Garsineu Edicions (Tremp), 1994
Els tres campanars de la vall de Boí
El campanar d'Erill,
com fita del temps vell,
de l'Art rumbeja el brill
com un gloriós joiell;
cel i aigües són l'espill
on s'emmiralla ell.
El de Boí és mes vell;
sobre un florit planell
on l'aigua canta i bull
aixeca son capell
mirant-se el negre escull
que copia en son cristall
els arbres de la vall.
Plantat a dalt d'un coll
s'aixeca de Taüll obrint,
com monstre foll,
de ses troneres l'ull.
Dels llamps en el perill
avisa amb son batall,
i prega per la vall
i el poble de qui és fill.
Tots tres fets a nivell,
entre cançons d'ocell
i veus de xaragall,
engeguen riu avall
ses llengües de metall
el càntic del temps vell
que el ventijol recull
i escampa per la vall
des de Boí a Taüll,
des de Taüll a Erill,
on s'alça el gran cabdill
amb inefable orgull.
La nit a muntanya
Dorm i somnia, la muntanya muda,
la nit, com un crepuscle, és dolça i clara,
té els ulls oberts i son mantell amara
la lleu rosada de l'atzur caiguda.
L'ala del vent, dels cims nevats vinguda,
vessa en l'espai la melodia rara
del grill ignot que en la gran nit s'empara
i de la font fins el pinar perduda.
La muntanya somnia la gran festa
de les noces del sol i la congesta,
d'herbes i flors el naixement triomfant.
Passen estels en flamejant corrua,
i sobre el pit de la muntanya nua
fulgura un clap de neu, com un diamant.
Cançó del goig momentani
Per a Josep Cornudella
Ara tinc un amor,
ara tinc una vida,
ara tinc en mon cor
una dolça ferida,
i en el pit la dolçor
d'una bresca exquisida,
i en els ulls la claror
d'una estrella florida.
Mes demà, orb i mut,
restarà en solitud
mon cor las que ara canta,
i mig vida i mig mort,
sols tindré per record
la ferida sagnanta.
Si a mi em donessin a escollir una hora
Per a Joan M. Guasch
Si a mi em donessin a escollir una hora,
voldria l'hora del crepuscle blanc,
quan dels rosers que l'oratjol desflora
cauen les fulles, com un plor de sang.
Si a mi em donessin a escollir una rima
voldria l'humil bleix del grill mesquí,
—follet reclòs que sa cadena llima,
i és ala i cor i llengua i violí.
Si a mi em donessin a escollir una estrella
del mantell de la nit, voldria aquella
que al fons del pou es gronxa agonitzant;
si a mi em donessin a escollir una joia,
voldria els ulls de mel d'aquella noia
que la mort congelà quan jo era infant.
Oració rimada al Sant Crist de Balaguer
Damunt la serra d'Almatà,
meitat Tabor, meitat Calvari,
si Balaguer hi té un altar,
Vós hi teniu un dolç Sagrari.
Oh celestial itinerari
pel penitent que hi sap pujar!
Oh placidíssim Columbari
pels cors que a Vós saben volar!
En plany d'amor en agonia,
clavat en Creu, de nit i dia,
a l'entorn vostre els fills crideu.
De vostres braços feu bandera,
de vostre Cor viva foguera...;
Oh, si escoltessin vostra veu!
En el cim (fragment)
I en pedestal de glòries, la noble Barcelona,
que trenca tres vegades son cinturó de murs
i, conquerint reialmes, es forja una corona
i amb sang escriu i firma el llibre de sos furs.
I veig..., mes ai! ja tomba la ponentina serra
el sol que il·luminava mos somnis i visions.
També el sol de la glòria s'ha post en nostra terra
i ha temps que ses grandeses han cabussat al fons!
Del trist crepuscle l'ombra els murs em mostra encara
de Balaguer, que cauen per a no alçar-se més,
i entre sagnoses runes hi veig la reina mare
que al comte Jaume clama: "Fill meu, o rei o res".
Després... soldats que venen de terres de Castella
i furs i honres trepitgen en nom de reis tirans,
i segadors que branden la falç i la coltella
i en rius de sang es renten ses enutjades mans.
De Felip quint l'espectre que crida a la matança
i el Comte bord que terres i llengua i furs se'n ven,
i en l'últim jorn de glòria, els aguilots de França,
que espaordits s'entornen al toc de sometent.
I ja, res més!, les ombres embolcallant la terra
i núvols i fantasmes que tristos van passant,
i el temps, fosser de races, que inexorable enterra
les restes i memòria dels herois que se'n van!
Ja tots s'han mort, no en resta res més que pols i runes,
i lloses profanades per un eixam de bords,
i pergamins i dates que els anys han fet engrunes
i l'Àngel de la Pàtria que vetlla un camp de morts.
Retornarà entre naltres la raça vencedora
com eixos pins que broten cada any entre la neu?
Escoltaran encara el crit de "Via fora!"
del Montserrat les crestes i els cims del Pirineu?
Oh, sí! que encara ens resta la fe dels nostres avis
i escau encara dur-ne la barretina al front,
la parla catalana encara endolça els llavis
i nostres naus encara van a voltar el món!
Des d'aquest cim altívol, oh Catalunya aimada!,
mos ulls voldrien veure ton ciar esdevenir.
Oh, qui pogués un dia clamar-te deslliurada!
Oh, qui pogués cantar-les, tes glòries, i morir!