Edicions del Salobre - 2008 - Port de Pollença
Dalt del llit, ben perdudes les rialles per part de tots tres, s'havia organitzat una batalla que, a cada instant que passava, s'anava fent més i més sangonenta. D'ella, l'únic que en sortia mitjanament ben parat era en Gori, a qui just arribava alguna urpada perduda de don Martinet. Però tant per les que rebia per accident com per la irritant insubordinació d'aquell marieta i veure's, com més temps passava, més i més empastifat d'una sang que no sabia si era pròpia o no, es sentia progressivament excitat i enfurit i, quant a agredir don Martinet -el qual repetia, entre cop i cop, allò de «tu no, Gori, per favor, tu no...», cada vegada amb veu més feble- no quedava endarrerit respecte a en Cornet, qui es sentia agullonat, i a la seva manera de pensar justificat, per aquelles mossegades que rebia als punts més imprevisibles i per aquelles unglades que, pertot arreu, li feien sentir la pell com si l'haguessin marcat amb un ferro calent. Entre tots tres es formà una garbera de carn que es rebolcava. Quan, per un instant, semblava anar a quedar immobilitzada, tot seguit revinglava de bell nou fent que tots canviassin de posició. A cada moment, nous punts d'efluència de sang s'incorporaven a aquell devessall bullent, fets tots tres un pilot vermell de membres agitats per una histèria que creixia i creixia i que ningú no semblava tenir cap intenció de voler dominar.
Alguna arteria, de cop en sec encetada, ejaculà un raig de sang que es movia en totes direccions, encegant la vista de qui la rebia als ulls, amarant la roba destrossada dels dos que anaven vestits i remullant la paret fins a la mateixa altària a què, durant l'alta nit, arriba, dins la garita de guàrdia, l'esperma dels soldats. Don Martinet, exhaust per l'esforç, anà afluixant l'ímpetu de la seva defensa i tant en Cornet com en Gori, veient-se un a l'altre fets una taula d'operacions, començaren a pensar que no s'hi havien posat per a tant.
Finalment don Martinet, inflant-se i desinflant-se, en alenar, des de la part del coll fins al baix ventre, remull tot ell d'un llim que era una mescla de llàgrimes, de sang, de baves i de suor, va estendre els braços en un gest de no poder més. En Gori i en Cornet, rebent aquella rendició com un alleujament que era ben d'agrair, aprofitaren la manca de protecció de don Martinet i, un rere l'altre, posant en joc tot el residu de forces que pogueren arreplegar amb esforç, li martellejaren la cara amb el puny fins que veieren que perdia el sentit.
Després, amb un pantaix que no podien contenir, es miraren l'un a l'altre i, identificant-se alladeçà la sang, en recordar el sentit amb què havia començat tot allò, provaren de fer una rialla que no els sortí ni forçada, i, abandonant aquell cos desmaiat que tanta lluita els havia donat, oblidats ja de na Gabriela -que aleshores ja devia estar arribant a ca na Tereves-, sortiren de la cambra i anaren a procurar-se dos ribells plens d'aigua. A força de rabejar-s'hi i de canviar d'aigua a cada moment, aconseguiren mig recobrar l'aspecte de persones i perdre un poc aquell altre, de capoladissa de carn, que l'un a l'altre s'havien atribuït amb exactesa quan, victoriosos, pogueren mirar-se a la cara.
Una estona després, recuperada una mica la fesomia però servant intacta l'agressivitat, entraren de bell nou dins la cambra de don Martinet. El veieren immòbil, tal com l'havien deixat, amb tot el cos mostrant, als pocs llocs on la pell seguia neta, una blancor quasi fosforescent que contrastava amb la clapa morada del sexe, que romania erecte com esperant l'aquiescència d'en Gori per fer-li avinent tot l'amor contengut dins aquell cos.
La sang de don Martinet, qui, durant la lluita, a l'indret dels canells, s'havia obert les venes d'una dentegada, havia amarat tota la part central del matalàs, i la llana, saturada de sang, començava a fer un múltiple degotís sobre el trespol que, dins aquell silenci esdevengut, es sentia amb la mateixa nitidesa que la cadència d'un rellotge de pesos.