Se m'acut de parlar més o menys d'això, amb en Ramon, mentre, ja amarrats a una palanca de fusta del club nàutic, endeguem la coberta i enllestim per saltar a terra. Li pregunto, al vell pilot tarragoní, que si recorda com era la platja molts anys abans de començar el port, al temps de la vela. Me'n fa un esquema molt senzill, dibuixant amb el dit sobre el corter mullat. La platja feia, així, un arc d'ermita a ermita, de Sant Gervasi a Sant Cristòfol. Aquí, on hi ha el far, la platja era més petita. Fa una creu quasi al mig de l'arc. Aquí, el baluard. Aquí hi havia el Pes i ara hi ha el pòsit, aquell cafè tan maco, ja el coneixes. A banda i banda, hi havia les cases dels pescadors, les botigues dels peixaters, els magatzems. No hi havia restaurants ni cases de senyors en aquesta part. Davant de les cases hi havia oliveres. S'hi barrejaven les botigues de mar, com les nostres de Calafell, amb cases més importants amb un balcó molt gros, volat, sobre pilastres. A sota, a l'aixopluc, les dones apedaçaven quan feia mal temps o quan calia fer-ho sota les grans solellades. Encara en queda alguna, d'aquestes cases, entre el cafè del pòsit i la botiga de peix de can Victorino. El barri no era gaire gran, però hi havia de tot, tota mena de gènere, diu. Dos o tres carrers més amunt, vora la fàbrica, començava la vila, que era un poble diferent. Abans era un poble de boters i de mariners, però no de pescadors. Els pescadors vivien cara a mar en aquest tros del mig de la platja. Era una platja dolenta, ratada pels llevants i els foranassos, i feia mal trajo. Amb mal temps els bastiments gairebé no hi cabien i s'havien de treure al passeig i de vegades amarrar als balcons. Com a casa, però més sovint. Allà la platja era més plena.

Al contrari del que passa amb el de l'Atmella, el port de Cambrils permet que les barques de pesca s'amarrin folgadament tot al llarg de les ribes, agrupades per oficis i grandàries. Hom pot passejar per tot el perímetre del port contemplant i comparant els diferents bastiments i fent modestes marines fotogràfiques, activitat que ocupa les tardes de nombrosos forasters.

L'actual flota d'arrastros de Cambrils és important —quillats poderosos que han heretat la tradició de les parelles de bou que varaven a la platja abans de la construcció del port, unes quinze parelles cap a la meitat dels anys vint. Molts dels patrons que ara comanden aquests poderosos quillats de centenars de cavalls de força de motor pertanyen a llinatges del temps de la vela que conserven com a renom noms mítics de mariners famosos: Bagarelles, Vermell, Parent, Caçapops, Guerrero, Xaparro, Malandando. Algun d'aquests renoms també designa famílies armadores. A més de barques de bou hi havia en el Cambrils platger set o vuit barcades de sardinal, deu o dotze tresmallers, palangroners i nansaires. Palangrers no, perquè la mar de palangre, la mar fonda, bona per al palangre de lluç, comença al nord de Tarragona. Els pescadors cambrilencs, segons brames que vénen de lluny, han gaudit sempre de sortoses proteccions. No solament de la del ministre Domingo, que els va aconseguir aquest port, sinó d'altres autoritats benèvoles al llarg de la història envers el destí i els problemes d'aquesta comunitat. Els anys quaranta es diu que aquesta gent eren protegits per l'arquebisbe i que, a canvi de col·laborar en obres de l'església, la seu tarragonina procurava una certa impunitat als transgressors de les lleis i els reglaments marítims quan els sorprenia l'autoritat. Quan els agafava la barquilla, per exemple. Els cambrilencs sempre han estat astuts. Una de les primeres vegades que jo navegava per aquestes mars, creuant precisament pel fondal on arrossegaven les barques d'aquest port, vaig quedar molt sorprès que, indefectiblement, tots els quillats a què m'acostava tenien el número de folio tapat amb velles tendes com casualment penjades a l'amura. Algú em va fer adonar que jo portava una gorra blanca amb galons i que per si de cas fos un contramestre embarcat, els pescadors que pescaven més ençà de les milles legals optaven per l'anonimat.

Les botigues dels mariners calafellencs, les més antigues de les quals foren construïdes a mitjan segle xviii, eren fins als anys trenta quasi totes iguals. N'hi havia unes quantes, amb escala per fora, que donaven sopluig a dues o més famílies, però la majoria eren casetes de dues plantes, amb les habitacions al pis de dalt i la cuina i el magatzem d'interessos a la planta, oberts al sorral per davant i a les vinyes per darrere mitjançant una eixida de no gaires metres, generalment amb un arbre on es lligava la cabra que proveïa de llet, unes conilleres i un safareig de pedra, que tant servia per a rentar com per a tenyir xarxes i caps. A la planta, hi solia haver dues llars de foc, una prop de la porta d'entrada i a peu d'escala que, amb l'armari de racó i l'aigüera, constituïa, aïllada o no per un envà amb porta, la cuina i menjador d'hivern, i una altra vora la porta de l'eixida, al mig del corrent d'aire de façana a façana, on es cuinava a l'estiu. En aquesta planta sense envans, la major part de l'espai l'ocupava el tablado, plataforma de fusta sobre biguetes, aguantada amb puntals, damunt la qual es guardaven les veles i les xarxes i palangres nous. A sota s'emmagatzemaven els vells i amarats i les nanses. Dalt i baix del tablado feien cau els gats, gats innombrables que es multiplicaven infinitament i asseguraven l'absoluta protecció dels anomenats interessos, és a dir el capital en lones i fil de cotó, de les possibles rates. Les tribus de gats vivien en règim de simbiosi amb la tribu marinera. S'alimentaven quotidianament de les deixalles del peix de la part, és a dir el que tocava a cada treballador de la part de pesquera que no es venia, i de les deixalles generals de la captura, peix invendible, begut de la puça o malmès a l'emmallada i trossos sobrers de peix. Les gates parides tenien cura elles mateixes de l'equilibri demogràfic de cada tribu felina. Era freqüent veure a l'arribada dels vacaires processons de gats sortint de les cases, darrere de cada amo, cap a les barques, a la recerca de deixalles. Per descomptat a cap casa no hi havia gos i els calafellencs neixen encara amb un gat rampant al subconscient i un odi irracional als gossos. Les botigues tenien normalment tres cambres al pis de dalt: una principal amb sala i alcova on dormien el patró i la dona, la cambra del darrere que donava a una terrasseta on normalment hi havia la comuna, i on residien l'hereu i la jove, i l'habitació del mig, sense llum i oberta a peu d'escala, on vivien els altres fills o els vells si n'hi havia. Quan sobrava algun vell o vella, s'havia de fer el pallet al magatzem de baix, vora el tablado.

Mentre xerrem, el vent ha caigut del tot i d'aquí a un moment ens quedarem en joli. L'Alexis ja se n'ha adonat i augmenta el trepidar de la màquina. Ara, passem davant de l'Hospitalet. Des de la mar la població sembla situada al darrera de la grossa baluerna del convent, més aviat una fortalesa, les pedres de la qual semblen formar cos amb les de la riba, de manera que es dibuixen dos falsos plans, aquell que fingeix una extensa fortalesa, que en realitat no existeix, i la població de debò amb casetes blanques vora mar i alts edificis escalonant-se cap a l'interior. A l'Hospitalet no hi ha veritable platja i per això no deu tenir tradició marinera. Els pocs bastiments que hi ha, i que segurament sempre hi ha hagut, pengen de la muralla de la riba de robusts palanquins armats amb ternals o catalines.

El conjunt urbà de l'Hospitalet s'acaba bruscament a la desembocadura del riu de Llastres, on la costa fa punta i que es distingeix molt bé a causa dels pins i altres arbres robusts que, segurament per por de les avingudes i les rierades, han respectat les tales dels urbanitzadors. Aquí comença una llarga platja de sorra fins fa poc anys deserta i altres platges interrompudes per frontals de pedra a les dues bandes de la punta dels Penyals i fins a la de la Peixerota, més enllà de la qual comença la platja de Rifà.

Malgrat les urbanitzacions que l'encerclen i els edificis que han anat creixent als flancs del turó que l'envolta, l'Ametlla és un dels pobles menys destruïts i desfigurats per la follia turística de la costa catalana i segurament el menys afectat d'aquestes costes meridionals. En part perquè el turisme ha hagut de conviure amb la continuïtat d'un món pescador, que en altres llocs, en canvi, ha substituït. En part, també, per la topografia de l'indret i l'estructura de la població, que hauria calgut destruir per convertir-la en un grapat de gratacels. Hi deu haver ajudat, finalment, la llunyania i la mala comunicació des de les grans capitals fins que s'han construït les autopistes; i s'ha de tenir en compte, així mateix, l'origen de la colonització turística, que aquí fou, en els anys del "milagro", bàsicament francès i de províncies, és a dir, de gent de pretensions modestes i disposada a la convivència amb els costums locals, cosa que no passa on abunden les colònies de germànics de variada nació. Els mediterranis amb blue jeans són respectuosos i promiscus i no han forçat la civilització de l'alumini i l'hamburguesa. Les noietes de Tarbes o de Tolosa no es distingeixen de les indígenes sinó per l'accent.

Potser en un altre lloc més castigat per la pressió del turisme durant la dècada dels anys seixanta, l'ajuntament hauria cedit terrenys adscrits a les feines marineres a l'ambició dels especuladors o els hauria transformat per propi interès. Aquí no ha estat així per fortuna i l'esplanada de l'assecador, a peu de port, no ha estat retallada i no conté més que una vella fàbrica, edifici ja pintoresc. Els bars i els cafès de la riba han estat inevitablement modernitzats i han canviat les taules de marbre per l'horrible fòrmica, però conserven el seu caire tradicional i en ells es barregen els mariners i els turistes en una forma de convivència que ja no és gaire comuna en altres indrets costaners.

L'Ametlla és un poble de vies costerudes en totes les direccions entre mar i muntanya i de carrers transversals plans i corbats. Sovint els carrerons que pugen es transformen en escales, mentre els altres, que abans es perdien en el camp, ara desemboquen en barris urbanitzats de nou. Però aquests carrers han conservat una vida molt patriarcal i és freqüent trobar- hi rengles de taules de cafès i restaurants que quasi els obstrueixen. La gresca dura fins molt tard al llarg dels mesos d'estiu. També hi sobreviu un comerç que ha desertat d'altres capitals de la costa: les tendes on es venen des d'espardenyes i cordam fins a queviures salats, llegums i fruites seques. Entre aquestes salaons cal destacar com a cosa pròpia del país o de tota aquesta costa meridional l'espineta. L'espineta és la conserva amb sal de Fos, els alots i la cua de la tonyina i serveix per a un guisat molt fort, més aviat d'hivern, que es fa amb patates i altres vegetals i de vegades amb cargols. L'espineta té poca carn, però d'un gust fortíssim, com d'una mena d'arengada gegant i concentrada. És un menjar mariner que no ha passat a la cuina burgesa. Era, de fet, un matafam dels pobres. A Calafell, el barri dels remitgers s'anomena Trajo de l'Espineta.

Fa quinze anys, l'Estany Gras, abandonat pels pescadors des que tancaren el port de l'Ametlla, havia recuperat el seu aspecte de desembocadura de riera. Algun norai plantat a la roca, ja molt menjat pel rovell, i la renglera de velles argolles que havien servit per a amarrar, penjant de la pedra negrosa, recordaven la seva història portuària. Semblava molt petit, massa per haver contingut vint parelles de barques de bou de setanta pams i més grosses. Amarrades totes, devien ocupar tot l'espai, potser dos-cents metres per trenta, fins a la platgeta pedrenca del cul-de-sac, sense deixar un pam d'aigua lliure. Havien de salpar rigorosament per ordre, de forma molt disciplinada, costum que conserven els mariners caleros al port, que també s'ha fet petit. De l'estany a la vila, encara que no sigui gaire lluny, s'hi havia d'anar per camins de camp, entre garrofers i oliveres, fins a temps molt recents; això fa que aquests viatges nocturns, camps a través, s'hagin incorporat a les llegendes locals. Ara l'estany s'ha convertit en un port més o menys privat dependent d'una urbanització que crec que anomenen Roques Blanques. Jo no l'he vist construït, però l'última vegada que vaig fer cap a l'estany, quan ja hi havia obres a la urbanització, vaig tenir serioses dificultats amb la guàrdia civil i vaig haver de fer cridar l'autoritat de la marina, perquè em volien negar el dret de refugi, invocant una impossible propietat privada.

L'Ampolla, al fons del sac del golf, ha estat sempre un poblet de pescadors i marisquers, establerts a garbí del Cap Roig, que tradicionalment varaven les seves barques, llagutets destinats al tresmall i al palangre i bots de nansaires i d'oficis menors, en dues platges pedrenques, més aviat costerudes, una de les quals s'ha transformat en portet. Treien les barques per mitjà de palanquins fets amb bossells ternals, com a les costes empordaneses. Els bastiments tradicionals —encara n'hi ha algun— eren oberts i sense corredors, llargs i estrets, amb tres bancs i una paramola de gaó a gaó que feia de peça forta de la construcció. Vogaven amb tres parells de rems, i els que queden encara tenen tres escalemeres. Aquestes barques, mig llaguts de riu i mig gànguils, eren segurament molt maniobrables a la vela, però perilloses en rajants i temporals de mar inflada. Actualment en queda una en molt bon estat que porta el curiós nom de "Karina", que fa pensar que ha estat comprada i restaurada per un aficionat. Ara el poble i els seus afores turístics s'estenen al llarg de la riba a partir del portet, que està constantment en obres perquè té poca defensa enfront dels temporals de llevant, que són els perillosos en aquestes senyes.

Els pescadors tarragonins, mig ciutadans, mig platgers, varen establir la moda de la roba de vestir dels pescadors catalans meridionals, seguida almenys fins al pròxim port, el de Barcelona. Es mudaven amb gorra de seda negra, mocador blanc de seda al coll i sabates de xarol. Arreu eren reconeguts com a mariners amb roba de diumenge. Es portava faixa, àdhuc en el vestit de festa, encara que la faixa era peça de feina més comuna entre els pescadors de platja, que havien de fer grans esforços per varar i treure i s'havien de protegir els ronyons. La roba de feina de tarragonins i platgers era més aviat la mateixa. Es portava garibaldina. M'agradaria saber d'on ve aquest curiós italianisme. La garibaldina era una brusa de drap blau, de coll tancat i cordada amb tres botons sobre la clavícula esquerra, com les ruskas eslaves. Sota els botons es feien uns frunzits amb relleu. No portaven cap mena de butxaca i era a la faixa on es duia la petaca, la pipa, les peles i el ganivet d'escar.

Normalment, a l'hivern es portaven calçotets dobles, blaus els de fora i blancs de llaneta els de dins, que es veien en arremangar-se. Els pescadors anaven descalços al llarg del bon temps i portaven esclops a l'hivern. Els esclops es calçaven amb uns peücs de vela botonats i folrats de flassada que no existien en el comerç i eren de fabricació domèstica. Pels corredors de coberta es caminava amb peücs. Els esclops eren cosa de terra. La barretina, o més aviat gorra musca, es portà correntment fins a la guerra del catorze i després es va anar convertint a poc a poc en cosa de vells i pintorescs recalcitrants. La barretina tarragonina no era vermella sinó porpra, generalment reversible, més fosca de fora que de dins i més adient que no la gorra, d'ús comú més al nord, per a tapar-se les orelles els dies de vent fred. La roba d'aigua era de vela pintada amb oli de llinosa, a voltes tenyit d'un punt de groc o de vermell, i era molt rígida i ampla, i donava a qui la portava un cert aspecte d'espantaocells. Els suests solien ser, i són, negres i molt exagerats per la part del clatell, per a fer escórrer l'aigua directament a les espatlles.

Sant Carles té, efectivament, un caire neoclàssic de Carles III, per un no sé què de l'estructura urbanística que la fa molt diferent de qualsevol altra població marinera catalana. De fet, d'esquena al port no sembla una ciutat marinera sinó una població de l'interior. Fins i tot al port passen coses estranyes: els mariners van calçats, porten espardenyes. No crec, diu el Ramon Moreno, que arribin al cas dels mariners de la Costa —la costa de l'Empordà s'anomena en aquests paratges simplement la Costa, sense emprar la denominació grotesca de Costa Brava—, que fins i tot les embarquen. Malgrat que aquí, de mariners, n'hi ha hagut sempre. Quan d'això se'n deia, en àrab, quelcom com la Ràbida, ja hi havia, segurament, llagostiners que pescaven amb peces molt semblants a les actuals i probablement navegaven en llaguts a l'africana, amb el pal aplomat cap a la popa. Hi havia pescadors quan Berenguer IV cedí l'indret als templers i ja hi havia segurament un canal de comunicació amb l'Ebre que feia del golf el port de Tortosa cara a migjorn i a llevant. Quan els templers van ser substituïts pels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, el golf devia tenir una certa correspondència amb l'illa de Rodes. És temptador imaginar que quan, en els segles XIV i XV, els catalans, aliats a l'orde de Sant Joan, practicaren l'últim comerç d'esclaus del Mediterrani —dels esclaus blancs que els cavallers caçaven a les costes d'Orient i els catalans venien, sobretot a Itàlia—, per aquest port poden haver passat búlgars, anatolis i dacis carregats de cadenes.

Recórrer el perímetre del delta, vorejant la seva i forma de ballesta des del golf dels Alfacs fins al del Fangar, és navegació més aviat capriciosa, no és pas ruta normal. La mar és per ací molt seca i prop de la costa hi ha nombrosos bancs i mèdans —dunes sotaiguades— de situació dubtosa. És cosa aplacerada, com diuen en castellà les instruccions nàutiques, i de perfil molt canviant. Doblada la punta de la Banya i guanyant el mar obert, comença la llarga platja del Trabucador, l'Alvet que fins a la gola de migjorn, arran de l'illa de Buda, fa un dels braços de la ballesta que dibuixen les cartes i els mapes. La platja és una llenca de sorra, en certs trets dunosa, d'una amplada de dos o tres-cents metres, que dóna al golf per una banda i a la mar per aquesta. És prou ampla, però, perquè els bastiments fondejats dins el golf, sobretot si ensenyen arboradura, semblin posats sobre la terra, a la sorra del desert, com en una novel·la de García Màrquez. L'efecte és fantàstic i deu estar relacionat amb els fenòmens òptics dels quals tothom parla en aquests paratges, deguts, diuen, a la difracció de la llum i a l'evaporació constant a l'estació calenta.

El barri de Sant Salvador presenta cara a mar un frontal encara prou noble on s'arrengleren aquestes botigues últimes amb cases d'estiuejants prou velles per a conservar una certa dignitat rústica, segurament segones residències de vendrellencs benestants del primer quart de segle. Les fàbriques modernes i d'una lletjor agressiva es concentren a la part de garbí, enllaçant amb les urbanitzacions de Coma-ruga. Perquè Coma-ruga és quasi tot construït de nou després dels anys cinquanta. Llevat del modest edifici d'un balneari, unes quantes cases de camp, quasi masies, que han quedat ara en segon terme i alguna «torre» a la manera de Sant Gervasi que havia estat aïllada, tota la resta és fàbrica nova d'estil Las Vegas.

Al mig de Sant Salvador hi ha una paret de jardí rosada sobre la qual despunten xiprers i arbres de jardí. És el jardí de cal Casals, ara Museu de Pau Casals, una casa i un jardí que han resistit l'agressió de la postguerra civil. Una de les últimes cases del poble presenta una façana d'ermita. Fins fa no gaires anys al costat de la porta ogival pintada de verd creixia una esvelta palmera únic arbre d'aquesta voramar, que es prenia per senya d'una de les puntes del brut, del fons proper d'algues i de còdols.

El vent puja. Del bord anirem a tombar al dret de l'església, on ensenyen el seu groc vermellós les pedres de la Punta de la Torrosa, que és com es deia aquest cap que ara ha pres el nom del barri rusinyolenc del Cau Ferrat. Ja ningú, ni els més vells mariners locals supervivents, no recorda aquest nom de carta marina, com tampoc no diuen ja cap dels Grills per anomenar la punta sorrenca sobre la qual s'aixeca la blanca baluerna de l'hotel Terramar, edifici que fa de més bona senya que la tradicional ermita del Vinyet. Fa anys que l'edifici d'aquest hotel, de pinta clàssica, i no de ziggurat com ara, era groguenc, de color d'icterícia i per grandària i llum quedava més ben integrat amb la pineda. Li dic, a en Ramon, que aquestes curiositats interessen força, que em sembla que al restaurant d'aquest hotel vaig fer, quan era petit, si no la primera, una de les primeres menjades fora de casa, l'any trenta-quatre o trenta-cinc, fent parada i fonda d'un viatge de cap de setmana a Calafell, a fi de restaurar algú de la família del mareig causat pels revolts de les costes de Garraf. Aquella carretera estreta i plena de revolts era una tortura per als automobilistes i les famílies que passaven les vacances al litoral meridional de Barcelona. Recordo molt bé aquell dinar en què vaig menjar un arròs a la milanesa que, potser a causa del mareig, se'm va posar molt malament. El Ramon sí que recorda el nom de cap dels Grills d'aquesta punta de sorra on quan ell era jove no arribava el passeig. Com totes les platges de Sitges ha minvat molt en l'últim mig segle. Els temporals dels anys de la postguerra van estar a punt de fer desaparèixer tota aquesta llenca de sorra. D'aquells anys daten els espigons de defensa; allí al peu de l'hotel en van construir dos de paral·lels amb la intenció d'aprofitar-los com a portet esportiu, però la il·lusió va durar poc; i les ribes de sorra no en volen, de ports improvisats.

Des de la primera vegada que vaig veure citada la frase del poeta Avienus en la seva Ora Marítima... «Barcinonum amoena sedes ditium, nam pandit illic tuta portus brachia...", no he deixat de demanar-me a quina mena de figuració de port natural pertanyien aquests amables braços que envoltaven les platges de les localitats iberoromanes d'aquest tros de costa. No hi ha manera de somniar, mirant-la des de cap punt de vista, una acollidora cala o un port natural. Si un dels braços fos el peu de Montjuïc, quin seria l'altre?

De port, pròpiament un port, Barcelona no n'ha tingut fins el segle XIX, encara que tots els documents en parlin. Les platges que devien fer servir els mercants de l'Edat Mitjana o la que va fer servir de camp de torneig Don Quixot armat de punta en blanc són, com les mostren els gravats antics, les que continuaven cap a l'oest, les actuals dels banys de la Barceloneta, on al llarg dels segles devien do­nar fons tota classe de vaixells, amics i enemics. En la relació llatina del viatge per Espanya del baró bohemi de Rosmithal i de Blatna, escrits en els anys seixanta del segle XV, hi ha una curiosa descripció del voramar barceloní que el fa imaginar com una platja tropical plena de palmeres entre les quals es mouen els mariners i els comerciants i sota les quals planten els seus estris o improvisats magatzems. La descripció fa pensar en una platja centreamericana dedicada al tràfic del rom.

La Barceloneta, un equivalent del Serrallo tarragoní, on es concentren els pescadors i les drassanes, és de fet una altra ciutat amb vida pròpia i pròpies legalitats i tradicions. Els seus habitants, sobretot els qui hi han nascut, no es consideren ciutadans de Barcelona i l'aspecte dels carrers i les places, on la gent encara treu les cadires al carrer per sargir xarxes o simplement per xerrar, sembla paisatge d'una població costanera més que barrí marítim d'una gran ciutat. Malgrat això, és evidentment l'esquena d'aquest barri independent i el moll del Rellotge el sector del port barceloní més atractiu i suggerent. Fins fa poc els barbers ambulants i els marxants, generalment forasters i exòtics, li donaven un aire de port oriental. També els marrajeros que amarraven en aquest sector, mariners d'aspecte ferotge i marcats per la duresa de la feina, que generalment feien la vida a bord, contribuïen a aquesta atmosfera de port del nord d'Àfrica.

Des de l'arrencada de l'escullera fins a la desembocadura del Besòs hi deu haver unes quatre milles que confesso que no he resseguit mai vorejant les platges. El Ramon m'assegura que això no ho ha fet mai ningú per gust i que només els qui viuen en aquests barris de voramar s'hi entenen, en aquest garbuix de molls, parets de fàbriques, clavegueres i plantats de barraques que hi ha d'aquí fins a la que fou platja de Badalona. Amb bon temps, en aquestes platges s'acosten naus molt grosses i la mar està abalisada per indicacions que només els interessats saben interpretar. El navegant de tota mena fuig d'aquí —diu el Ramon—, fuig d'aquí cap al mig del Maresme i, si va de camí, fa proa directament a la Tordera, buscant, si cal, refugi a Blanes, encara que, com ja saps, fins no fa gaire Blanes no era refugi gaire segur i, fet i fet, des que varen construir el port d'Arenys s'hi guanyava buscant refugi allí. No sempre, penso jo, recordant una catastròfica regata dels anys seixanta. Però el vell té raó. Jo, aquesta costa d'aquí a Arenys, havent creuat aquest tros de mar dotzenes de vegades, només la conec de terra estant. I no gaire! Tot el que es pot conèixer una costa que no és més que suport vial, que ha estat martiritzada primer pel carril, des d'aviat farà segle i mig, i després tant pel tren com per una carretera costanera que ha consumat l'assassinat del paisatge i del modus vivendi mariner o encarat a la mar.

Al matí és molt agradable passejar pels carrers costeruts de Peníscola a la recerca d'un bon esmorzar. Ens hem llevat ja una mica tard i érem sols a la riba. Els pocs pescadors d'aquest poble ja s'havien fet a la mar. Peníscola és daurada amb el primer sol i un pensa que seria igualment enlluernadora encara que no fos tan autèntica i tan carregada d'història. És a més una població neta i acurada, probablement no perquè els habitants ho hagin après, sinó perquè els ve de mena. Llàstima que en compensació de l'esforç que han fet per conservar la vila, hagin estat tan despreocupats en l'explotació urbanística de les platges de l'istme, on han construït tota classe d'horribles baluernes. Sembla que fa quaranta anys el pas del continent a la vila era exactament com en el segle XV, quan l'usaven els bisbes cismàtics i la seva gent d'armes: un camí empedrat entre dues platges blanques que el temporal feia sovint desaparèixer, aïllant els pagesos i els traginers, que no hi podien passar amb llurs cavalleries.

Venint de la mar, Peníscola presenta una silueta molt característica, jo diria que de ciutat antiga, no medieval, sinó tal com un s'imagina una ciutat del món antic, que res no té a veure amb la seva forma real. Res no suggereix que sigui un poble voltat d'aigua, sinó un espadat negrós coronat per una fortalesa. Però és una silueta tan inconfusible que encara que un es cregués a l'Índic o al pacífic, reconeixeria, sens dubte, per inversemblant que fos que es trobés allí, el castell del papa Luna i les cases que l'envolten.