Autor: Concepció González i Maluquer
Pàgines: 77-78
Indret: Placeta de davant l'església (Salàs de Pallars)

Vells

Ja baixen. Semblen dues barques mortes
eixides d'un sol tronc. Dins l'hora encesa
el bes del sol és gràcia i és bellesa
i sàvia viva per les venes mortes.
Ja baixen. Cada jorn. L'hora és tan neta,
el sol és tan manyac i tan suau...
El cel sembla que es trenqui de tan blau
quan xiscla, tot passant una oreneta.
L'àvia és fina com fus d'ivori vell;
blavosa i aigualida la pupil·la;
un negre mocador, concís, perfila
la pobra neu, mig fosa, del cabell.
L'avi és bru, com la terra assedegada,
solcada amb l'aspra arreu dels grans dolors.
La pau de les postreres serenors
li afina i li humiteja la mirada.
Es paren cara al sol rebent l'ofrena
de l'ampla pluja d'or amb gest commòs
i amb el fervor d'un rite. Tot el cos
en resta ungit i l'ànima destrena
una íntima lloança que s'enfila
cel blau amunt, camí de l'infinit
i el cor s'amansa dolç i amorosit
i l'ànima tranquil·la s'asserena.

Autor: Concepció González i Maluquer
Pàgines: 51-52
Indret: Carrer de la Solana (Salàs de Pallars)

Solana

Solana del poble gris
plena de llum i de sol;
recer únic i precís
del vent fred que tot ho vol.
Allà enfront, el cel etern
ample i llis com un mirall,
i al bell mig, un sol d'hivern
que s'escor carena avall.
*

L'àvia baixa enfredorida
pas incert i llavi clos,
porta l'ànima adormida
i l'hivern a dintre l'os.
Vella i cadira fan via
amb pas curt de caragol.
La solana és l'alegria
del seu cor gelat i sol.
La mà balba cerca el fus
i la mitja treballada,
o l'agulla que recús
roba grisa i desfilada.
Sol solet! Al seu caliu
es revifa la sang freda.
L'àvia canta un poc i riu
i la pupil·la li queda
suspesa d'un vol d'ocells
que, rabents, la calma tallen
o del joc de dos cadells
que fan veure que es barallen.
Solana del poble gris
plena de llum i de sol;
recer únic i feliç
del vent fred que tot ho vol.

 

Autor: Concepció González i Maluquer
Pàgina: 59
Indret: Plaça Major (Talarn)

Talarn

Minaret que somrius indiferent
penjat entre dos blaus equilibrats:
un cel que venta eternament el vent
i el llac de Sant Antoni, transparent
com un vidre de caires irisats.

Les teves pedres ploren el record
d'un passat ple de gestes i grandeses.
Hi ha una grisa fredor de somni mort
dintre l'ample casal i un desconhort
dintre un pàl·lid jardí sense belleses.

Una taula de pedra nua i freda
enyora un ram de pomes oloroses.
Entre uns lliris malalts puja la greda
i en la volta del pou, no hi ha la seda
vermella i vellutada de les roses.