Eumo Editorial (Vic), 2002
Catalunya a l'any vuit
Dalt al bell cim del Pirineu un dia
son vol parava l'àliga francesa,
i girant a l'entorn la ullada encesa
vegé el lleó d'Espanya que dormia:
-Ara és hora, cridà, l'Espanya és mia!-
i afalconant-la amb pèrfida escomesa,
de sa corona i d'ella i tot féu presa
que de ferro amb ses urpes estrenyia.
Lo ferreny català, que estava alerta,
sa mare pàtria al contemplar cativa
exclamà, al coll posant-se lo trabuc:
-Mentre el lleó d'Espanya se desperta,
jo alçant-ne el sometent, àliga altiva,
vaig a esperar-te en los turons del Bruc.
Don Jaume en Sant Jeroni
Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol;
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l'estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vergers i flors,
en sos aplecs l'alegria,
en ses famílies l'amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports;
naus de pau i naus de guerra,
frisoses de pendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l'estrella besa son front,
sota un cel d'ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s'escorren
rieres i rierons,
com per un camp d'esmaragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs,
que coneix per les arbredes
com les roses per l'olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que abeurant-s'hi a la vesprada
hi esperen la llum del jorn.
Montsec li parla de Lleida,
que el graner de Roma fou.
Montagut, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
de l'Empordà i Rosselló,
penjats de son dors enorme
com dos arguenells de flors;
Montseny, de Vic i Girona
que lliga el Ter anguilós;
Cardona, de ses salines;
Urgell de ses messes d'or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor;
- Què puc fer per ma estimada
- va dient tot amorós;
si del cel vol una estela,
des d'ací l'abasto jo.
- No vol del cel una estela,
- una veu dolça respon-;
la més bella que hi havia
la llueix enmig del front.
- Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l'una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l'altra nedant entre els cisnes
prop d'on volava el voltor. -
Ell gira els ulls a Mallorca,
l'obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d'un raig de sol;
a València no l'obira,
mes obira sos turons,
que de l'hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n'arrenca de l'espasa,
i aixeca sa veu de tro:
- Germanes de Catalunya,
i encara porten lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls.
Si l'obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d'Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la Maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l'ermita més alta
té la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú a la capella
i Ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
- A rescatar les captives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força í braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor! -
La Plana de Vic (Fragment)
Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar,
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!
Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pirineu,
i vora els banys de cisnes d'aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu! [...]
Per eixos camps que fiten los lledoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
Les coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or? [...]
Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d'elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts? [...]
Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre,
perquè a jugar-hi a estones davallen los infants
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaie els caminants.
Les serres que es coronen de núvols i d'estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-n'hi claps encara, com escamot d'ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.
Ausona en la festa de Sant Miquel dels Sants
Enmig d'una plana de cingles reclosa,
com reina que guarden de dia i de nit
los braços de l'aspre Montseny i del Tosa,
desperta somia la ciutat de Vic.
Apar entre masos senzilla pastora
menant ses ovelles al marge del riu;
li fa de cadira l'herbei de la vora,
los salzes d'ombrel·la, les aigües d'espill.
L'airada que bressa los sàlics i arboços
li'n porta amb sos besos la flaire sovint,
i al moure en onades sos fins cabells rossos
fullam deixa veure de llor entremig.
Boscúries i pobles i viles li diuen
que ella és de Muntanya la reina gentil,
i rius i fontanes que hi juguen i riuen
amb dolços murmuris li tornen a dir.
Mes, com si l'hermosa n'estiga malalta,
no mira ni escolta fontanes ni rius,
amb lo colze en terra i amb la mà a la galta
n'està somiosa de vespre i matí.
Tan sols, com a mare, l'amor la domina,
i al veure en la glòria regnar un seu fill,
en càntics desplega sa veu argentina,
per l'arpa daurada fent lliscar los dits:
—Colliu flors, minyones, colliu flors i menta,
puix tantes me'n porta festívol lo maig,
gojats que el sol daura, narcisos que argenta
lo Ter amb escuma de neu de Puigmal.
Portau farigoles, donzell i ginesta,
que vessen pels aires glopades de mel,
i amb roba de verges lo jorn de la festa
llanceu-ne a faldades per eixos carrers.
Amb branques de roure de tendre fullatge
arcades alçau-hi, fadrins del voltant,
i enmig d'una selva de flors i brancatge
a vostre Patrici guarniu-li un altar.
En pal·lis i tàlems crostats d'or i joies
son nom feu brodar-hi entre ones de llum,
si or verge volguésseu fílat, que mes noies
de ses cabelleres se tallen un rull.
Robau per donar-li les tintes a l'iris,
sos himnes a l'àngel, sa música al cel,
a l'alba naixenta garlandes de lliris,
al vespre ruixades de perles i estels.
Son mantell li deixe la volta serena
quan vetllen sos astres lo món que s'adorm;
li done amb son trono lo sol que es destrena
corona de núvols d'argent volador.
Balcons i finestres guarniu de domassos,
com l'herba i les ones blavosos o verds;
amb llum i harmonia seguiu-li los passos,
sos passos hermosos que guien al cel.—
Cantant se recolza dessota les ales
de somnis joiosos Ausona altre colp,
en tant que el riu Mèder, mirall de ses gales,
escampa en los aires sa dolça cançó.
A Barcelona (fragment)
Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martri i Montgat, los torreons.
L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.
Ells sien, ells, los termes eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
aon d'un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.
Com tu devoren marges i camps, i es tornen pobles
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?
I creixes i t'escampes: quan la planícia et manca,
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribes demà, doncs, què faràs?
Faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.
Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
aon, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.
Aquelles verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d'Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.
Santa Madrona Barcarola
Una barca de Marsella
de Salònica la bella
ve portant un gran tresor,
lo cos sant d'una donzella,
que val més que plata i or.
A la noble Barcelona
ja que Déu vos ha portat
dolça patrona,
santa Madrona,
protegiu nostra ciutat.
Lo pilot en la mar blava
per los astres se guiava,
per cada un que naix o es pon,
mes l'Estrella no obirava
que la barca duia al front.
A la noble Barcelona
ja que Déu vos ha portat
dolça patrona,
santa Madrona,
protegiu nostra ciutat.
Des del cel fent-li de guia,
la santa ànima empenyia
sa relíquia i son vaixell,
amb ses ales lo cobria
com son niu gelós aucell.
A la noble Barcelona
ja que Déu vos ha portat
dolça patrona,
santa Madrona,
protegiu nostra ciutat.
Des de Grècia fins a França
navegaven amb bonança;
mes s'alçà gran temporal,
i la mar sa perla llança,
Barcelona, en ton sorral.
A la noble Barcelona
ja que Déu vos ha portat
dolça patrona,
santa Madrona,
protegiu nostra ciutat.
Puix vol ser barcelonina,
com al sol quan ja declina
Montjuïc li dóna altar,
i és lo sol que ara il·lumina
Barcelona, terra i mar.
A la noble Barcelona
ja que Déu vos ha portat
dolça patrona,
santa Madrona,
protegiu nostra ciutat.
Los Mossos de l'Esquadra
I
Si voleu valents de mena,
anau amb los catalans,
sobretot los de l'Esquadra,
sobretot los xics de Valls.
Ells són la flor de la terra
que no s'hi cria un covard,
i d'entre la flor encara
ne son triats de gra a gra.
Los denerits són cunyeres,
los curts passen de nou pams,
lo més sonso de la colla
faria cara a un gegant.
Los lladres vos ho dirien,
los lladres de camí ral,
qui no poden traure l'urpa
sens veure's emmanillats.
D'ençà que els Mossos les guarden,
en les cases no hi ha clau,
i els marxants van per les fires
amb los diners a les mans.
Demanau-los-ho, i amb llàgrimes
la resposta us donaran,
que vius encara ja els ploren
com si fos pels funerals.
Puix per bons i braus que sien
fins a avui han arribat,
comptades tenen les hores,
demà no en restarà cap.
A fer-ne perdre la mena
venir avui ha jurat
Carrasclet amb cinc-cents homes
que són mig homes mig cans.
Tots són bandolers d'ofici,
la flor de cada veïnat,
als bons minyons de la colla
se'ls podria arreu penjar.
Ell, ans de ventar ses cendres,
vol donar als llops sa carn,
i de la sang dels Vecianes
vol abeurar-ne els cavalls.
I ho farà, puix és per fer-ho,
i no fa un jurament fals;
més que més si en colls de nobles
son sabré pot amussar.
Què és allò que lluenteja
de Vallmoll al camí ral?
Són ells! Minyons d'en Veciana,
Déu vos haja perdonat!
La barretina
Cançó de l'últim barretinaire de França, dedicada
al pintor olotí d. Joaquim Vayreda
Quan a Olot jo l'aprenia
mon ofici dava pler,
cada poble a on floria
me semblava un claveller.
Mos clavells i roses veres
jo plantí en eixes riberes,
eren, ai!, jardins les eres
i jo n'era el jardiner.
So barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Com la flor de la magrana,
queia bé al bosc i al jardí,
los mes vells la duien plana,
los mes joves de garbí;
des de Nàpols a Marsella
no floria un port sens ella,
era en terra flor vermella,
en la mar coral del fi.
So barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Catalana és esta terra,
los vilatges catalans,
català lo pla i la serra,
mes de França els habitants.
Canigó de blanca vesta
diu: —No entenc la parla aquesta."
Lo Pirene li contesta:
—Ni els d'ací són com abans! —
So barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Catalunya pàtria dolça,
com se perden tes costums!
Lo de casa se t'empolsa
i amb lo d'altres te presums:
tes cançons les oblidares,
tos castells los aterrares,
en les flors de l'hort dels pares
ja no troba el fill perfums!
So barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Si no venen pas de França
ja tos trajos no són bells,
cada moda ton or llança
per vestir-te d'oripells.
Tu també et tornes francesa,
Barcelona la comtessa;
la corona si t'han presa,
tu a l'encant vens tos joiells.
So barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Ja ton poble, Catalunya,
fins oblida el teu parlar,
i a algun fill quan se t'allunya
se'l coneix pel renegar!
Se t'estrenyen les fronteres,
se t'esqueixen les banderes;
ulls que et veren gran com eres,
què faran, sinó plorar?
So barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Puix te'n vas, oh barretina,
de Conflent i Vallespir,
com pel maig la clavellina
no hi tornaràs a florir?
Mes si fuigs de terra plana,
queda't en la muntanyana;
oh bandera catalana,
abriga'ns fins a morir!
So barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Mon ofici és mort a França
i en Espanya morirà,
si no serven eixa usança
Vic, lo Camp i l'Empordà.
Si se'n va d'eixos paratges,
en firals i romiatges,
ja ningú dirà als veïnatges:
«Allí passa un català!»
So barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Les barretines vermelles
i el carmesí mocador
eren un camp de roselles
mogut pel vent de l'amor.
N'ha passada la tempesta
i sols una que altra en resta;
lo temps m'ha gelat la testa
i això m'ha gelat lo cor!
So barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Lo meu fill vol altre ofici
anc que sia lo del camp;
puix que aqueix nos du a l'hospici
la botiga avui tancam.
Adéu Prats, adéu Cerdanya,
amb mes roses de muntanya
jo me'n vaig a morir a Espanya,
que és morir plegar lo ram!
Fui barretinaire,
mes, ai!, ja no en só;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Oh Mare de Déu del Mont,
¿com tan alta en sou pujada,
en un trono de penyals
dalt del cim d'una muntanya?
¿És per tenir els Angelets,
o per rebre el bes de l'alba,
o per abastar un estel
lo més bell de l'estelada?
No és per sentir els Angelets,
puix vos volten en garlanda;
ni per veure eixir el sol,
per Vós no s'és post encara;
ni per abastar un estel,
prou n'estau ben coronada;
sinó sols per beneir
d'Empordà l'hermosa plana
que teniu a vostres peus
pregant-vos agenollada.
Lo pare Falgàs
Tradició empordanesa
Si l'ermita del Mont no té campana,
què en fa del campanar?
Cada dia la Verge la demana,
qui la hi voldrà donar?
Se'n va el pare Falgàs cap a Girona,
a casa d'un courer,
que de la fosa en treu una de bona
per l'acimat cloquer.
—¿Doncs, per quin bou heu fosa eixa esquelleta?
—Esquella li dieu?—
—lo courer li respon—. Per qui l'he feta?
Per vós, si la moveu.—
Agafant-la pel jou, d'una braçada
se la carrega a coll,
una biga que veu arraconada
servint-li de bescoll.
En la Rossoladora se traboca;
hi puja tan rabent
que com cera blaníssima la roca
ses genolleres pren.
Uns batedors del pobre frare es riuen:
—No aneu prou carregat?
Eixa campana, si voleu —li diuen—,
vos l'omplirem de blat.
N'hi posen d'una a una set quarteres,
i, dant-los-en mercès,
juga, pujant al Mont per les dreceres,
a qui correrà mes.
Puja el blat al graner del santuari,
l'esquella al campanar:
—A ser gaire més alt —diu—, l'arribar-hi
m'hauria fet suar!—
Lo Ter i lo Freser
Lo Ter i lo Freser una aspra serra
tingueren per bressol,
bessons que vegé nàixer de la terra
la llum del mateix sol.
—Si vinguesses amb mi, com jugaríem-
digué lo riu Freser a son germà—
amb les perles i flors que trobaríem
tot rossolant del Pirineu al pla.
—Si anem plegats, no en trobarem pas gaires
—respon l'altre dels rius—;
anem cada u per ell, com nois rodaires
que van a cercar nius.—
I afegeix, refiat de sa llestesa,
lo Freser: —Qui a Ripoll arribe abans
pendrà a l'altre lo nom i la riquesa;
això també s'estila entre els humans.—
Quiscun per son vessant, los dos parteixen,
saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s'esbargeixen,
pels ginestars florits.
Llarguíssima pel Ter és la baixada,
però per davallar un riu és llest;
troba en cada baixant una marrada,
mes si plau lo camí, s'acaba prest.
Per la Balma passant de les Donzelles,
no escolta el càntic dolç
amb què responen les aloges belles
als tords i rossinyols.
Les fades eren d'eixa vall mestresses,
tan sols d'elles i d'ells s'oïa el cant;
encara no hi cantaven abadesses
en lo vell monestir de Sant Joan.
No hi havia a Seguries temple encara,
ni a Camprodon castells;
res hi vivia de lo que hi viu ara
sinó les flors i aucells.
Mes lo Ter davallava, davallava,
no estava pas per toies ni cançons,
tot cant en son murmuri s'ofegava,
tota flor se marcia a sos petons.
A l'altra banda de la serra brolla,
com peresós corser
que entre les herbes sa carrera amolla,
l'ajogassat Freser.
Dels cims de Finestrelles congestosos
s'atura a recollir lo fred suor,
les cristal·lines fonts i rius lletosos,
argent que el sol d'estiu barreja amb or.
En una sola garba los enfeixa
trenant son curs amb ells,
per més enllà a cascades la madeixa
desfer de sos cabells.
Anguileja, s'estimba, corre i salta
jugant amb lo palet rodoladís;
rellisca com lo plor per una galta
marges avall, com per un cingle llis.
Se cansa i en l'ombrívola verneda
s'atura a reposar,
o llarga estona enamorat se queda
les flors a festejar.
Amb les pastores de la Vall de Ribes
s'atura a fer-los de polit mirall;
de bressol a les fades que catives
té en ses presons de marbre i de cristall.
I sempre baixa amb gran murmuri i fressa,
mes troba ja a Ripoll
lo Ter que hi davallà gastant més pressa,
més pressa i menys soroll.
Prenent son nom, féu-li present de sa ona
que rodolà amb les seves cap a Vic,
de Vic cap a les selves de Girona,
al pla de Roses tan placent com ric.
Quan hagué vist d'Ausona les boscúries,
les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avui, a Empúries
les llàgrimes del cel,
digué: -Si jo hagués vist eixes vorades
quan ahir davallava d'Ulldeter,
s'hi haurien adormides mes onades,
i eix riu s'hauria anomenat Freser.
Fontalba
Del pit descomunal
del lluminós Puigmal
naix la Fontalba;
la filla del gegant
s'escorre tot jugant
de sa ampla falda.
Sona melodiós
son grífol d'argent fos
tot ho emplataia;
estela de solei,
atravessant l'herbei
com Via Làctea.
La font que es torna riu
sovint al vent geliu
torna's de glaça,
del penyalar mantell
esbulladís moixell
de neu filada.
Sovint lo joncar
s'hi abaixen a abeurar
les perdius blanques;
l'isard hi rosa el peu
bevent aigua de neu
que li dona ales.
Volent-los encalçar
s'hi posa ella a saltar
de mata en mata;
quan troba un cingle llis
son doll rossoladís
torna's cascada.
Madeixa de cristall
que es nua rost avall
i s'entrellaça,
fent rodolà amb sos jocs
amb pedres, herba i rocs,
perles de l'alba.
No raja, no, tan bell,
lo destrenat cabell
de gentil fada,
quan al descloure els ulls
lo deixa caure a rulls
per ses espatlles.
De dia sembla d'or,
del vespre amb la foscor
sembla de plata,
i es ponta al dematí
amb l'arc que sant Martí
del cel li baixa.
Mes, enfaixant sos dolls,
dels líquens als rebrolls
trista davalla;
caient dels Pirineus,
a dalt entre les neus
quelcom li raca.
Fonteta de sant Gil,
que veus la Flor gentil
d'eixa muntanya,
si amb tu pogués besar
de Núria en son altar
sa hermosa planta!
Mes, puix la Verge et du,
vol barrejar amb tu
ses fresques aigües,
i unides com dos cors
murmurar ses llaors
fins a la plana.
Rosari de brillants,
oh font!, entre ses mans,
¿qui aixís t'esgrana?
t'esgrana del cor seu,
per la Mare de Déu,
ma dolça pàtria.