Oli en un llum

Editorial Fonoll - 2008 - Juneda

Autor: Ignasi Revés
Indret: Camps Elisis (Lleida)

En un extrem de la fira, al costat del Pavelló Nou, hi havia un bocí de la colla de Vilanova. Degustaven cervesa davant d'una barra on només servien, precisament, cervesa. Era una tradició consumada, fer unes canyes la tarda del diumenge a la fira. I no sols per a ells, sinó per a un munt de gent, la majoria pagesos, que haurien trobat inconcebible que l'organització no hagués habilitat un espai on poguessin xerrar, trobar-se amb els amics dels altres pobles, escapar-se de les pròpies dones i donar una reüllada a les que passejaven per aquells verals. «Mmmm, estic afamat. Ara em fotria una figueta de setze anys», va dir el Jordi mentre s'acariciava la barbeta. «Ets un cràpula», va replicar el Marià. «Aquestes paraules tan estrambòtiques te les inventes tu quan vas col·locat o les busques al diccionari per sorprendre'm?» «Hi ha una cosa que es diu cultura.» «I una altra que es diu agricultura, mort.» «Hauries de fer com lo Pere, flare. A la platgeta, amb la paia, fotent-li mà per davall del biquini...», va dir el José Luis. «La meua és molt fredolica —afirma el Joan—, després del quinze d'agost no la buscos a la platja. A més, sempre va amb banyador... I el Marc, per cert?» «Ja ho veus, s'estima més oxigenar-se pujant la Pica d'Estats o el Pedraforca que vindre a la fira. No sap lo que es perd», va dir solemnement el Marià.

—Hola, nois, aguanteu la barra perquè no caigui?

—Hola, noia —va fer el Joan—. Sense jaqueta a aquestes hores? Ja saps què fas, Lali?

—Si tinc fred, ja me la ficaré, però de moment estic bé.

Van bescanviar unes paraules, van fer una mica de broma i la parella se'n va anar. El passeig era lent. Ni la gentada no permetia un ritme més curiós ni podien anar de pressa si realment volien apre­ciar detalladament l'esclat del món agropecuari de Ponent. La Fira de Sant Miquel era l'expressió màxima, la constatació més evident de la força de pagesos i ramaders. Era la seva fira, una de les poques vegades en què podien dir que eren els protagonistes de la pel·lícula. Caminaven com qui va per casa seva, sense por que els miressin malament si proferien unes paraules més altes que unes altres. Miraven, escodrinyaven, preguntaven el preu de tot, no es mullaven quan veien que el venedor els volia entabanar, tancaven tractes quan consideraven que no en podien treure més. I gaudien, sobretot gaudien, de les sensacions que els produïa veure les últimes novetats i els nous colors de cotxes, grues, motocultors, arreplegadors de llenya, vibradors d'ametlles i olives, cossetxadores i empacadores de palla.

Autor: Ignasi Revés
Indret: Pont Vell (Lleida)

El semàfor va canviar a verd i en Joan va encarar el pont vell. A sota, la canalització del Segre, i a davant, un barri de Cappont cada cop més desconegut. Que lluny quedaven les inundacions de feia més de vint anys, quan l'aigua saltava per sobre del pont, i quan entrava desvergonyidament dins les cases properes al riu. Ho havia deixat tot de cap per avall, l'aigua. En canvi, mentre travessava el pont, podia contemplar els edificis de primera línia de riu: alts, majestuosos, moderns, com bona part d'un barrí que creixia sense aturador. Els descampats de la vora del riu i els trossos de fruiters havien donat pas als carrers, a les places, als aparcaments, a més ponts. Lleida s'estava fent gran, molt gran, massa gran al seu gust. En pocs anys havia augmentat quant, deu mil habitants? Quinze mil? I què se'n faria, d'aquest nou contingent, com encaixaria amb la ciutat que l'acollia? La ciutat de Lleida conservaria el seu caràcter tradicional, el tracte sincer amb la gent, l'equilibri idiomàtic preexistent, el prendre's la vida amb tranquil·litat? No volia ni pensar en una Lleida a mil per hora, una Lleida impersonal, ciclòpia, col·lapsada, una Lleida saturada de modernor. La mà de la Lali va interrompre els seus pensaments. Li estava acaronant la galta, de dreta a esquerra i d'es­querra a dreta. Les carícies li produïen una barreja de relaxació i de pessigolles, sense poder distingir ben bé què sentia realment. Podia experimentar la relaxació més absoluta i, a continuació, reprimir un principi de rialla. Van passar per davant de casa de la Lali, però no van parar. Anaven cap a la Bordeta, cap a la carre­tera d'Albatàrrec. Cap al tros de pomeres que tenien en semipropietat.

Autor: Ignasi Revés
Indret: Plaça de l'Església (Sarroca de Lleida)

La llum queia esmorteïda, desganada, descolorida sobre Vilanova de les Garrigues. Era un sol de pas­tera, un sol amb un tel finíssim al davant que en difuminava els raigs i quasi no deixava passar l'escalfor. La tarda era freda. S'acostava l'hora de l'enterrament. Havien hagut d'esperar dos dies perquè els tràmits eren els tràmits, i se l'havien hagut d'emportar a Lleida a fer-li l'autòpsia. Tampoc no l'havien vetllat a casa, com ell hauria volgut, i l'havien ensenyat només unes hores al tanatori de Balàfia. Sempre deia que, quan es morís, volia que la família conserves el costum de deixar la porta del carrer oberta i el llum de les escales encès, perquè no trobava res més bonic al món que acomiadar-se de parents, amics, coneguts i veïns des de la casa on s'havia viscut. Res més bonic que poder-los brindar, per última vegada, la seva hospitalitat. Però la família ja estava prou afligida per observar la tradició. A més, el fet de vetllar el mort la nit abans de l'enterrament ja quasi no s'estilava a la comarca. La gent se n'havia cansat, de passar nits en blanc per no res. De veure's la casa plena de gent; d'haver de tenir, pel cap baix, quinze o vint cadires disponibles; d'haver de posar constantment cafeteres al foc, i tasses i culleretes a taula; d'haver de donar conversa quan no tenien ganes de parlar i d'haver d'escoltar, cada minut, les mateixes frases d'ànim de sempre i els mateixos tòpics de sempre sobre la vida i la mort. La gent volia passar una nit mínimament tranquil·la i descansar, que bona falta els feia.

L'església era plena. I la plaça de l'església. I els carrers que naixien davant de la plaça de l'església. La gent havia acudit dels quatre caps i cantons. El Duardo era una persona molt coneguda i tenia amics a tot arreu. Quan va arribar el seguici fúnebre, encapçalat pel cotxe de morts i seguit per la família i una corrua inacabable d'acompanyants, van haver d'obrir un passadís. Els familiars van avançar compungits, plorosos, ullerosos. Només se sentia, cada vuit o deu segons, el so rogallós i macarrònic d'una campana enllaunada que sortia pels altaveus.

Autor: Ignasi Revés
Indret: Casal Municipal/Bar de la Cooperativa (Sarroca de Lleida)

Vilanova de les Garrigues no tenia gran cosa que la diferenciés dels altres pobles de la comarca. Tenia uns carrers estrets, costeruts, zigzaguejants, herència d'un temps en què la prioritat era defensar-se de l'enemic, i no pas construir am­ples avingudes a peu pla; una escola amb cada cop menys alumnes, amenaçada des de feia massa per un tancament que no acabava d'arribar; una consulta mèdica on les visites s'eternitzaven, aneu a saber si per la patxorra del metge, dels pacients o de tots plegats; mitja dotzena de petites botigues, que anaven tirant com podien tot i la competència ferotge dels supermercats de la capital; la cooperativa del camp, veritable olla de grills els dies de junta; i un ajuntament on la rapidesa, l'eficàcia i l'eficiència no eren precisament les normes de funcionament.

Però Vilanova tenia el bar. Situat just a sobre de la cooperativa, s'hi accedia per una petita porta situada prop de l'entrada. Una vegada travessat el llindar, unes escales altes i revelles menaven cap a un brogit de veus cada cop més insistent. L'efecte que feia el recinte en obrir la porta del capdamunt de les escales podia sorprendre més d'un: la sala era enorme, d'unes dimensions que no anaven d'acord amb la petitesa del poble. A mà dreta hi havia la barra des d'on el llogater del local, en Ton de la Canya, servia la clientela. Les taules i les cadires poblaven la major part de l'espai, excepte l'extrem del local, que estava destinat a les activitats lúdiques: hi havia un futbolí, una màquina escurabutxaques i un billar.

Les parets apareixien cobertes de retrats antics i no tan antics, en una curiosa barreja de tradició i modernitat. A les imatges de la Vilanova de començament de segle s'afegien les fotografies de les diferents plantilles de l'equip de futbol local, que ranquejava des de feia anys, però es resistia a desaparèixer. La pinacoteca la completaven els pòsters dels cantants de moda, material amb data de caducitat no gaire llunyana i fàcilment reemplaçable, els quals s'havien penjat a petició dels més jovenots.

També hi havia un televisor, situat entre la barra i la porta d'accés al local. Molt sovint ignorat, els caps de setmana es convertia en el centre de totes les mirades. Sobretot quan feien futbol i jugava el Barça. Llavors la gent encarava tot el cadiram cap al mo­nitor i l'esguardava atentament. N'hi havia que ni respiraven, de tan concentrats que estaven. D'altres es menjaven literalment les ungles. Els altres avançaven, convençuts, el resultat final. I uns quants ho aprofitaven per no perdre detall de qui entrava i qui sortia del local.

I l'últim dels trets definidors del bar era el fum. Els termes bar i fum acostumen a anar de bracet, però en aquest cas la relació era més que íntima. Un cop oberta la porta, hom hauria pogut assegurar que l'ambient es podia tallar amb un ganivet. La cosa esdevenia més peluda les nits de rigorós hivern, perquè estava tot resclosit i a dins del bar s'acumulaven grans quantitats de fumadors, ja fos de ros, de negre o de tabac artesanal (fàries, Rösslis, «senyoretes» o caliquenyos). O sigui que, si algú patia de mal de gola o odiava el fum del tabac, més valia que es quedés a casa. O que es fes la il·lusió que algun dia aprovarien una llei que prohibiria fumar al bar del poble i que la fauna que campava entre taules, cadires i tamborets la respectaria.

El bar. La institució que havia acabat amb el monopoli de l'església a l'hora de reunir grans quantitats de gent a Vilanova. Més i tot, en ple segle XXI, es podia dir que a missa hi anaven quatre gats, mentre que el cafè no era mai buit. I que el sermó dominical del capellà havia estat substituït pels sermons diaris dels que, literalment, no es movien de la part de dalt de la cooperativa.