Fundació Torre del Palau - 2011 - Terrassa
Cant primer (fragment)
Aquest vell sant Llorenç de la muntanya,
que els anys no li fan vies per la pell
ni els corcs de Déu li han corcat l'entranya,
vesteix encara amb el mateix burell.
Té un groc de pomes a la seva cara
i amb la mà seca beneeix la vall,
fa el senyal de la creu amb l'aigua clara
dels plors de la rosada de cristall.
No l'espanten els crits de tramuntana,
té els ulls ben dolços i el cabell ben gris;
tan vell, encara és com la fruita sana
que es madura pels horts del paradís.
La corona de llum que duu a la testa
té la mateixa resplendor del sol;
es sent al cor ditades de ginesta
quan veu aloses que han alçat el vol.
Sant Llorenç, solitari en les cingleres,
de tan a prop del cel s'ha tornat blau
i a les mans li degoten cabelleres
d'àngels que surten de l'obaga pau.
Encén al foc una fumada estella,
sobre el trespeus prepara el seu tupí,
mentre en el cel es fon l'última estrella
i apareix net de boires el matí.
Quan ja té la minestra preparada
la posa poc a poc dintre el sarró,
sant Llorenç, que ja es fusta recremada
per la pols de l'estiu i la tardor.
Surt a fora i camina que camina
pels corriols que baixen al Vallès,
sent una veu i amb gran delit s'inclina
i exclama al punt: —Bon dia, santa Agnès! —
Amb el mocador gran damunt l'espatlla
i el cistellet al braç i els ulls brillants,
santa Agnès té tot l'aire d'una guatlla
que aixeca el vol per desvetllar els infants.