Editorial Columna - 1993 - Barcelona
Als replans de la catedral
La Catedral d'aquí, no us penseu pas
que és molt solemne. D'això, ni pensar-ho.
Els vitralls són replans a la intempèrie.
Els seus teulats, com lloms de ceba, llepen
un cel de fils boirosos. Pedres grises,
eternament vellíssimes, traspuen
el pes del temps a través de les ombres
cansades que s'estiren per les fàbriques.
Des de cal Llumenetes, les suaus postes
d'octubre endins incendien els ulls
dels esquifits balcons, aspres i ombrívols.
Un dia o altre els enderrocaran.
Els diumenges, quan era un capitost
de colla, de vegades, hi pujàvem
a buscar el Rafel, a arreplegar-lo.
Tenia la mania d'enllustrar-se
les sabates davant la nostra colla.
El Rafel no sortia sense fer-nos
entendre que era el més polit de tots.
Per a ell, viure als Pisos Bertrand era
la peripècia més lamentable:
no sabia que aquella baluerna
vetusta era el signe del declivi
en les arrels que no hem sabut guardar.
L'últim Corpus
Era davant de cal Jordi, la casa
que aixopluga el serpent més modernista
del poble. De vegades, em demano
de quin color era el mantell del papa
Joan XXIII. Crec que era de púrpura.
Fet amb tots els geranis de ciutat.
Tenia una mirada de suaus roses
i el seu vestit era blanca farina...
Entre columnes de blauet i lliris,
les catifes flairaven a llorer
i el seu nom era escrit amb mots de marro
sobre una espona de grogues ginestes.