Lleida (Lleida), 1927
Plany
A Conrad Rosich
Cada pedra somoguda
ressona com un gemec,
pobre Palau de la Suda
colpida d'un afany cec.
Ahir encara romanies
a la cima del tossal
gomfanó de llunyanies
com una ègida immortal.
Avui, greument trossejada,
mena el parpal a la mort
per cada pedra esfondrada
una engruna de record.
No n'hi hagué prou amb l'afrosa
gesta d'aquell braç coquí
qui t'esbadellà, commosa,
en l'esclat d'un polvorí.
Ha calgut encara l'ona
d'una crua impietat
per estroncar en una estona
ta fresca veu del passat.
Sojorn de magnats decesos
del reialme d'Aragó.
Frapat per ignars revesos
d'avui i de l'avior.
Parets pels segles torrades,
avui de cantells deserts,
qui serveu arrecerades
llegendes de temps incerts.
I heu abeurat fantasies,
del tossal gai escambell,
amb l'ull fit a les masies
part del Segrià i l'Urgell.
Quin aire d'esmortuïda
té la vostra majestat
cada cop més atuïda
per la humana malvestat!
D'una faisó desventrada
encara mos ulls han vist
l'esporàdica claustrada
pregonant son accent trist.
I la sòbria contextura
de la banda d'Orient
fent-se a l'aire amb dretura
d'un fre ardit a sol i a vent.
I les naus que trontollaren
deixant, però, de seguir
les altres, que s'esvolaren
en aquell esclat roí.
I les torres escapçades
i el pati absent de trepig,
badia de ponentades
amb una cisterna al mig.
I endins de la fosca blana
la presó d'aspre segell
que irà el Príncep de Viana
i el Comte Jaume d'Urgell.
I les voltes, i les portes
i els encreuaments de nau,
i les mènsules colltortes
sota el pal·li del cel blau.
Ara em dol la crideria
de mallades i parpals
refinant-se en l'agonia
de les pedres ancestrals.
Marxa un rastre de llegenda
amb el vostre esfondrament
que s'endurà la cloenda
enfelant l'enyorament.
Us van llevant l'esveltesa
amb què la història us ha ungit.
Ara amb una altra escomesa
tindreu les runes per llit.