Edicions 62 (Barcelona), 1983
Fragment a la caiguda de València en mans del Cid
Quantes voltes no he anat al parterre per distraure'm!
Una tristor ben fonda, però, m'hau dut assassinats records.
Esplendor caigut, ai, ara enderrocs. Seria just
que en lloc de flors hi cresqueren els cards?
De poder parlar, el jardí hauria dit:
dissortat és l'amic que no ve a veure'ns.
València recobrada
La victòria ha tornat València a la llar nostra.
Al·là la purifique de l'afront que va cobrir-la!
L'enemic ha cremat les millors de les cases
i els senyals que ha deixat ara són cendra i plany.
Endolada de ferro, un fum negre per vels, du un mirar
tot ell fosc i gemecs de tions al cor que li batega.
Encara té, però, el seu bell cos esvelt, i d'or
les terres perfumades, amb jardins i un riu net.
Epístola a un amic a propòsit de l'ocupacio de València
per Jaume I
Què tens als ulls que no paren de plorar?
Què té el teu cor que ja no troba assossec?
Pateixes la ferida d'una bella que ha partit?
És la joventut perduda que et torna com un miratge?
O és el temps que ha dut dolors com cap crònica no diu?
Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!
Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!
València, ara en mans d'un infidel que n'ha fet llar,
talment un camp de misèrìes venut per molts traïdors.
Què en faran dels monuments aquesta gent enemiga?
La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius
que les nits totes tenien un dolç perfum a narcís.
El paradís
Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L'evitern paradís és a ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l'infern.
Del paradís al foc no s'hi va mai.
El cérvol
Els ulls del cérvol m'assassinen;
llur llanguiment va fent-se meu.
Per tal d'occir-me, l'espasa nua
són que sols embeina el somni.
València
València és un paradís
excels d'arbres i de fruits.
Com la font de la vida i Salsabil (Símbol del paradís islàmic)
rius i corren, generosos de vi.
A València
Allunya't del meu cor, València,
vull oblidar-te, jardí
amb flors que ja no estime.
Ciutat partida, cap home
no pot amar-te! Esqueixada
per la fulla esmolada de la fam
i l'encalç politeista.
Allunay't del meu cor, vull oblidar-te!
Els gesmils
Mira aquesta panerola de gesmils.
Els ulls no estimen res més.
Quan la nina del núvol plora,
Les blanques boques somriuen.
Els pètals són mitges llunes
dins les quals corre el crepuscle.
La barca
Avançava un nadddor sense contraure els peus,
veloç com el sacre s'abat sobre el milà.
Una pupil·la era esguardant l'aire,
les pestanyes dels rems vorejant-li els parpalls.
En lliscar pel riu semblava una gota
de rosada sobre el llom d'una serp.
Fragment epistolar
Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
On les cases de València? On les veus dels seus coloms?
Tot s'ha perdut. S'ha perdut el Pont i la Russafa.
S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut.
On aquells prats amb rius i arbredes verdes?
On els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables?
Ai València! Què s'ha fet d'aquells matins on el sol
jugava amb el mar tot corrent per l'Albufera!
Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua...
Lloança al generós
Meravella no és que els teus regals
s'avancen als elogis que jo et faig
ni que el teu generós veire vesse ja.
La branca vesteix de fulles
abans que el fruit no li arribe
i collar ja du la tórtora
abans d'encetar el cant.
El cavall blanc
Lluent com l'estel del matí
avançava orgullós amb sella d'or.
Algú, envejós, digué, en veure'l
marxar rere meu al combat:
Qui ha enramalat amb les Plèiades l'alba
i ha ensellat un llamp amb mitja lluna?
Epitafi a un mateix
Mentre el riu fugisser del món m'arrossegava
jo sabia ben bé que era la mort on em duia.
Ara, en sentir-la de prop, no tinc cap por;
només del Jutge Altíssim espere la sentència.
Quin destí em pervindrà? Prou culpes tinc.
Just seria el senyor castigant qui l'ha ofès.
De la seua misericòrdia i perdó, ai, l'ànima
en confia per gaudir el jorn etern a ca seua.
Les pigues
Aixecà l'esguard vers les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.
Panegíric
Ell és mati, primavera i pluja
i així llueix, fa dur el fruit i acut per la sequera.
Ell és muntanya, estrella i flamejar
però no queda quiet, ni recorre la nit ni es consumeix.
Poema bàquic
On s'han amagat els astres que prop meu abans lluïen?
On les nits que vora tu l'albada venia alegre?
Quin goig quan tu m'oferies aquell veire de vi d'or
que en flama viva em cremava com del garrofer la fusta.
Fragment d'una elegia amorosa
Seguiu-me al desert, amics, per tal de veure en l'arena
les pedres enderrocades de la llar de l'estimada.
Vull recordar nits de joia i plànyer el temps que fuig.
La meua vida, aleshores, era un verd esclat de brots
als jardins on ella em duia el vi lluent dels seus ulls.