Editorial Pòrtic - 1978 - Barcelona
Mari Santpere és enorme i maternal. Abstèmia, xerraire, és una naturalesa desbocada dins les nits boges de la menestralia i de la petita burgesia. Ha trobat el punt dolç entre el geni i la ridiculesa i sap riure's d'ella mateixa sense fer mal a ningú. Després ve la senyora Pigrau, l'altra cara de les nits boges, que es recorda dels pobres per Nadal. La senyora Pigrau és, aleshores, una senyora de l'Eixample, que diu coses verdes sense esqueixar-se, que no ensenya més enllà del turmell de la paraula. Darrera d'ella, l'ombra d'en Josep Santpere, artista que s'enamorà de Barcelona, com avui ho ha fet la seva filla. Sentimental, la veu rogallosa s'entendreix quan enfila records; però cal, sobretot, centrar-nos en els ulls de la Mari Santpere, és allí on ella no és capaç d'amagar res, ni amb la paròdia ni amb la comèdia. S'esvaneixen aleshores la digna senyora Pigrau i la cabaretera de bastaix i ens trobem amb una dona que ha tingut la sort de triar el seu destí.