Tres i Quatre (València), 1983
La cançó del cansat
A Joan Fuster
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.
Poesia és allò que t'explica la vida que hauria de ser, i per tant, afirma l'existència negant les destruccions.
Autocrítica i crítica
Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Més tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
d'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!
Entre l'obra d'Ovidi Montllor hi ha una sèrie de peces molt ben parides: literàriament i musicalment, i que, cantades per ell, adquireixen una vibració encomanadissa, que el públic fa seva. Van del sarcasme més virulent al patetisme més ingenu, i passen pel míting, per la poesia lírica pròpia, per l'exhumació de versos insignes. Tota pedra fa paret. Totes aquestes pedres —les de l'Ovidi i les dels altres— han fet, no una paret, però sí uns canals per on han discorregut moltes ansietats populars. ¿Hauré d'afegir-hi, de més a més, la condició «valenciana» d'Ovidi Montllor? Hi estic obligat. I ho confesso: per a mi, sent el mateix que és, Ovidi Montllor, procedent de la Garrotxa, de l'Empordà o de Barcelona, representaria tota una altra hipòtesi d'estímul «nacional». Com Raimon o com la Maria del Mar Bonet. Una de les rèmores pitjors que arrosseguem, els catalanoparlants, és l'innumerable «fet diferencial» del dialecte. La «cançó», finalment, ha trencat els prejudicis ancestrals, i una transfusió de fonètiques i de lèxic, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha pogut consumar-se positivament gràcies als cantants i als seus discos. Això no ho sabran valorar mai els sàtrapes de la política i de la cultura «oficials»: sàtrapes o sapastres.
Tot explota pel cap o per la pota
Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.
Diuen: Si no et donen pren.
No és de lladres dir: Amén.
Quan la suor del que fem.
No l'eixuga el que rebem.
Mullant d'or al qui ens la pren.
És qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar.
Pel sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podreu jutjar
el que vol dir explotar.
Conscients de l'explotació.
No hi haurà més solució.
Que aprofitar l'ocasió.
I allò que es diu, amb passió.
Fer valer nostra raó,
perquè...
ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.
Perquè vull
Plovia aquell dia. Perquè vull. Perquè tinc ganes que plogués.
Sortia ella de casa. Perquè vull. Perquè tinc ganes que sortís.
Tenia jo un paraigües. Perquè vull. Perquè tinc ganes, de tenir.
Li vaig dir de tapar-la. Perquè vull. Perquè tinc ganes d'ajudar.
Va dir-me: encantada! Perquè vull. Perquè tinc ganes d'encantar.
Va arrapar-se a mi. Perquè vull. Perquè tinc ganes d'estimar.
Va viure un món preciós. Perquè vull. Perquè tinc ganes de viure.
Després vàrem parlar. Perquè vull. Perquè tinc ganes de parlar.
Vam volar pel món. Perquè vull. Perquè tinc ganes de volar.
Vam sentir un món nou. Perquè vull. Perquè no m'agrada aquest.
Vam veure que és millor. Perquè vull. Perquè jo sé que és millor.
Vam menjar el més bo. Perquè vull. Perquè sé que es pot menjar.
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull. Perquè estic tip de la contrària.
Tota era meravella. perquè vull. Perquè tot és de tots.
I acabe la cançó. Perquè vull. Tot comença en un mateix.
Alcoi
Té costeres i ponts,
música de telers.
té muntanyes que el volten,
i li donen fondor.
Allí fa ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen,
en prova de treball
d'un poble que l'ofeguen.
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.
Poble d'història d'homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrascós, clevillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l'estiu,
ple de flors a l'hivern.
El meu poble Alcoi.
Allí hi ha un campanar,
que en guerra el van tombar
i que després l'han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble Alcoi.
Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el cafè els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.
Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb el Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s'han cansat d'anar;
i els té fins que se'n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se'n van
va coneixent-ho tot
el meu poble Alcoi.
Va com va
A tu t'emprenya molt, que jo et tingui mania.
Va com va.
A mi m'emprenya molt, que tu vagis fent cria.
Va com va.
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit: Tu calla.
Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.
Va com va.
A tu t'han dibuixat i jo trenque la ploma.
Va com va.
A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.
Va com va.
A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.
Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Si jo no en tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.
Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.
Homenatge a Teresa
Com un record d'infantesa
sempre recordaré la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.
Ella ens va dir d'un veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecat.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més en sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda
dels infants.
Ara de gran comprenc
tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré, Teresa,
ballant el vals.
Les meves vacances
Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost,
beveu bon whisky.
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Amb una capsa
de cartró
si no és molèstia
per als amics,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
És per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
i més coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
i allà on comença
el «Barranc del Cinc»,
prop d'un «romer»,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
S'aproparan
per fi a mi
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pels peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció
de la carn.
Seré més jove
i tornaré
a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no ho crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons.
Segurament
com sempre passa
els diran
que són dolents,
que són dolents!
de part dels bons
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré.
FARÉ VACANCES.