Arola Editors - 2021 - Tarragona
Raquel: Hi ha gent boja, saps... Gent que s’excita amb la sang. Se senten forts torturant els altres... Sembren la por fins en les persones més fortes. Jo aquells dies vaig veure la por en els ulls del rector, saps... Era un home acorralat. La seva fe no li servia per enfrontar-se a aquell terror. Li anava la vida.
Arxivera: Què en sap del rector? Quan el va veure?
Raquel: Va fugir de l’església per casa.
Lola: Sí?
Arxivera: Per casa seva?
Raquel: Efectivament.
Lola: Com va fugir?
Raquel: El pati del taller de la funerària, ja saps, dona a l’hort del rector. Des de l’església es pot sortir discretament i venir a casa. Va ser el vespre del 19 de juliol.
Lola: L’església estava segura.
Raquel: No! Amenaçada i ell corria perill. Des dels primers moments hi havia individus que intentaven assaltar-la. Al vespre, el rector s’escapa per l’hort. El tiet el va a buscar. Salta la paret amb una escala que li posem. Sopa amb nosaltres.
Lola: ...!
Raquel: Una experiència estranya. Vol mantenir la serenitat, aparentar que controla, però està nerviós, espantat... No és la persona serena que coneixíem. Beneeix la taula i sopem sense parlar gaire. L’avi li ofereix que es quedi, amagat.
Lola: He sentit que va estar a casa dels joiers...
Raquel: El rector patia també per nosaltres, els més joves. I per les relíquies de l’església.
Lola: Les relíquies?
Raquel: Les va dur el tiet pel juliol. Les va amagar al magatzem, entre els taüts.
Lola: Encara les hi teniu?
Raquel: Barrejades amb objectes diversos dels enterraments. L’altre dia van venir a fer un registre.
Arxivera: I les van trobar?
Raquel: El pare els va dir que eren ossos.
Arxivera: Cap mentida. Són ossos.