Octubre

A Contravent (Barcelona), 2010

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Pàgines: 117-119
Indret: Plaça dels Lledoners (Girona)

En aquell racó silenciós de la Girona vella, a tocar el palau episcopal i la catedral, la tia i el canonge ocupaven un pis antic i esplèndid. El conservo a la memòria com si fos retratat. Sostres alts, espais generosos. Tenia una entrada folgada, que exercia de distribuïdor. A la dreta hi quedava l'habitació del canonge, que dormia en un gran llit amb cortinatges. A l'esquerra hi havia la sortida a un pati interior a dos nivells. A la part baixa era pati pròpiament, a cel obert. La tia hi tenia testos amb flors i, tot i que era una mica ombradís, hi penjava la roba que havia rentat perquè s'eixugués. A sobre, circumdant el pati, hi havia unes golfes on el canonge guardava els seus llibres. Va ser la primera gran biblioteca particular que vaig veure. Aquell espai, sota teulat, una mica polsós, tancat per uns finestrals, em fascinava. El canonge hi tenia milers de llibres, ordenats en prestatgeries. Em semblava un indret màgic, misteriós.

Era un home alt, més aviat prim, de pell pàl·lida, d'uns setanta anys, mossèn Arcelos. Si era a casa, solia ser al seu despatx, situat al costat del menjador, amb finestres a la plaça dels Lledoners i al carrer de Bellmirall. Envoltat de més llibres, el canonge seia darrere la taula, entre papers, escrivint amb ploma estilogràfica. Hi entràvem a fer-li l'amistat. Ell s'aixecava, somrient —era un home de bona educació, polit, d'una mesurada cordialitat— i ens allargava la mà perquè la hi beséssim.

Era una mà molt blanca i venosa, que feia una olor dolcenca, de sabó perfumat. Després, la mare i la tia conversaven en el petit menjador dels dies feiners. Tenia una obertura al carrer de Bellmirall, un balconet. Des d'aquest menjador es baixava per uns escalons cap a la cuina, des d'on es veia el pati per l'altra banda. El cercle es tancava. Temps després, el canonge se'n va anar al cel i la tia Lola va venir cap a casa, on va passar els seus últims anys, fins que un dia, al matí, no es va llevar i va morir al cap d'una estona, sense fer gens de renou, amb una gran placidesa.

La plaça dels Lledoners és a dos nivells. Al de baix, empedrat, hi ha la font, els arbres i uns bancs de pedra. Al de dalt, d'un terra sorrós, s'alcen unes quantes palmeres, altes, esquelètiques, a l'entorn d'un pou de pedra, cobert amb una llosa. M'assec en una ampla barana de pedra, al costat de l'estela d'homenatge al reverend Francisco Butiñà, fundador de les Filles de Sant Josep —nom agosarat, des d'una perspectiva teològica—, les butinyanes, que tenen el convent i l'església davant mateix. S'acaba de fer fosc i s'ha girat una mica d'aire, que remou les branques de les palmeres. A les habitacions que van ocupar el canonge i la tia Lola es veu una llum tènue, íntima, rere els cortinatges. Una altra gent, unes altres vides... Toquen la mitja hora a la catedral. Dos quarts de vuit. El campanar, de pedra clara, neta i restaurada, il·luminat amb potència, és d'una rotunda geometria vertical, que s'alça cap al cel. Majestuositat de la torre. Una religió imperativa, poderosa, en contrast amb la modesta, recollida pietat de la mare de Déu del carrer dels Vern. A l'entorn del campanar, retallant-se contra el cel fosc, hi vola la blancor agrisada d'uns gavians que xisclen.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Pàgines: 44-45
Indret: Casa de Miquel Pairolí (Quart)

Eren terres de conreu i l'avi de seguida hi va fer obrir un pou. El pouater que el va construir, tot just d'acabar-lo va marxar a la guerra, on va morir. De l'aigua d'aquest pou, ens n'hem abastit sempre, per al consum domèstic i per al reg, i encara ho fem. És una aigua bona de gust, d'un sabor un punt terrós i ferruginós. A l'estiu, ben fresca, és un goig.

A tocar la carretera hi havia un bosquet on de vegades s'aturaven a passar-hi la nit les caravanes de gitanos que en aquell temps circulaven amb carros i animals.

Quan els meus pares van projectar casar-se, el bosquet fou tallat i s'hi construí la casa, que reuneix aquells criteris que esmenta Cirici. Primer, simplicitat geomètrica. És una casa de línies rectes, elementals, similar a les cases que dibuixen els nens quan els demanes que dibuixin una casa. Teulat a dos vessants, fàbrica rectangular de divuit metres de llargada per deu d'amplada, amb pocs ornaments i molt austers, les petites arcuacions de la sotacoberta i no gaire res més. Quan van edificar la casa, per coronar el teulat hi van posar un penell amb una creu, però amb els anys i les pluges es va rovellar, va quedar enferritjat i el vam haver de treure.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Pàgines: 14-15, 17-19 i 30-31
Indret: Casa de Miquel Pairolí (Quart)

De sobte, sobre l'ampit s'atura un pit-roig. Com que estic completament immòbil, no s'espanta ni fuig, tot i que em mira amb el seu ull lateral, un punt minúscul d'una negror intensa i brillant, mineral. Té aquell nerviosisme, aquell neguit que demostren tots aquests ocells petits, pardals, pinsans, cueretes, verdums. No s'està quiet ni un moment. Mira a una banda, a l'altra, amunt i avall. Sembla que vol aixecar el vol. Em torna a mirar, però no es mou de la finestra. Veig el seu coll i el seu pit d'un bell color ataronjat; la disposició punxeguda de les plomes de la cua i de les ales, marronoses, com les dels pardals. De tant en tant es gira a mirar-me, amb el seu ull negre com un cap d'agulla. Conec aquest pit-roig des d'ahir. A migdia també, quan jo segava l'herba prop de la finestra, aquest pit-roig i un altre, una parella, rondaven per allà on havia segat, tot picotejant la petita fauna terrestre que la meva feina deixava al descobert. No eren gens esquerps. Se m'acostaven força i anaven bequejant a terra, amb avidesa i insistència. En aquest temps, aquests ocells solen estar de pas.

Venen de l'Europa central i van cap al sud, buscant climes més temperats i suaus. Vaig pensar que no devien estar gaire avesats a la proximitat humana i per això se'n refiaven i no fugien. No ens temen perquè no ens coneixen. O tot el contrari, qui sap... Tal vegada habitaven en alguna ciutat i estaven acostumats a sentir soroll i a conviure amb la indiferència dels humans.

He estat una estona contemplant el pit-roig de ben a prop, mentre anava sentint els moviments de La Creació, en aquest matí assolellat de tardor. [...]

 

Lluna de novembre.- Son els dies més curts de l'any. El sol s'ha post rere els cims del Montseny i, com que el dia ha estat clar —només amb una mica de boirina i amb alguns núvols alts, lenticulars, llimats pel vent—, el capvespre és llarg, d'una lluminositat daurada. Just a sol post, a llevant, dels turons de les Gavarres comença a emergir una lluna esplèndida, majestuosa, d'un color de crosta de pa. Lluna plena de novembre. La precedeix una lluminositat pàl·lida, mentre el cercle, encara incomplet, es retalla rere el perfil dels arbres de la carena. Uns petits núvols grisos, allargats passen un moment davant la lluna, que es va enfilant cel amunt. És com si la mà d'un pintor hi hagués fet córrer un llapis, per insinuar una ombra. Caminant per la vall de Quart, durant uns minuts es veu, a ponent, el reflex de la claror càlida, malencònica, del sol que s'allunya, amb tot el pòsit del dia, mentre que a llevant va prenent consistència la llum líquida de la lluna blanca, transparent com una gasa, puixant. Són dues llums molt diferents de tonalitat; l'una que remunta i l'altra que declina.

A poc a poc, perquè amb el dia clar tot és morós i pausat, s'esvaeix la posta i la lluna imposa la seva llum, sota un cel blau en què van sorgint els punts brillants de les estrelles i es van dibuixant les constel·lacions. La lluna es torna més blanca. Al cap d'una estona ja s'ha alçat en el cel, circular, poderosa, i expandeix la seva claror sobre el paisatge nocturn, que ha quedat impregnat de la seva irradiació pàl·lida. Els arbres, les cases i els objectes projecten unes ombres que evoquen la claror diürna, però ara és com si contempléssim el món a través d'una pel·lícula velada, misteriosa. Tota la nit, els éssers i les coses reposaran sota aquest tènue filtre de llum espectral.

L'endemà, en llevar-me, el sol encara no ha remuntat l'horitzó, però la llum rosada de l'alba ja domina el paisatge, els camps sobre els quals, a la nit, s'ha posat un tel de gebrada, blanca, cristal·lina. Primers freds de novembre... Al cel de ponent, la lluna encara projecta una lleu resplendor, que va minvant. Il·luminada pel sol que neix, es percep a ull nu el relleu irregular de l'astre, les fondalades, el dibuix que tant ha fet fantasiejar els humans al llarg dels segles. Després, a mesura que la claredat solar va augmentant, el perfil es difumina, el reflex de la llum lunar s'apaga i un tel de boira va cobrint la lluna, per bé que el dia és nítid. Quan el sol comença a tocar pels camps i els boscos, la lluna ja és només un cercle blanc que davalla amb lentitud cap a ponent, sobre l'església de Palau-sacosta. Entrat el matí, es colga i desapareix. El sol torna a dominar, intens i radiant, i fon la gebrada. És la roda del temps. [...]

 

A la caiguda de la tarda sembla que la tramuntana encalma. El sol ha davallat rere els turons de l'Ardenya i deixa una cua de llum daurada, que primer és intensa i més tard es va esmorteint, apagant. La llum retalla el perfil dels turons, de la boscúria en penombra. És una posta esplèndida, que encara veiem com perdura al contrallum de les cases i de l'església de Llagostera, de les muntanyes llunyanes, llarga i lenta.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Pàgines: 193-195
Indret: Hort de can Pairolí (Quart)

Per què conversem amb els morts quan treballem la terra? És una mena de comunicació a través de la matèria, de la substància? És la terra mateixa que ens els fa avinents i propers i ens els retorna? La terra que ells van cultivar i que ara conreo... La terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l'esforç de les generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona, mitjançant uns mateixos gestos, trabucar-la, afinar-la, obrir-hi solcs, a través d'uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit.

Sovint, a més, treballo la terra amb les mateixes eines que van ser a les mans del pare, de l'avi. El tràmec que prefereixo té el mànec corcat. Algun cop es desmanega i he de tomar a compondre'l. L'eina és gastada per l'ús, aprimada, però encara va bé i és molt útil. Recordo aquest tràmec en mans de l'avi. És com si el veiés ara, encorbat, cavant, amb la camisa blava de treball, la boina, el cigarret de picadura enganxat al llavi. En tinc un altre, de tràmec, més gros i més nou, amb el qual el pare obria les rases a l'estiu, per regar. El faig servir per a aquesta mateixa feina. Igual com el cavic per plantar llavors. També el recordo a les seves mans, i és una de les eines que més utilitzo. O les arpelles, que jo no manejo gaire, però que veig en mans del pare o de l'avi. O la llinyola, amb què traço i mesuro aquella geometria de l'hort que, amb el pas de l'any, es va fent i desfent. O la forca. O el mall. Com podria no pensar en els morts si treballo la mateixa terra que ells van menar, emprant les mateixes eines?

En un racó del garatge, tinc la serra de dues mans. Amb el pare, ell a un cap jo a l'altre, hi serràvem els socs de suro per fer llenya per a la llar, a l'hivern. També hi tinc la maça i els tascons amb què tot seguit els estellàvem. Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la, una mà necessita que n'hi hagi una altra a l'altre cap. Quan no hi es, quan no hi ha ningú, l'eina es torna absurda, i el buit, clamorós, impossible d'ignorar. Com podríem aleshores no evocar els morts? D'ells venim i com ells serem. Entremig travessem aquesta existència, com llebre empaitada pel caçador, pensem, sentim, enfonsem les mans a la terra.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Pàgines: 171-172
Indret: Camí de les alzines (Quart)

El crit del mussol.— Cap al tard, el mussol surt del bosc i apareix, planejant, obscur, ales esteses, fins que s'atura sobre el pal del telèfon. Des d'allà albira els camps una estona, en silenci, immòbil, girant només el cap, a banda i banda. Quan s'enfosqueix una mica més, emprèn el vol i busca una altra talaia. Aleshores se'n va a la cresta de la teulada de Ca l'Eina. Se situa sempre a la punta, a tocar la façana, i s'està allà fins que és fosc. S'hi deu sentir segur, en aquell extrem, el mussol. No l'espanten pas els ciclistes ni els passejants ni els gossos que passen prop de la casa, pel camí. Ell s'està quiet en el seu mirador. Quan avança la fosca, el perfil del mussol es va tornant esborradís, fins a esdevenir una taca negra, prominent, sobre la teulada. Llavors, quan veu que la llum nocturna va guanyant la claror del dia, comença a xisclar. El seu crit agut, incisiu, que ressona lluny i arreu, saluda el vespre i les ombres.

Hores més tard, ja a l'alta nit, de vegades el torno a sentir. Estic llegint i, de cop i volta, el seu xiscle és com una sageta que travessa el silenci de la nit, interromput només per la monotonia del cant del tòtil. El mussol vola d'una banda a l'altra, dedicat als seus afers nocturns, i pel so ressegueixo el camí que fa, els camps que sobrevola, el pal on es deu aturar o les alzines on s'endinsa. Em distreu de la lectura, però em complau sentir-lo. M'agrada la seva soledat, que comparteixo. De vegades ja sóc al llit i, al fil del son, de sobte, esclata el seu crit. No em desvetlla, al contrari, em crea una sensació confortable. M'adormo mentre sé que el company de la nit caça i està alerta. El batec de la vida continua.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Pàgines: 213-215
Indret: Cal Moliner (Quart)

Avui ha mort l'home que vivia a Cal Moliner. En tornar de Girona, a mig matí, hem vist passar una ambulància que anava cap a la casa. També han passat els fills d'aquell home. Després ha vingut una altra ambulància. Tot seguit els Mossos d'Esquadra. Finalment el cotxe mortuori. Fi de partida. Com que jo també estic de vacances, m'he estat una bona estona a la finestra, observant tot aquest moviment.

A la tarda, en anar a fer el volt amb la gossa, hem passat per davant de la casa. Tot era tancat. És una masia del XVIII, construïda amb rierencs, llècol i pedra foguera. Té un pati. A la llinda de la porta hi ha escrit «Ave María sin pecado concebida. 1738». Religió de la Contrareforma, castellà del Decret de Nova Planta. Són unes lletres malgirbades per un picapedrer no gaire expert, però condensen tota una lliçó de la desafortunada història d'aquest país. Davant la casa hi ha uns lledoners de soca gruixuda i gran brancatge. Els lledoners que trobem sovint a tocar les masies antigues. Els gossos bordaven. Pel tancat rondava l'aviram. Al masover se l'havien endut al matí, de cos present. Tirava un punt d'aire de tramuntana que no desenteranyinava pas del tot el cel. Verdor fosca del bosc de les Gavarres, a la davallada del dia. No feia gaire calor. Però pot tornar.

Ahir a la tarda vaig saludar l'home quan se n'anava amb el cotxe. Un gest amb la mà. Ens creuàvem sovint. Mai no saps quan saludes algú per darrera vegada. Un dia. Tot avui he estat pensant en aquell fragment de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, que és una indignada refutació del temps, de la concepció ordenada i canònica del temps. Tot es pot resumir, tal com propugna el text del dramaturg, en aquesta unitat difusa, sense contorns precisos, però tan real i expressiva: un dia. Sí, un dia va morir en Manel, un altre dia va morir en Joan Gibert, un dia va morir en Ramon. Tots eren veïns. Avui, un dia més, primer d'agost, ha mort l'home que vivia a Cal Moliner, que ahir vaig saludar. S'han endut el cos amb una furgoneta blanca. Els Mossos d'Esquadra deuen haver hagut d'elaborar un informe perquè a l'home l'han trobat difunt. Ha mort sol, qui sap si aquesta nit o de bon matí, aparentment d'això que en diuen mort natural. En tornar a casa he volgut llegir el text de Beckett. Després, he anat a regar l'hort, fins a entrada de fosc.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Pàgina: 289
Indret: Cal Moliner (Quart)

Una arpella, potser.— Som a l'última setmana de novembre. Avui ha bufat el vent des de bon matí. Temps fred i sec, de tramuntana. Al ple del dia, el sol es enlluernador i el cel té una blavor tan afinada que gairebé sembla un cristall polit. Enlloc no es veu ni l'ombra d'un núvol. A la posta, ben abrigat amb la roba pròpia d'aquest temps, faig una passejada amb la gossa cap a les arbredes de l'Onyar. Quan som ja més enllà de Cal Moliner, veig un rapinyaire que vola lentament, majestuós i solitari, a mig caire entre els camps llaurats i el bosc. La silueta obscura de l'ocell, ales obertes, es perfila contra el cel daurat de la posta. No vola gaire alt i fa cercles molt amplis, entretenint-s'hi. Alguns moments, veig el perfil irregular, dentat, de les ales a contrallum de la claror morent, ara que el sol ja ha tramuntat el Montseny. Esplèndida imatge. Tot i que la llum va escassejant, l'ocell encara deu confiar a descobrir i capturar, entre dos llostres, alguna presa distreta. Per a ell també deu ser aquesta l'hora de la caça, del joc de la força i l'astúcia, de l'acte atàvic de la mort. Per la manera de volar, penso que potser és una arpella. De tant en tant es para en l'aire i bat les ales, sense progressar, aturat en un punt concret. L'observo per veure si es decideix i es llança veloç cap a terra, com solen fer per abraonar-se sobre la presa. Però l'ocell hi renuncia. S'enlaira i es va empetitint, allunyant-se amb un vol pausat, batent les ales en direcció a la posta, fins que, convertit en un punt fosc en el dia que s'apaga, es perd i s'esvaeix del tot.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Pàgines: 279-281
Indret: Roure de la via verda (Quart)

Assegut sota el roure, al peu del camí, amb el ponent a l'esquena, miro com va davallant la tarda pels camps propers i pels pendents boscosos de les Gavarres. Verdor obscura d'alzinar, de sureda, amb el matís d'algun clap de roures o de pins que claregen. La llum, que era molt líquida, inconsistent, gairebé enlluernadora, pren densitat i es va espesseint. Per davant del banc on sec passen, de tant en tant, ciclistes, atletes, parelles o petits grups de gent que passeja. Abans era la via del tren. Ara és això que en diuen una ruta verda. L'hora és bona per a l'exercici i la temperatura hi convida. El camí és polsós i als camps hi ha sequera. Per ara no es pot pas dir que sigui una tardor humida. Manca pluja. Aprofitant alguns ruixats de final d'agost, els pagesos van llaurar els rostolls i ara els camps estan trabucats i eixuts. Per aquí i per allà, a lloure, hi brota el gra renadiu, els blets, les ravenisses, les ortigues, aquella vegetació espontània que aprofita totes les ocasions i que sempre és a punt de renéixer. Esperar. Ara es tracta d'esperar la pluja. Gairebé com sempre en aquest país. La sort és que aquí, a diferència d'altres indrets, tard o d'hora arriba. Fa enrabiar, però arriba. De tota manera, de moment no n'hi ha senyals. Mentre s'espera la pluja per poder sembrar, sembla que aquests dies de tardor, tan ordenats, tan serens i plàcids, hagin de durar fins qui sap quan.

La boirina, la calitja és, alhora una de les formes i una de les conseqüències d'aquesta calma. Quan el sol es va colgant sembla que un tel de gasa, lleu, s'estengui sobre els turons de les Gavarres. Com si un paper molt fi i transparent emboliqués el bosc, per abrigar-lo de la nit i preservar-lo per l'endemà. Veig al lluny els masos de Palol i de Quart construïts a mig caire, en algun replà dels turons.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Pàgines: 541-543
Indret: Platja d'Es Castell (Palamós)

Platja de Castell.- La tarda d'octubre era assolellada, però de la mar pugen unes bromes que cobreixen el cel en poca estona. Avancen de pressa. Són d'una matèria flonja i buida, sense gruix, esfilagarsada, a mig camí del núvol i la boira. Però tenen molt volum i aparença i un cop arriben a tapar el sol, la tarda, que era agradable i temperada, s'enfredoreix. Sobre la platja de Castell, a Palamós, sobre les pinedes, que tenien aquells colors covats que hi posa el sol tardoral, sobre la mar, que era encalmada i d'un blau intens, va caient un vel de grisor. Tons apaivagats, somorts, llum filtrada. El repòs, el silenci que hi havia a tot el paratge sembla que encara esdevingui més recollit i intens. Només el compàs de la mar, la cadència constant de les ones en trencar a la platja.

Dies enrere hi va haver temporal a tot el país, aiguats d'octubre. Enmig de la sorra encara hi ha una gran bassa que va formar el doll que baixava del turons. Allà emergeix la quilla d'una petita barca vella i despintada, mig colgada, de panxa enlaire. Deu ser si fa no fa de la mateixa mida de l'única barca que es veu en mar, al cap de llevant de la cala, amb un home que pesca. La platja és bruta. El temporal hi va escopir restes i deixalles amb abundància. Hi ha un rastre de canyes mig podrides que porten barrejades les despulles de la nostra civilització del plàstic i del porexpan. Caminant tota vora de la línia que forma la matèria en descomposició es comprova la presència i la importància que té el porexpan en aquesta època.[...]

 

La nuvolada se'n va tan de pressa com havia vingut, com si un vent de mar l'empenyés terra endins. En menys d'una hora passa i, a la caiguda de la tarda, el sol torna a lluir sobre els carreus del poblat ibèric, que han estat més de vint segles colgats en aquest paratge, sota la pinassa i el pedruscall calcari. Ara, en el turó de Castell, sobre la Foradada que el mar en un treball geològic de segles ha anat burinant i obrint, els arqueòlegs restauren els murs de l'antic poblat. Es comencen a insinuar allò que eren cases, allò que eren carrers. Es poden apamar aquests carreus i d'allà estant, al mateix temps, albirar, al lluny, la T metàl·lica que fan les grues de Palamós, més enllà de s'Alguer i de la Fosca, on alcen noves edificacions, blocs de pisos, cases aparellades. Una lliçó diàfana i plena de sentit, la matèria que es construeix i s'enruna, el temps i les generacions humanes que passen. La roda incessant.

 

Sobre l'ample espai de mar que abraça Castell, passen dos tudons que volen, ràpids, d'una pineda a l'altra, molt més nerviosos i baixos que els gavians que aletegen, compassadament, mar amunt. L'home que pescava s'ha retirat. En les últimes llums del dia, la mar pren una blavor encara més intensa i profunda. Les pinedes s'enfosqueixen. De la xemeneia de la casa, deixada i devorada pel salanc, que hi ha en el racó de llevant de la platja, en surt un torterol de fum. Un gos fa uns lladrucs cansats, com per espantar l'avorriment, i es grata l'esquena rebolcant-se a la sorra, potes enlaire. L'onatge ha revifat una mica i deixa un fil d'escuma blanca, a trenc de sorra. El dia acaba de passar lentament. El temps s'escola amb indiferència i quietud.