentor que li dóna la naturalesa és digna de la mà de l'escultor diví.
Dos-centes passes més avall se veu la Vall d'Aran.
A Frederic Soler en son enterro
Amb cent corones de flors
te'n veig anar d'esta vida;
tu te'n vas amb cent, de flors;
jo quedo amb una, i d'espines.
Barcelona, 11 agost 1905 (fragment)
Però també comprenc que l'estat d'esperit i fins a la salut física de vostè, li convinga millor la bellesa humil d'aqueixa vall de Senillers: un s'hi familiaritza més aviat, i fins em sembla que aqueix mur adust del Cadí, que apareix barrant implacablement el petit clos, acabarà per mostrar-se-li enemic, i que vostè arribarà a estimar-lo com a ferreny guardià de la seva pau. Ja sembla que el veig tot sol pels viaranys cap a Músser reposant en la soledat el seu cap tan ple de pensament; i refrescar son cor ardent en l'íntima frescor dels cap-altards, assegut en alguna carena pels alts de Travesseres. Per lla dalt, no sé on, hi ha, o hi havia, un noguer immens (a prop d'un molí, em sembla) que la seva ombra donava'm una sensació de fermesa i durada. També recordo un prat molt inclinat en el fons de l'altra banda de l'aigua, a prop de l'establiment, darrera, que els migdies hi eren molt dolços. Aquests eren els meus llocs predilectes. I l'església de Músser, que s'hi reposava tan bé de la pujada. Als estanys, no hi havia arribat mai.